Biblioteca Joan Josep Cardona - Contribucions de l'usuari [ca]

L'albercoc

2026-07-25T15:00:51Z

Jortola:

{{Tendral i marcit}}L'albercoquer, el de tota la vida, el que hem vist sempre pel nostre rodal, creix molt prop de les cases de camp, quasi al llindar dels riuraus. S'adoba amb les restes de les escombrades i mai ha vist molestades les arrels amb feines d'aixada. És d'aquells arbres que els vells camperols diuen que volen sentir parlar les persones. El més antic de casa el teníem a pocs metres del riurau de ponent convivint amb les carxoferes. Ens escoltava, l'ateníem, i prenent nota de les seues necessitats, li reservàvem l'aigua de l'escurada. Les gallines, que vivien alegrement una llibertat vigilada, comprenien l'obra de misericòrdia i li dedicaven la higiènica espolsada de poll a la terra mòlta on creixien. La collita, sempre escassa, ens la regalava prop del Corpus, perquè el clima del Plamolins, de per si ventejat, tendeix a endarrerir la maduració. La fruita d'aquell arbre era grossa, ben formada i amb una epidermis com de seda de color or envellit. Collits, a mesura que maduraven, oferien un mos tou i ample, amb sensació d'esfilagarsar-se i amb un regust final lleugerament amargós. Patia, com quasi tots els exemplars de la seua espècie del mal de la goma, aquella excrescència que regalima de les petites ferides que es formen a la crosta envellida del tronc. Quan això apareix a l'arbre, és que anuncia la seua mort pròxima. L'albercoquer no és de vida llarga, perquè, com quasi tots els fruiters d'un sol pinyol, tendeix a patir malalties a les arrels. No vol aigua excessiva de pluja, i si li acostes massa el forcat, sol fer-te mala cara.

Crec que el bon albercoquer és aquell que no és plantat per mà humana, sinó que creix on vol i des d'un pinyol que aplega al bancal embolcallat entre el fem. Els veurem a les puntes aïllades de bancals o en llocs insospitats. El nostre antic llaurador no es podia permetre deixar ni un pam de terra ociós, i l'albercoquer, arbre prou senyoret, era un luxe imperdonable, que, a més, quan moria deixava estèril el lloc que havia ocupat. Mon recordat avi Caixa, gran empeltador, havia practicat sobre un ametler amarg de la terra de Bonaire experiències positives amb gemmes d'albercoc tendral, i havia aconseguit traure profit d'aquell arbre condemnat a servir de [[perpinyera (nota)|perpinyera]], redimint-lo del seu destí reproductor per un altre més agraït. Va fer el seu paper per una temporada fins que un llamp el va badar en dos.

L'únic i últim albercoquer de casa que ens quedava creixia arrimat a la mitgera de bona pedra que ens separa de la finca dels antics Saus. No l'havíem plantat i crec era fill d'un pinyol que les gallines no s'havien cruspit. Va prosperar ocupant el lloc d'un enorme ametler de marcona. Era el resistent testimoni de la mort dels seus germans. La formiga roja hi va fixar la mirada i a toc de generala el va ocupar. Li minà les entranyes, s'esgrogueí, demanà, com se sol dir, confessió i morí. Sospitant que la inicial tija del nouvingut no resistiria la terra santa d'una mort, li estalviàrem melindros, però ell es féu gran. La puixant brancada i el verd fosc del seu fullam ens deixava en mal lloc a nosaltres. Era un arbre orgullós i molt pagat de la seua anàrquica creixença. Mes pagà la seua supèrbia en no trobar fins on abastava la vista cap company o companya que volgués compartir amb ell el vivificant pol·len que li assegurara nissaga. L'escassesa de la collita ens obligava a la quasi pornogràfica munyida d'anar palpejant les seues foscors per a trobar la minvada fruita que podia anar immediatament a remeiar la migradesa de les postres del dinar. Però el seu moment de més luxuriant intimitat es produïa quan tombava la vesprada. El ventet suau de llebeig aixecava la provocadora rama amagada i el sol darrer del dia oferia a la vista la promesa d'un albercoc, que, al mos redó del desig, entrava dolç com un pecat inconfessable. Aquesta primavera tragué fulla, s'esgrogueí i ara ha mort.

L'albercoquer em porta a imatges infantils, a camps de blat amb roselles i al vol rasant de les oronelles. Em transporta a exàmens de fi de curs, i associe els dolors estomacals d'un excés de la seua fruita a l'estrés dels últims repassos. Però alhora em condueix a la pàtria de les olors, en què la flaire d'una cistella ubicada al rebost, embolcallats els albercocs entre les seues fulles, ens omplia la casa d'una aroma primaveral, al Corpus, a la festa de Sant Antoni.

El mercat ha portat de nou albercocs. Em diuen que són de la classe dels mitgers, i que d'ací a dues setmanes vindran els de la galta roja, d'allà de la Vall d'Albaida. L'albercoc, domesticat i ben presentat al basquet i a la parada del mercat, fa el seu paper testimonial d'això que diem la cuina de temporada. El seu gust, tal com sempre, no ha canviat, i el seu mos, quan està madur, ens recorda la brevetat de les coses, el ''carpe diem'', perquè l'albercoc no té espera. Que naix, viu i mor tal com la primavera. Quasi un no res.

[[Category:Tendral i marcit]]

La carabassa

2026-07-25T15:00:00Z

Jortola:

{{Tendral i marcit}}Gran part de les vanitats humanes es justifiquen emprant la mesura de tants pams i tantes lliures. El temps que ens toca viure redueix moltes qüestions a la simplificació. S'ha de tocar i percebre. La definitiva i concreta realitat de la matèria. Hem construït unes pautes de convivència en què l'ostentació, la visual, la concreta, està per damunt de la sensible i invisible finor d'esperit. Res perdura en la memòria, i la vanitat, concebuda com un flato, és això: la bufa de l'ànec: tot vent. El rotund i evident és la cosa ben guaixada, tot allò que es pot palpar.

Considerant la volatilitat de l'aparença i entenent que fer durable un estat de perpètua inflor pot produir molèsties orgàniques, la gent aplega a unes conclusions: s'ha de buscar una fórmula que ens permeta fer lluir la cosa el màxim temps possible. S'ha de poder mesurar i donar estabilitat a viure modests moments de lluïment personal, i com més millor. La qüestió és que perdure en el temps. La carabassa, modest producte d'hort familiar, allà pel temps de la calor, creix amb vocació de deixar sempre en bon lloc a qui la cava i sap tirar-li a temps un cànter d'aigua. Primer quan és una flor de corol·la groga i opulenta, i després quan va engreixant al bancal sense més necessitats que rebre la mirada complaent del llaurador a l'hora de posar-se el cabàs al coll i anar a sopar al recer del riurau. Quan allà per Sant Miquel s'han vist ja pansir les fulles, es fa evident que la carabassa demana viure a vora casa. I ella va escarxofada al portaequipatge de l'automòbil furgoneta de qui l'ha sabuda conrear. Però requereix fer una estació davant del bar de la plaça. El seu propietari encendrà un cigarret i esperarà ser objecte d'admiració, ell, que no la carabassa. Veureu la vanitat manifestada en una cara on les parpelles s'acluquen, el nas s'arrufa i la panxa enorme del llaurador no es pot sotmetre a la disciplina d'una camisa tibant. Ja tenim ací un home satisfet.

Les carabasses que veig pel meu veïnat han viscut en el seu temps eixe gratificant instant de cortesana exhibició. Recorden aquelles ''cocottes'' de carns de color polp d'alguer exposades als aparadors del Barri Roig d'Amsterdam. Reduït el llum de neó vermell del barri de pecat holandés a la cruesa de la llum mediterrània, l'espectacle guanya. En naturalitat i en contundència. Ací la carabassa s'ha fornit del vent gelat del temporal de desembre, el gebre de la fira de Sant Antoni i de l'incert oratge de febrer. Camina cap a la primavera amb una carn ferma i cuirassada, en aquell punt de maduresa que fa cruixir de plaer quan la fulla del ganivet l'escapça en dues meitats.

La vida senzilla dels antics del meu poble remunta la memòria de convit i vanitat a un simple plat de bunyols de pasta de carabassa; a sucar l'inconsistent pastís entre la dolça mixtura del sucre, refregant entre dit polze i índex l'oli flairós a muntanya; a sentir la proximitat primaveral a mesura que va morint la florida de l'ametler. Com olorar els primers esclats del capoll del codonyer. Fent això vespres de Sant Josep, passant religiosament per la llum humida dels matins dels Set Diumenges, cantant un gregorià antic de missa de vuit, volant al cim del cimbori el núvol blanc de l'encens. Perfumada la plaça de l'oli fet bullir cent vegades i de carbó de carrasca. Xurros i bunyols, tan casolans, tan en aquell matís ''pet du fleur'' de ''monsieur'' Auguste Escoffier, rebaixats, no sense un honest saber fer, a l'esguit popular i savi d'aquell que, com el tio Batiste Buigues, dit del Xurrero, oficiava, ''kyrie eleison'', la roda de xurros com la pamela de madona baronessa de Bearn.

Elevada la humil emoció de qui no té més terrestres vocacions que fixar la vida en una gola de mil sensacions gustatives, clavàrem la fita dels valors humans, no en la volàtil i sempre frívola vanitat de qui bufa i peta, exhala fums o deixa anar sentències de bromera, sinó en la roca ferma. En la pedra picada. I s'han de respectar com cal. En tenim constància. Aquell que fou dit Pere l'Agrària, tractant de bon bestiar i home de parlar com un jutge de districte, la va dir, i ben grossa, allà en la santa Quaresma del cinquanta-dos, ponderant en el cenacle de la Cultural la bona mà de Maria la Parra, sa santa muller, en allò de fer com convé un llibrell de bunyols. Es va fer veredicte favorable el diumenge de quadragèsima, després de missa tercera. Va ser al recer del seu riurau, enfront del carrer les Parretes. No fou convidada. Es va pagar a tant per barba. Érem al temps de l'autarquia i no va quedar clar si el sucre fou de contraban. Coses així s'han de pagar, més que siga en demèrit del vol efímer de la vanitat.

[[Category:Tendral i marcit]]

El moniato

2026-07-25T14:56:11Z

Jortola:

{{Tendral i marcit}}França és, segurament, el país que més mitifica la seua història. En cada poble, per menut que siga, mantenen en perfecte estat de conservació el monòlit que recorda els seus fills morts en qualsevol gran guerra. No hi ha res que represente tan bé eixe sentiment de perdurar com aquell mític Citroën, del model «11 ligero», negre, brillant, fet per a competir en confort i bona mecànica amb els seus adversaris alemanys. Les avingudes per on circulaven aquells vehicles porten noms de gent significada per haver fet agradable la vida als altres. La indispensable renglera de plataners dels seus bulevards sempre ens condueix com un imant a la ''mairie'', la casa comunal, el centre de l'administració municipal. Tot net, polit, en situació de prevenció higiènica. França és a més el país de ''la bonne baguette'', la barra de pa blanc, tendra i gustosa. La vida de pedra picada i amb la taula senzilla i consistent. Quan França aconseguí tot això, es curà de per vida de fer més revolucions sagnants.

A mesura que es fa el viatge cap a Espanya, França es desinfla una mica i els camps tan perfectament conreats es contaminen un poc del menfotisme espanyol, que es fia més de la providència de Nostre Senyor que no de l{{'}}''expérimenté paysan'', el d'egua llustrosa i forcat en ordre. Mai s'ha tingut ací orgull a elevar a sublim d'alta cuina la modèstia del que pot donar un bon camp conreat a escala i escaire. França, per exemple, idolatra la ''charlotte'', tan indispensable per a la bona sopa provençal. Ací hem anat cap al producte a l'engròs, i a hores d'ara la poca horta que es veu prop de València presenta una perspectiva molt improvisada. Un any veus col; un altre, safanòria, i l'altre, bleda. Tot en tan sols quatre pams de terreny. Així, és impensable que puguem tindre, com els francesos, estima per la perdurabilitat. Mai la nostra creïlla, ara tan poc gustosa, aplegarà a ser tan excelsa com la ''pomme de terre''. Fins en els noms són poètics: la poma de la terra.

En temps de la meua infància, bona part de l'horta de Gandia sí que va viure uns anys de continuïtat i es va donar a produir el moniato. Aquest tubèrcul, que de vegades aplegà a ser de proporcions monstruoses, va significar en aquella etapa de fams irreductibles un aliment de primera necessitat i un succedani de mil aplicacions. Per exemple, serví per a substituir el sucre en el café de malta del matí, o per a donar més volum al bullit del sopar. Però va ser torrat al forn quan el seu potencial alimentari va tindre més adhesions. Aquells moniatos rostits, amb aquella ferida crostada de la pell mostrant la pols d'un sucre rebentat pel foc eren una pura delícia. Eren cuits al forn del poble. Quan el forner, a cada fornada, feia lloc per a posar més llandes, els que anaven covant-se els podies veure bufar i esclatar la pell negra. Olien a terra dolça, molt vegetals i assaonats. No aplegaven a l'embafament del pastís, ni a la rusticitat de la carabassa torrada. Es quedaven en un terme mitjà. Molt en el seu paper d'humil i sofert succedani de pa blanc i tou, amb sobrassada o cansalada vinçada, que era el que es somiava per a berenar, i no n'hi havia.

Evoque amb tendresa aquells moniatos de les cruels vesprades dels hiverns benissers, les de vents del nord, secs i productors de prunyons, crosta de verducs sagnants als genolls, en aquell punt exacte on la vora del pantaló de pana s'encreua amb la nuesa de la carn exposada. Crec en el seu benèfic poder de calmar les fams històriques i en el seu agradable caliu a les mans. En els nassos glaçats, el baf de l'alé, les bufandes de cotonet, les espardenyes tapades, la fam, la negra esperança de trobar en eixir d'escola un moniato calent i dolç com l'arrop.

La frivolitat amb què a vegades tractem la memòria històrica ens ha de passar factura, ja que, com diu l'Eclesiàstic, el nostre nom caurà en oblit. Pensant això creix el meu sentiment de gratitud a tot poble, que, com el francés, sap posar on cal els fets i les coses que els han permés anar pel món amb això que ells diuen ''la grandeur. ''I pense, amb nostàlgica mirada al meu temps d'infantesa, que l'heroic i abnegat servei que féu al famolenc poble de la postguerra l'humil moniato, bé mereixeria el respectuós homenatge de les forces vives. Allò tan despectiu de dir-li a algú que és un moniato podria servir per a anomenar els que anem fent balanç generacional amb un qualificatiu que el digne tubèrcul no mereix, i que nosaltres, tal volta, tenim més que ben guanyat.

[[Category:Tendral i marcit]]

Centre Comarcal de Cronistes Oficials

2026-07-25T10:49:26Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:Centre Comarcal de Cronistes Oficials}}
Associació creada pels cronistes oficials radicats a la Marina Alta. Es va fundar en l'any 1974 i estava integrada per Joan Josep Cardona, Joan Ivars Cervera, Antoni Espinós Quero, Joan Giner Montserrat, Antoni Salvá Roselló, Vicent Garcia Morant, Vicent Marques i Joaquim Ortolà. La presidia Vicent Martínez Morellá, cronista de la ciutat d'Alacant. L'associació fou un referent del que posteriorment seria l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta. Establí la seu en l'Ajuntament de Benissa encarregant-se J. J. Cardona de la secretaria. Les sessions s'efectuaven tres vegades a l'any amb la presentació de diferents ponències, i algunes es publicaven després. Estudis de toponímia, la recuperació del patrimoni musical i l'ensenyament del valencià foren altres de les propostes que portaren a terme els seus associats. Estigué agregada a l'Institut d'Estudis Alacantins i es dissolgué a la creació de l'Institut d'Estudis de la Marina Alta.

{{Bibliografia|«El Centre Comarcal de Cronistas Oficiales de Benissa. Dos años de vida». J. J. Cardona. Actes de la X Assemblea de Cronistes Oficials de València. 1976.}}

{{DEFAULTSORT:Centre Comarcal de Cronistes Oficials}}
[[Category:Diccionari benisser]]

El meló d'Alger

2026-07-24T17:15:11Z

Jortola:

{{Tendral i marcit}}El meló d'Alger és una fruita amb tendència a la vaguetat. A diluir-se. Aigua roja ensucrada, que és el que va dir Josep Pla. Comença pel nom, que entre nosaltres és el de meló d'Alger, però que també en pren d'altres: meló roig, meló d'aigua, meló de moro. I també, per a embolicar més la cosa, en alguns llocs ja no pertany al sexe mascle i agafa el femení de síndria. Amb una apatia tan manifesta per mantenir una sòlida personalitat, res ens ve de nou quan el veiem aparéixer al mercat dins de grans caixons, tan indiferent, tan indolent, esperant sempre ser palpat, amb aquella seua vocació de sotmetre's a auscultacions i anàlisis, com dama delicada.

És una fruita estiuenca cent per cent. Res més gràfic i representatiu del temps de les basques que un meló d'Alger sacrificat al final d'un dinar de la família. Una fruita tan donada a ser centre d'admiració per la seua generositat de carns no podia acabar la seua existència sense un ritual, quasi com una ofrena. Cal escoltar el seu gemec de plaer en aquell cruixir de la cuirassa quan la penetra un respectable ganivet. És una immolació. Poques fruites garanteixen una expectació a l'hora de passar al plat de les postres tan espectacular com la que ofereix un meló d'Alger. Ponderem la carn, els ulls de les llavors, el gruix de la corfa, la dolçor.

El mercat posa a l'abast del modern consumidor unes varietats de carn atapeïda, sense aquelles antigues espècies amb un breu espai central buit, quasi imperceptible. Tallades a la manera de sempre, en tall de corona a corona, eixe breu espai interior deixava solta una molla farinosa, com de núvol de sucre. Coneguda amb el nom de la marededeu, era mos per a xiquets o iaios desdentats. Les tallades en semicercle, sense aquella dolça part central, menjades de manera salvatge ens omplien de suc cara, mans i braços. Era tot un record al nostre remot passat salvatge, ferotge.

El terme de Benissa, tan donat a l'extrema sequedat estiuenca, no s'ha prodigat excessivament amb aquesta fruita. S'han fet quan un bancal ha sofert una profunda labor de rompuda i es prepara per a plantar vinya o ametlers. En eixe any en blanc el nostre antic llaurador experimentava i es transformava. Li entrava un desconegut optimisme abocant a la terra nova tota la provisió de fem, clotant i fent andanes artístiques amb canyes tallades a mida. La lluminositat de la mirada mostrava un home nou, quasi tendre i amorós, que posa a germinar en el mes d'abril llavors escollides. Esperançat, molt enraonador i maximer.

Però el meló d'Alger, tan insensible a les tendrors d'un llaurador tan sofert, no creixia com cal. Es llunava, deien els nostres camperols, i al remat aquella promesa de florida anava quallant amb tristos melonets de poc volum i aspecte lamentable. En el temps de la tardor aquelles mates ennegrides, enmig de la rotunda puixança del ravenell, oferien el més eloqüent testimoni d'un fracàs. La terra benissera, avara i insensible a tot allò que no camine amb el seu ''tempo'' i a l'estil del ''poverello'' d'Assís, li la té jurada. El meló d'Alger, ja es sap, ens havia de vindre de l'horta, d'aquells camps plans de terra rogenca, de séquies amb aigua, d'egües d'anques poderoses i sensuals, de la vida en esclafit. El meló d'Alger, vocacionalment destinat a ser el final d'un dinar familiar, de nits amicals amb sopars al ras, ple de suc, de sucre, del color de la sang, vital i amb aquella fama de dama de pagada companyia, ha de tindre criança de bolquers emmidonats.

Elizabeth Beecher Stowe, creadora d'aquella ploricona novel·la coneguda com ''La cabana de l'oncle Tom'', ens descriu aquells capvespres calorosos de Kentucky, amb la terra encesa en els camps de cotó i el jonc podrit dels aiguamolls embafant l'ambient. En la penombra de la seua cabana, l'oncle Tom acaba la jornada partint pel mig un descomunal meló d'Alger. La retòrica i mediocre literatura d'aquell llibre, tan llegit, com a inequívoca icona de la primera literatura americana, per un instant, per eixos breus bagatges de gràfica eloqüència del descans a la fi de la jornada, ens recorda el que és el meló d'Alger: molla, sucre, aigua i… una nit a la fresca.

[[Category:Tendral i marcit]]

Bous de corro

2026-07-24T16:52:33Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:bous de corro}}
Diversió popular de córrer bous solts pel carrer a les festes més principals. El nom de ''corro'' és un castellanisme derivat de corral. Amb eixa denominació s'entén que els carrers i places que estan tancats amb barreres i per on es practiquen aquests jocs.

No es té constància exacta dels inicis d'aquesta diversió, però, en tot cas caldria establir el segle XIX com el moment en què es fan imprescindibles a les festes principals. Tal vegada la popularitat aconseguida pels espectacles de l'art de torejar fets a les grans capitals es devia transvasar als pobles com un sentit d'emulació. Consta que a les festes de la Puríssima de l'any 1874 l'Ajuntament dóna permís als organitzadors de la festa per a córrer un bou a la plaça del Convent. Aquell lloc, i després el carrer Ample de Sant Josep, foren els tancats on començaren a practicar-se.

Temps després s'obriria el corro a tot el poble en el perímetre denominat volta de la processó, passant finalment a tindre com escenari la plaça del Rei Jaume I i part de la Glorieta. L'organització de les antigues corregudes era potestat dels associats que es presentaven voluntàriament a organitzar la festa de la Puríssima com a auxiliars dels regidors municipals. Els associats acordaven convenis per a tres o quatre anys i pagaven personalment el bou que adquirien a una ramaderia de brau amb la condició que una vegada corregut es sacrificaria i tindrien dret a la carn. La mort del bou es realitzava en acabar els dies destinats a la festa. Lligat amb dues fortes cordes el passejaven per tot el poble per a conduir-lo finalment al carrer del Bot, i en el lloc on s'havien clavat quatre anelles, el feien humiliar perquè el carnisser municipal li donés mort i l'esquarterara després per a repartir la carn («aquí que yo sepa no hay más argolla que la de la calle del Bot y por ella no se pasan más que las sogas que arrastran los toros». ''El Centinela'', 15/1/1906). La compra del bou la feien directament a la ramaderia, que normalment era de la serra d'Alcaraz, i la conducció al poble la feien a peu el bou, els majorals i els afeccionats destres en eixe menester. Prohibicions posteriors obligaren a deixar aquella pràctica tan perillosa, moment on els bous es llogaven a una ramaderia de la comarca, especialment de la molt acreditada de ''Vicent de Sagra'' que mantenia bous de llegenda com el ''Perdigon'', ''Paraigüero'' o el ''Roget''.

Posteriorment, les ramaderies provenien de la zona de la Vall de Laguar. Seguint el vell costum els bous aplegaven a Benissa a peu pels camins o assagadors aprofitant les hores nocturnes sent conduïts a un corral de Senijola, d'on eixien tan sols per a pasturar a l'Aigüera o per a acudir a la correguda. El trajecte tradicional dels bous al corro era el vell camí de Senija fins a entrar al poble pel cantó de les Cabres tancant als animals al corral fet amb bigues entre els dos antics porxes de la plaça. El desplaçament tenia lloc a primera hora de la vesprada ocupant la feina als pastors auxiliats pels mansos i tornant a mitjanit al corral de Senijola. La solta del bou es feia a les cinc de la vesprada i es tancava a les set i mitja, com a respecte a les funcions dels sermons de la vuitada a la Puríssima. Hi havia sessió nocturna que s'acabava a la una de la nit. Les portes de les cases del corro es protegien amb barreres fetes amb fustes i els afeccionats lligaven escales a balcons o reixes. Les possibles ferides produïdes per la banya del bou s'atenien a les clíniques particulars dels metges del poble, i el ferit passava després al seu domicili particular. No es té constància que aquestes proliferaren en temps antics a causa, segurament, de les precaucions preses pels aficionats o a un millor coneixement de les sorts. En moments en què sortia un bou de condicions pacífiques, i per a fer-lo córrer, acudien aficionats destres en el maneig d'una llarga canya acabada amb una punxa amb la qual burxaven a l'animal per a provocar-li l'arrancada.

A primers de segle vint, i amb el sentit d'emulació dels torejadors professionals, alguns afeccionats locals actuaren executant les sorts de capa i banderilla. Foren famosos en eixa especialitat els denominats ''El Poll'', ''Cutxarrato'', ''Vicent de Capelleta'' i ''Dieguin el Tartanero''. Més modernament cal destacar a Pere Ivars Cabrera ''Porcellanes'', Ismael ''el Palleter'' o Pepe Santacreu ''Tolín''.

En l'any 1961, els festers, tornant als temps antics, adquiriren un bou i una vaca braus. Els dos animals quedaren tancats a un corral dins del poble novetat que afegia una curiositat més de la festa.

L'imaginari d'aquelles feres originà una còmica situació en la processó de la Puríssima en córrer la veu que s'havien escapat. Part de la processó es va desfer i la imatge la deixaren a terra mentre la parella de la Guàrdia Civil que la custodiava es va preparar per a fer foc sobre els animals, circumstància que no es va produir perquè era una falsa alarma.

Per a lluir el joc d'aquells animals es va convidar el torero professional Vicente Blau ''El Tino'', que va fer una de les seues exhibicions.

La modalitat més moderna del bou de foc va començar a conéixer-se a Benissa en 1961. Per a tal menester s'emprà un bou conegut com el Bou Roig, animal molt placejat i acostumat a eixa pràctica.

Fora de les festes de la Puríssima són escasses les ocasions en què s'han fet bous de corro, de les quals cal destacar les fetes excepcionalment a les festes de Sant Pere de 1902 i a un intent de reconvertir les de la Mare de Déu d'Agost allà per la meitat dels anys seixanta del segle vint, o les que tradicionalment es fan a la partida de Benimarco en el festeig del seu patró.

La festa dels bous no va estar mai permesa legalment i requeria un permís governatiu, cosa que motivava que en els programes de festes s'anunciara amb l'eufemisme de «suelta de elementos», «meriendas al aire libre» o «saltos y carreras».

Modernament, en molts llocs, és costum córrer bous entrats en anys i molt braus que originen desgràcies mortals, cosa que obliga que aquest festeig entre en una fase de profunda revisió o fins i tot de total desaparició.

===Refranyer===
* ''Fer bous i arròs'': indica que s'ha fet un gran festeig.
* ''Ja passaran els bous per davant de ma casa'': anunci que alguna vegada es farà festa, o la sort passarà per davant d'hom.

{{Bibliografia|''L'any fester de Benissa''. J. J. Cardona. (inèdita). Periòdic ''El Centinela,'' 1902-1910. «Els bous», J. J. Cardona, Revista de festes de la Puríssima Xiqueta, 2018. }}

{{DEFAULTSORT:bous de corro}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Espiritisme

2026-07-24T15:37:25Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:espiritisme}}
Definit com a doctrina o moviment que es fonamenta en la creença i l'existència de manifestacions per part dels esperits. El nou espiritisme és una actualització de les velles i ocultes pràctiques de l'evocació de la presència de l'ànima o esperit dels morts. El modern espiritisme es va iniciar als Estats Units en l'any 1848 a la població de Hydeswille, i va motivar posteriorment la curiositat científica a Europa. Es pot dir que a partir de la I República Espanyola grups interessats en el fenomen començaren a proliferar a l'Estat Espanyol. Especialment, els Països Catalans s'aproximaren a l'estudi científic de fenòmens paranormals, i de forma concreta aquells cercles propers a la propaganda de l'església protestants que estudiaven l'evolució de la ciència des de la perspectiva cristiana. En l'any 1871 s'havia creat a la ciutat d'Alacant la denominada ''Sociedad Alicantina de Estudios Psicológicos'', presidits per Manuel Ausó Monzó editant la revista ''La Revelación''. Contra la doctrina espiritista aparegué la publicació de ''El Semanario Católico'' fundat pel poeta Antonio Campos Carreras, on escriví el canonge de Sant Nicolau Florentino Zaradona. Molts articles creuats pels setmanaris expressats tenien com a fonament els experiments fets sobre plaques fotogràfiques on es manifestaven ombres. L'espiritisme, fora dels períodes de més llibertats als diversos corrents de pensament, fou sempre perseguit d'una manera o altra per l'església i pel mateix estat. L'espiritisme a Benissa mai va tindre un ressò seriós i es va vincular a tradicions mal apreses, i importades, per antics residents a l'illa de Cuba, soldats i eventuals treballadors del camp, encuriosits per les pràctiques de ''la santeria''. D'aquesta manera la pràctica de l'espiritisme sempre va ser confosa amb antigues creences de màgia blanca, culte als morts, bruixeria, ànimes en pena i curanderisme. Era una barreja molt confusa de tota classe de superxeries, que era practicada pels curanderos i alguna dona afeccionada a l'ocultisme. Entre les mostres més singulars destacaven les proves fetes amb tota classe de precaucions sent les més comunes l'endevinació mitjançant l'ús d'unes tisores amb equilibri sobre un sedàs de cendrer farina o l'observança del curs que podia fer sobre una taula un plat al qual s'havia posat damunt un tros de ciri encés. Entre la gent vella fou tractat amb secret un fenomen que tingué com a protagonisme la invocació a una ànima que es manifestà deixant sobre un pany estés a sobre una taula una marca de foc dels cinc dits d'una mà, en clara al·lusió a la necessitat de precs per la salvació de la seua ànima. En els anys vuitanta del segle XX, a iniciativa d'una conferència feta pel professor Jiménez del Oso, es feren per un grup d'afeccionats experiments de sofonies.

{{Bibliografia|''Los orígenes polémicos del espiritismo en Alicante''. V. Ramos. Canelobre. Núm. 49. Alacant.2005 }}

{{DEFAULTSORT:espiritisme}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Els codonys

2026-07-24T15:16:59Z

Jortola:

{{Tendral i marcit}}Els antics codonyers estimaven la soledat del ribàs. Conviure entre la cambronera i el fenàs els agradava. Les arrels estevades nues sobre la terra, xuclaven molt endins la mantinença. Curts de brancam, aguantaven bé les llebetjades dures. Álvaro Cunqueiro, que tant els apreciava, ja ho deia: «¡Alà enriba darános millor o vento!». Perquè el codony sempre ha necessitat sentir el mos del vent, aquell remei que el deslliura del prematur podriment, flaquesa quasi única d'arbre sofert, conjurat contra la mort. Quan el corc del tronc principal el deixa candit, surt de la terra la tija nova que el revitalitza. Puja de les pròpies arrels i, caragolant-se sobre la fusta envellida, beu d'aquesta l'experiència de la vida. I així, quasi eternament, l'arbret es reencarna i ens ofrena cada primavera la florida excepcional, la que ens mou a considerar que la natura, clarament, no mor, sinó que es transforma.

Ens vivia allà, als bancals nostres de les Mallades de Benimarraig, l'admirable successió d'una enfilada de codonyers que en el temps de les témpores d'acció de gràcies, just a l'altura de la festa de Sant Francesc, tenien a punt la collita. Duts a casa, omplint la post més ventilada del rebost, captivaven amb el seu perfum delicat i poderós. En eixe temps, únic en tot l'any, l'espai domèstic conjunta la riquesa madura de la collita més completa i variada que podrem trobar. Però el codony sempre serà el company més compatible amb el meló que s'exhaureix, la garba d'alfals assecant-se a la pallissa i la garrofa en espera ensacada.

El codony morirà sempre en l'ofrena del caliu del forn de pa, quan el sol tebi de la pedra escalfada ja no pot esprémer la sal que prova la seua fortor. Amb lenta minva de la feréstega aspror de la seua carn blanca, s'obri com una flor, aquella única i espectacular que ens recorda la seua primaveral naixença. La taula casolana el rebrà sempre amb la glòria d'un mos excels, i nosaltres l'hauríem de saludar amb un got de fondellol a la mà, perquè el codony torrat recorda el final del banquet d'un rei. Així naix, viu i mor el codony. Segur senyor dels marges oblidats.

Si la hisenda on s'ha criat es pot permetre la modèstia del sucre, el codony mor sense la violència d'un forn d'inquisició. Que pot morir fent confitura entre mans de madona mare, tendrament remenat fins a aplegar a ser xarop endurit. La carn del codony, així transformada, dorm en la bolcada de fil, vorejada de sucres i somniant dolçament en capseta de fusta fina. A l'hivern, en discreta festa de Quaresma, alegra la penitència i entra a taula amb greu solemnitat, com correspon al temps feriat.

Ací a casa el codonyer ofrena cada any collita regular, i quan «amb mà forta lo vent l'empeny, lo vent de tramuntana canigonenc», succés inevitable del temps de maduresa, s'ha de collir. És collita de fruits grossos, que amb l'arbre no s'escatima cura assenyada. Difícil d'encendre ara el forn familiar, una mica escassos de llenya prima i rovellats els estris que el menaven, els codonys ja no passen a l'altra vida ensucrada i regalada de fruita confitada. Són, per qüestions d'estètica i per a regal de la vista, natura morta al cistell ceràmic de damunt la taula del menjador. Que morir exhalant el perfum de la tardor és, també cal dir-ho, mort elegant.

Tenint el codony aquella tirada aristocràtica, manté enlairada tradició llibresca, i és costum d'aquesta casa confiar-li la guarda flairosa dels llibres més vells, nobles de pell, cuirassats de saviesa. Dormint lenta agonia, perint amb tanta elegància, exhuma el record dels dies que, com la gloriosa senyera, l'entraren, plançó jovençà, sense abaixar el cap per la llinda de casa. Que l'havia portat l'haca roja de Pere els Ossos, aquell que havia vist tocar la sambuca a casa el bei de Tunísia; això ho digué l'avi Caixa, i s'ha de creure, que fon mon padrí de pila.

La vida del codony és vida perllongada, recordada, com la dels sants de barba blanca, abats sol·lícits dels seus, d'aquells que en dies prims, sonsos de sol i flacs en pluja, el treien a taula, en blanca vaixella, perfil de sucre, brillant de vista, gemegant al tall de creu de faca. Es feia ofici de vespres i es cantava el salm XXX, amb ''submissa voce'', per a tornar dolçament a la vida.

[[Category:Tendral i marcit]]

Les magranes

2026-07-24T15:15:31Z

Jortola:

{{Tendral i marcit}}Pot ser que un matí la línia de l'horitzó marítim, en aquell espai que va del morro de Toix al cap de Moraira, aparega a l'alba vorejada de núvols encesos de llamps. Són formacions regulars, de cotó-en-pèl, a poca altura. Tenen un color que va del gris fosc al blanc intens i estan l'un al costat de l'altre com si ballaren agafats de la mà. Es mantenen allà dins de la mar i mai toquen terra. En tal situació poden estar un parell de dies. La panoràmica és clara i a mesura que la llum del sol permet veure el relleu dels tossals la intensitat dels colors és neta i brillant. Quan això es produeix, a l'altura de la festa de Sant Lluc, ja podem dir amb propietat que som en plena tardor.

El canvi de les estacions sempre es genera amb incerteses, i és com aquell llum d'animeta que xucla l'oli amb un mínim de torçuda i que tan prompte sembla que es mor com de sobte revifa en clamor resplendent. L'estiuet de Sant Miquel, per posar un exemple, és una d'aquestes concessions de bon oratge. Quasi un mes després en l'onomàstica de Sant Martí, probablement pot tornar vital i enjogassat. Però entre les dues festes el temps fa canvis espectaculars. Bufa la tramuntana, porta els primers freds i a tall seguit ve el temporal de Tots Sants. Això quasi mai falla.

El camp en eixe instant de trànsit es manté també en dubtes. L'emparrat, per dir-ne un, mostra una àmplia varietat de grocs i vermells. Anuncia hivern. Però queda el verd fosc i encara vigorós del magraner. L'heroïcitat d'aquest arbre, curt d'alçada i posseïdor d'un brancam de ferotges punxes, ens recorda el cor fort que s'ha de tindre quan ens vénen cantelludes. Durarà la seua vida quasi fins al temps de l'Advent, i si hem oblidat collir alguna magrana enlairada, és possible que aguante el primer gel.

La magrana és fruita de resistència, d'aquelles que solen restar al rebost en lloc ventilat, madurant el gra i reservant la seua eixida a taula quan no hi ha altra cosa per a llevar-se el gust. Exigeix paciència de tracte i és agraïda al mos si anem desengranant-la amb lentitud fins a omplir un plat soper. No requereix altra cosa que cullera i es desaconsella l'afegit de vi ranci o cassalla o el polsim de sucre. Els grans s'han de mastegar amb les parpelles tancades i assaborint l'esclat, perquè poques coses ens recordaran tant el gust de la tardor com la magrana.

Al terme benisser els magraners eren en temps passats arbres rústics, d'aquells que no recorden mà humana que els plantara, ni que els entrara destral ni aixada. Tant podien créixer a la riba d'un barranc com al mateix costat de l'era. La seua tendència espartana i a no requerir la vista del llaurador, perpetuava la seua descendència per aquella vocació vivaç de no deixar-se abaltir pel menyspreu, fent sortir de les arrels els pollancs nous, quasi com una provocació. Podia fer fruit amarg o dolç, i això entrava dins de la seua manera de ser, tan especial i capritxosa. Alguna vesprada de diumenge, allà pel temps en què els nispros agafen color, podia tocar-li el cor al propietari, i aquest l'empeltava de bona magrana mollar. No feia la partida de truc i això ho agraïa l'arbre, que, vespres de Sant Joan, li tornava la mercé en forma de gemma gallarda.

El vell magraner de casa, plantat i empeltat per l'avi Caixa, va vindre plançó amarg del barranc de la Xicaira, obsequi de Pere d'Anna, que allà en tenia per maledicció. Va ser conreat a cor què vols, amb aquelles saons que nosaltres li prodigàvem, amb aquells cabassos de fem de conill i aquell nostre atent mirar per si li entrava el poll. Va fer el que va poder, i rarament aplegàrem a saber quin gust tenien les magranes, que s'obrien a les primeres pluges de setembre. Morí sense pena ni glòria.

Però un dia, a la insistent paciència de Pepe l'Escolà, aquell meu recordat procurador, vingué al Plamolins el tractor de Gisbert, el Català. Posàrem ordre on hi havia desgavell i estudiàrem, Dioscòrides en mà, el que calia fer. Fou bona lluna aquella, que els nous magraners feren bondat.

Els dies que passe en net aquestes lletres han vist rutllar per l'horitzó el ramat dels núvols blancs, plogué i féu fred primerenc. Ha començat a cantar el pit-roig, les figueres continuen amb fulla, cau el pàmpol al parral, i la magrana emplena un cistell a vora la llar. Que decora molt.

[[Category:Tendral i marcit]]

Les móres

2026-07-24T15:15:03Z

Jortola:

{{Tendral i marcit}}La pedagogia de les il·lustracions gràfiques quan tenen vocació de vinyeta, com aquelles que es veuen a les darreres pàgines dels diaris, és efectiva. Resumeixen en un sol colp de vista tota una història. Un observador dels retaules religiosos de les nostres antigues esglésies té en un altar una pàgina permanent de les hagiografies dels sants. És norma general que es feren pensant amb la dificultat dels fidels per a interpretar qualsevol passatge difícil de comprendre. Abans, com ara, la ignorància està present en els humans i s'ha d'assumir constantment que una imatge és més eficient que cent paraules. Conformitat i resignació.

Dins de la preocupació artística i religiosa per resoldre amb eficiència els misteris dogmàtics, molts dels retaules són això: un modern tallar i enganxar que permet sense grans esforços entendre les coses més complicades. Era el que molts pedagogs com el senyor Saturnino Calleja coneixien com a «enseñar deleitando». Essent això una regla d'or, ens queden molts referents pictòrics que caminen en eixa tendència. Per exemple, a la capella de Sant Francesc del convent de Benissa es mostrava fins fa pocs anys un quadre referit a l'àngel de la guarda. La pintura era una bona litografia repassada per sobre amb una lleugera capa de vernís que feia el seu efecte. El sant àngel tenia posada la mà sobre el muscle d'un xiquet que caminava per un camí de terra blanca vorejat per un barranc d'on eixia de rere un esbarzer el diable representat de forma horrible.

Aquesta imatge sempre em va fer veure en la meua infància els costeruts camins benissers, al voltant dels quals creixien els esbarzers, com un lloc incòmode que calia passar com més aviat millor. Les complicades entranyes d'eixe arbust sempre han amagat, en l'imaginari popular, un món de perills i on les pobres colobres han trobat refugi de l'eterna persecució de qualsevol que se les trobe. Ningú sap quins misteris amaga aquella trampa de punxes. I també crec que el laberint de sarments i punxes és la provident mesura de l'esbarzer per a guardar el fruit i la seua llavor per a perpetuar l'espècie.

La móra sempre s'ha considerat com un fruit passatger, de pas per un camí, poc profitós i menjar de xiquets. Tot i això, la móra és agradable al paladar. Enfilades una rere l'altra amb una tija de fenàs, eren un present per a xiquets. Fer-ne un collar era alhora un risc d'obtenir una collita d'arraps als braços.

La modernitat ha enlairat les móres silvestres al selecte i pedant món dels encarregats de definir els sabors dels vins. No sé a quin esbarzer s'han acostat aquestes persones que amb tanta seguretat afirmen que el gust d'un glop de vi els recorda la textura d'aquest humil fruit, tan pobre i amb tan mala reputació entre els nostres llauradors interessats a deixar els seus bancals de conreu lliures de la seua molesta presència. Jo em decante més per la literatura dels primers escriptors americans, aquells Fenimore Cooper o Mark Twain, relators dels viatges amb caravana per l'Oest mitjà o per les ribes del Mississipi, amb el goig d'aplegar a una cabana perduda on la mestressa ha preparat un pastís de móres o de la inefable poma. És pensament més amable i positiu.

La sarsaparrella és una beguda refrescant feta amb el suc de les móres que va tindre en altre temps un cert èxit. S'oferia en els bars als xiquets que acompanyaven els papàs a fer el vermut del diumenge. Jo no recorde que en el dipòsit comercial del meu avi Porcellanes es tinguera provisió d'aquest beuratge. Els Bernals, proveïdors del nostre negoci familiar, anaven pel dret amb productes de cos. En tot cas taronjada. Va caldre que s'imposés al consum general l'imperi de les coca-coles perquè una beguda tan nyeu-nyeu com la sarsaparrella no pogués resistir el poder de les bambolletes ensucrades americanes. La móra, amb la seua feréstega naixença entre punxes, amb aquella iconografia de diables, serps i flamerades, poc podia fer amb la follia d'un ''guateque'' de diumenge, que a més comptava amb aquell beuratge americà i les icones dels James Dean i els Paul Newman, infinitament superiors, quin remei, al bon àngel de la guarda, tan formal i tan prudent. El món havia canviat.

[[Category:Tendral i marcit]]

Els ciruelos

2026-07-24T15:13:03Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:Els ''ciruelos''}}
{{Tendral i marcit}}El pintor manierista Giuseppe Arcimboldo, en temps del Renaixement, va deixar per a la posteritat uns estranys retrats fets amb una espècie de ''collage'' de fruites. Cada part de la fisonomia humana estava representada per una fruita que encaixava perfectament en les faccions de la cara. El que va fer sobre un personatge de la cort vienesa utilitza la pera representant el mentó, i posa a tall seguit un ''ciruelo'' per a il·lustrar l'espai corresponent a la part posterior de les barres, abans d'entrar al de les orelles. El pintor fa servir les fruites de temporada. La naturalitat dels colors, i la vitalitat que encara hui manifesten, fa pensar que l'artista devia treballar amb extraordinària rapidesa. L'inconvenient del marciment de la fruita al cap de poc de temps de collir-la de l'arbre tan sols podria ser superada si l'artista era posseïdor d'una potent retentiva que li permetera recordar amb absoluta nitidesa tota la frescor de quan està a la branca.

El ''ciruelo'' —nom d'origen castellà que a Benissa fem servir per a referir-nos a algunes classes de prunes— sempre té un color groc, una forma esfèrica i una carn esfilagarsada. El pintat per Arcimboldo és el nostre, el de tota la vida. En canvi, la pruna dels nostres horts té aspecte d'ou i presenta una gamma més àmplia de colors, del morat al verd o fins i tot el blau intens, i la seua carn és atapeïda i lleugerament amargosa.

El mercat ha portat aquesta darrera setmana el producte a la plaça. Però el ''ciruelo'', presentat de qualsevol forma dins del basquet, té una vista lamentable produïda per la seua excessiva manipulació. Ha perdut el paó, i, especialment els morats, tenen encara l'empremta dels dits del collidor. El ''ciruelo'', com el raïm, baixa d'aparença quan la mà humana passa per sobre la seua pell. El paó és aquella fina pel·lícula de pols de la terra del bancal que ha anat dipositant-se de manera suau sobre la fruita des que té aparença fins que madura. Significa la puresa, el borrissol de la joventut i la garantia que aplega a la nostra boca sense haver-se tacat. La fina pel·lícula, que, com un delicat tel, cobreix les fràgils fruites, com el raïm i el ''ciruelo'', si no es produïa espontàniament pels efectes del vent que arrossegava la pols dels bancals, obligava els llauradors pagats de fer un bon producte a cavutxar al voltant de la planta fent artificialment un núvol polsegós que anava lentament adherint-se a la pell de la fruita.

Crec, i no és cap vanitat especial, que a casa tinguérem segurament el millor ''cirueler'' del terme. Creixia a vora del cobert de l'aljub i oferia un aspecte saludable amb una permanent i renovada vegetació que durava molt entrada la tardor. El fullam verd intens m'acollia tendrament, i feia més amable l'estudi dels deures escolars quan calia aclarir si un tren eixia d'un punt a una determinada hora i havia de trobar-se amb un altre que havia vist la bandera verda mitja hora després. Allí, sota la música del llebeig polsant les fulles d'aquell arbre, vaig descobrir, i a temps, la meua vocació contemplativa deixant de banda la newtoniana teoria de la gravetat, qüestió al capdavall relacionada amb la matemàtica. La fruita, per tant, ja havia deixat l'arbre, entrats com érem a l'estiu, i era quasi impossible practicar un teorema tan profitós sobre el pes de les coses.

El nostre ''cirueler'' oferia una fruita cruixent al mos i fibrosa amb aquell punt d'amargor en aplegar al pinyol. Collits a mitjan vesprada i posats dins del poal de l'aljub baixat arran de l'aigua, eixien a la taula del sopar guarnits d'un tel de gel natural que era tan agraït i ponderat per a aquells qui, com Jaume Boira, ens feien la caritat de segar i batre el blat en aquells llargs capvespres de juliol. Morint la vesprada dins de l'atmosfera pesant d'un ponent rabiós, no hi havia altra mercé tan senyorial entre camperols que posar per a berenar sobre la taula del riurau un perol de creïlles noves, bullides amb la seua pell, un plat de sal per a sucar-les, aquell vi agredolç de fi de temporada i, al final, la font espectacular d'aquells enyorats ''ciruelos'' del meu pla dels Molins, tibants de pell, de porpra dolça i freda, i després, deixar-se acaronar pel canvi de vent vingut a hora foscant mentre els primers grills, complidors i puntuals, començaven la senzilla melodia de la nit.

[[Category:Tendral i marcit]]

Les pomes de la cera

2026-07-24T15:12:23Z

Jortola:

{{Tendral i marcit}}Aquelles fotos que tots guardem en les caixes i que ens confirmen qui som i qui ens ha precedit —les de la vida familiar—, capturaren, en el moment de passar per l'objectiu, una situació que no es podia dissimular, amb absoluta fidelitat i sense concessions. El retrat els havia atrapat el físic i l'ànima. Segons els vestits que s'havien posat per a aquella ocasió, i sobretot per l'aspecte sanitós de la cara, sabem com anava en eixe instant el compte d'estalvis posat a rèdit al banc. No falla. L'aspecte exterior determina el baròmetre del bon o mal oratge de les butxaques particulars i, amb absoluta seguretat, el del món que ens és més immediat. En eixa línia especulativa ens ubiquem en el temps d'aquelles fotos que reflecteixen l'època de la postguerra espanyola. Els meus familiars allí immortalitzats, quasi tots sense excepció, ofereixen un aspecte esfilagarsat, espiritual, i en alguns casos amb inequívocs senyals que la carn penja flàccida. Al coll sobretot, falta consistència.

Quan les societats passen per aquestes serioses mancances, les primeres privacions es noten a taula. La meua infància, amb la solidària disposició que ens era comuna a tots els xiquets, compartia les universals carències alimentàries. La taula del meu avi Porcellanes, per posar un exemple que ens il·lustre, es parava amb aquell modest luxe de casa burgesa. Coberts d'alpaca de la casa Krupp, tovallons de fil bo i cristalls fins. Ara, les coses de consistència quedaven en expectant espera de quan vingueren les festes grosses. Això vol dir que el comerç, ofici del meu avi, anava d'aquella manera, i que ací el que podia traure un bon tall de llonganissa i untar-ne un tros de pa blanc havia de tindre hisenda abundant i ben llaurada.

Prop de ma casa, a l'entranyable cantó de les Cabres, s'havia instal·lat aquells dies una malaltia seriosa. La tuberculosi. La fam feia estralls i sóc testimoni del consumiment d'un bon llaurador posant a la venda els seus millors bancals per a dur a taula pa blanc i una provisió de carn suficient per a traure amunt dos fills que es morien. Aquella casa semblava com la llum d'un cresol que s'espavilava quan xuplava bon oli. En eixa gràfica situació entrava una mica d'alegria en aquella llar quan arribava el bon temps. Vol dir això que en un dels pocs bancals que li quedaven a aquell bon home creixien un parell de pomeres que en certa manera aportaven a la dieta unes quantes vitamines. Done fe que aquelles pomes blanques, de carn farinosa i sabor agredolç, amb aquell aspecte de ser creades simplement per a lluir en un fruiter tornaven el color a la cara a aquells dos xicots. Les pomes de la cera, les úniques que ens eren conegudes al terme, mereixerien tan sols per eixa gran caritat ser recuperades en el cultiu i reconegudes com cal en placa de marbre en un carrer.

Les nostres antigues pomeres de la cera sempre foren considerades en general com un conreu que no tenia altre valor que el purament exòtic, quasi com fruita de xiquets. Es portava a tal grau de menyspreu que no recorde que es fera a les de casa cap tractament preventiu que ens permetera traure a taula un plat mínimament presentable. Absolutament cucades, farinoses i amb un gust ni dolç ni agre. I l'arbre, i el pobre tronc, subjecte a les prospeccions arqueològiques que el minador de cap gros anava provocant, deixant darrere seu un rastre de serradura anunciador del pròxim declivi de la planta. Si el temps de treball ho permetia, algun curiós llaurador administrava per a aquelles prospeccions dels minadors una polsada de sulfat de ferro amb l'empírica bona voluntat de fer morir aquell tossut animalet que es fotia a poc a poc la pomera.

És queixa general entre la gent de certa edat la desaparició quasi total de les pomes de la cera al nostre rodal. Crec que no és altra cosa que un pur exercici de nostàlgia, perquè aquelles pomes, de tan poca alegria al mos, amb aquell fondre's de farina a la boca, en els temps que corren, no aguantarien competència. Però —les coses com siguen, i que ningú se n'oblide— feren el seu paper quan la cosa anava més agra, i la pobra poma de la cera, ella tan agra de naixença, madurava perdent, perdent, fins això: aquell punt de personalitat. No eren temps d'aportar més agror a una vida ja de per si prou àcida i mala de passar.

[[Category:Tendral i marcit]]

Les faves

2026-07-24T15:11:49Z

Jortola:

{{Tendral i marcit}}Si l'hivern és benigne, a l'entrada de la Quaresma el favar trau la flor. És un gest de rebel·lia i de solidaritat fet enmig de la cruesa hivernal. La flor del favar, que és blanca amb taques negres molt brillants, ens recorda l'austeritat de costums i la necessitat de no caure mai en vanitats. Com tampoc en la fermesa de creences poc fonamentades. Si els solcs de favar, en aquells dies llampants de l'hivern, mantenen les humils flors enjogassades de cara a un sol tebi, no ens estan manifestant alegries avançades. Els colors simples de blanc i negre són anunci que tot pot canviar quan entra pel cantó de mestral un temporal de vent. Després d'un parell de dies de ventada les tiges del favar es manifesten abaltides i malmeses de fulles, però les flors encara es mantenen vives, com ulls que canten a la vida. Si ve pluja i veiem el gat que s'arrecera al sol de migdia, la fava pujarà altra vegada.

La coma de la Perereta, fondalada immensa que tinc davant de casa, remunta per la costera dels Feliu i, quasi a punt de trobar les primeres cases del poble, ofrena breus llençols de terra conreada. Enmig de la groga flor dels agrets i el salvatge trenar dels margalls, apareixen rengleres, breus i ben dibuixades, que ens recorden el tremp de la civilització. La voluntat de persistir enfront de les inevitables entrades de l'aire sec i violent del mestral. Com la vida que lluita contra la mort. Com la simbòlica senyera de la flor del favar en el blanc i en el negre. El treball que tot ho pot i tot ho venç.

La fava té unes inevitables connotacions litúrgiques. Entra a la terra conreada el dia de les Ànimes, en la tardor acabada de començar. Trau ulls pel temps de Nadal i floreix a la Quaresma. Passa eixe temps de gestació en cant d'esperança, entre el ''Venite creator'' de l'Advent i el ''pulvis erit'' quaresmal. Amb sàvia lentitud de promesa o amb breus esclats de misericòrdia quan un gra, tendre i primerenc, ve a la boca dolç i aspre a la vegada. Creix i engreixa.

La fava, per tradició del meu poble, sempre s'ha preferit de gra dur, amb la cella negra. Ens obsequia amb carn, amb generositat de poder omplir el plat i matar seculars fams endarrerides. Apareixerà a taula cuinada amb daus menuts de cansalada, perfumada amb brots d'herba-sana i coronada amb un ou mig cuit. Arribada a la cruïlla del camí que ens endinsa a la Pasqua, propiciarà, el diumenge de Laetare, quasi damunt de Sant Josep, fer un parèntesi d'austeritat. Tot com un dir que Déu ofega, però no és traïdor.

Mes la fava, tot i ser un recurs, quan es cuina seca a la hivernada, que a més sol tindre els seus partidaris, té els seus moments de glòria a la primavera acabada d'estrenar. És producte històric en el berenar de Pasqua. Admet des d'eixir a la taula nua, empolsada de sal, i com a amanida, fins a formar part d'unes monumentals i extraordinàries truites que són l'entrada indispensable a les postres lluents de la mona pasqual.

La fava seca sempre m'ha semblat la cara aspra de la fam. O el recurs inevitable quan la barra de bar no gaudia de més amenitats. Treta surant sobre un brou abrasat pel foc del pebre coent, estava posseïda del térbol rancor de la pobra cuinera mullada de la sutja miserable d'aquells fogars de casino de poble. Tot cant fervorós dels seus incondicionals m'ha paregut sempre el resignat mastegar d'aquelles ovelles de runar primes i escarransides. A la fava, quin remei!, li passa com al bacallà. Pot ser barroera ofegada pel coent complement o cristianitzada amb la fulla de menta. En qualsevol cas, i torna el lament, és farina. Tendra o marcida. No hi ha remei.

[[Category:Tendral i marcit]]

La coliflor

2026-07-24T15:11:20Z

Jortola:

{{Tendral i marcit}}Entrant en una cambra oblidada, on fa temps que no s'han obert portes i finestres, el primer que ens posa en situació ve per la via olfactiva. Abans que la vista intercepte els objectes que han passat a l'estat d'andròmines, o que sentim el glaçat arrap del fred al front com una urpa invisible, l'aroma covada de l'arcà ens dirà: vet ací la teua vida. Es posa en marxa en cada un de nosaltres un personal ''ritornello'', que des de la flaire d'una taronja marcida, de la borra humida de la màrfega inservible o dels papers arnats i polsegosos, ens va conduint al món de la infància.

Les olors són a la memòria el que les confirmacions a la vida. Sentir pel carrer, en una nit gelada de l'hivern benisser, la fragància d'una costella rostint-se al foc, ¿no ens fa recordar la convalescència d'un refredat juvenil? ¿S'ha de ser insensible al suau perfum d'un gesmiler en la lluna d'agost? ¿Qui no recorda la misèria quan s'empastifa amb el baf d'un perol de coliflor? És aquest vegetal, i no un altre, el que amb més evidència ens posa al pensament la més negra indigència, amb aquelles escales de cases de veïnat, les fosques cuines de carbó vegetal i aquells comensals de cara aspra mastegant resignadament el tendre vegetal amanit per un raig d'oli revingut. Tot eixe sinistre memorial està gravat en el meu subconscient com una amanida de declinacions del ''rosa rosae'' i del resum de la desgraciada existència del turmentat Raskólnikov, heroi de la novel·la de Dostoievski. Afegim-hi una cambra, com era la del meu estudi juvenil a la casa del cantó de les Cabres, ajuntem-hi la humitat freda d'una nit de febrer i olorem escales amunt el lent bullir de la coliflor i ens posarem en la pell d'un forçat estudiant.

Dic ara que la sentor que pot deixar la blanca carn de la humil coliflor quan irresponsablement es posa a cuinar en una honesta casa benissera em posa sensible. Afectable per totes aquelles mancances i recordatori infal·lible de roba empastifada de misèria, de trista pensió pobletana, hostatge d'artista de circ passavolant, fum de sopar de jornaler caducat, el de flassada de cotó i taula acostada a un forat de paret que deien llar de la casa. I venien, sense remei, cada dissabte al mercat del diumenge, immensitats de fardells de carn enganyosa de la suprema coliflor, rebentant luxuriosa per damunt del varal. El bordell de l'horta inesgotable paria sense parar safanòries, napicols, xirivies, moniatos, cols, bledes, tot com un desficaci exuberant, com un afrontós ultratge a un terreny benisser tan poc agraït, que oferia per racons arrecerats fràgils camades de favar, temorenc sempre de l'imprevisible mestral. La misericòrdia de Nostre Senyor i el sofert «què s'ha de fer!». Bull al foc la tendra carn de l'hospiciana coliflor.

Les cuineres de casa bona —aquelles ames dels Feliu i la del senyoret Tono, dit del Morrut de Cabrera— sempre maldaren per dignificar de manera sofisticada una taula de modestes però compromeses pretensions; intentaven el constant quedar bé, que mai es diguera d'elles una paraula ofensiva, amb aquell compromís de qui veu diàriament penjat al llindar de la porta un escut amb plomall i morrió, amb etern, fidel, abnegat i honrat servei a l'amo, al senyoret, aquell a qui s'havia d'oferir un plat d'arròs amb coberts d'alpaca, el vi propi amb vidre verd de l'Olleria i el plat de figues i pansa amb safata argentada. Cuina de senyoret, simplement ben cuinada. Taula, menjador i pesades cortines, tot feia olor de colònia d'espígol. L'honor i el bon crèdit d'hisendat modest concentrat en un simple i essencial criteri de fer bona olor, de netedat de cos i d'ànima.

Desterrada d'aquells models domèstics tot allò que com la feréstega coliflor ens recorda la fonda ferida del passar gana i la pena de recordar-la encrostada a la subtil borreta de la bufanda alcoiana, menestral abric de qui lluïa misèria, la coliflor, hui i ara, servint-se la venjança amb fredor criminal. Enlairant-se superba als mercats en blanca muntanya salvatge, esparracada de carns i arrufada de peçó. La coliflor reivindicada, enaltida, cobejada, la bròfega autora de desolades flairances, acreditada per la xucrut polonesa, literatura de Reymont i Orkan, rural i descriptiva, i el curatiu misteri de fer baixar la sang engreixada. Desterrat de l'etern saber del lector, del simple record olfactiu, la més meretriu hortolana és, i així s'escriu, màgica triaca saludable, guaridora de mals incurables. Malgrat la sentor, el desagradable retorn a la memòria de la pudor de penúria.

[[Category:Tendral i marcit]]

La dacsa mongera

2026-07-24T15:10:33Z

Jortola:

{{Tendral i marcit}}El nostre ''amarcord'' personal el férem durar. Ens sentíem tan identificats amb aquell paisatge urbà, sempre nou dins de la seua antiguitat, que qualsevol llum canviant al capvespre ens mantenia receptius a la sorpresa. La capacitat de detenir el temps era possible. Tan sols calia contemplar amb bona voluntat com el sol fonedís del capvespre posava la mel sobre una teulada. La resta la completava la mudança cap a la foscor. A Espinós, de Xàbia, li agradava descobrir el clarobscur d'eixos instants en què cau la vesprada. Podíem sentir el temps parat olorant el café amb llet que la senyora Maria Cabrera es prenia asseguda a la saleta d'estar de sa casa del carrer dels Desemparats. Els pesats marcs amb fotos familiars tenien la memòria paralitzada i estic convençut que si ens hagués estat possible tastar un d'aquells carquinyolis casolans i assaborir un glop del vi ranci que els acompanyava haguérem establert una amena tertúlia. Ens perdia per aquell temps un desencís. Un desolat solsir d'anhels incomplits. Ens férem rancis sense florir.

L'habilitat per a recuperar memòria passada és un passatemps que ens ajuda a sobreviure. Saber-se capacitat per a fer reviure instants de contemplació ens ubica en l'equilibri. Ens dóna la mesura de la realitat. Ix el sol al matí i es fon a la vesprada. Ve el temps en la seua cíclica oportunitat. Afirmacions sòlides. Hauríem de saber això quan ix a taula un raïm a febrer o una taronja per la festa de Sant Jaume. Són coses impossibles, o impròpies. Llevat del conegut miracle de fra Humilde portant a la taula d'un malalt desganat un fresc penjoll de moscatell el mateix dia del Dijous Gras. Tot allò que no es considere portent és una enganyifa del comerç. A l'hivern s'ha de viure la taula amb conformitat i resignació. És moment d'agrair totes aquelles coses seques que cal remullar per a passar boca. L'oli que complementa i l'aigua que escalda recorden la humilitat, el simple marcir que revifa a la tendresa de saber donar gràcies. Recuperem memòria.

La dacsa mongera —dic d'aquella dels anys de cove daurat— retrobava a l'hivern el racó de l'enyor. Venia, com la roda del temps, el primer diumenge de Quaresma. El ritual aplegava dins del cabàs de Quico el Maco, tan puntual i tan esperada que el més lleu retard ens enquimerava. S'havia fet canya granada prop del barranc de l'Albinyent, xuclant la lleu saó del vent salobre de llebeig. Passat el temps de Sant Francesc, dormia al recer de cambra complida de melons i carabasses, amorosint els grans als primers vents de la tramuntana gelada. La dacsa mongera era un luxe de llaurador de bon passar, d'aquell disposat a deixar quatre pams de terra d'hortalissa al caprici de la taula d'hivern, per al regal dels parents.

Quan els cicles de la vida tenien la credibilitat de ser puntuals, tot rutllava i ens posava en prevenció per si les coses venien mal dades. Suposaven contingències i a l'hivern unes espigues de dacsa mongera posades en un cistell del rebost donaven conhort. La magresa de tot aplegava a les últimes alenades de l'hivern just quan la incertesa de l'oratge oferia un llarg temporal de pluja. Desolació de mercat. Orfenesa de taules del porxe i florida olor de no res al rebost. Un mirar d'hores i més hores a la finestra amb vistes al carrer del Forn. Aquell trepitjar de sabates lligades pel carrer, les mateixes que possiblement acompanyarien el seu propietari en el darrer camí del pla de Bonet, ''Requiem aeternam'' per davant.

Aplegava la fosca de la nit plujosa i allà a la fonda cuina prenia vida una bombeta de poc voltatge. Poca amenitat a la cassola. Agafava caliu el foguer de serradissa, tan lent, tan puntual per a dur a taula una escudella de fesols bullits amb una fulla de llorer. Don Felipe, mon pare, aplegava tocades les nou. Moll de la pluja, gelat fins als ossos. Ràdio Andorra engegada, el tendur escalfant la cambra i un agre perfum de la fesolada. Nits de canalons que vomiten aigua i més aigua. El ball de música de cullera perseguint la fulla de la ceba surant sobre el plat. ¿Res més? Sí. Invariablement, don Felipe buscava al rebost una sardina salada i seca. La posava entre dos papers d'embalar a la junta de la porta i tancava amb força. Tot cruixia. Tot quedava esmicolat. Tot fet una placa filmada al cervell. Tornava a fregir la cassola, espetegaven els grans de la dacsa, trons hivernals de temporal sense llamps, ventejades al camp les flors dels ametlers. I a la casa del cantó de les Cabres, floria en esclat de coloms blancs la pell tendral d'aquella dacsa, tan amablement portada a casa per Quico el Maco, llaurador com cal, que habitava allà a la terra ferma dita de Benimarraig de dalt.

[[Category:Tendral i marcit]]

La canyamel

2026-07-24T15:10:06Z

Jortola:

{{Tendral i marcit}}El gènere literari dels dietaris sempre ha donat un bon joc quan l'autor es converteix en un reporter. Si s'obliden les manies personals, el pensament passa a la redacció amb fluïdesa. Res fatiga més el lector que un dietari justificat, ple d'amagatalls. Josep Pla, Stefan Zweig, el mateix Proust, són d'aquells que escriuen retratant, fent un exercici desinhibit, contant les coses tal com les han vistes. Els qui es declaren seguidors del seu estil ho fan precisament perquè l'autor desempara el seu jo i entra a formar part del quadre narratiu difuminat en el paisatge. Escriure dietaris doma l'esperit perquè qui el redacta pensa en la transcendència i vol estalviar al possible futur lector la fatiga que acaba per fer tancar el llibre a la pàgina vint-i-dos. Un dels dietaris que fullege amb més gratitud és el redactat per mossén Francisco Cabrera, oncle de ma mare. Inèdit, per ara, és un regal espiritual on em submergisc quan l'ànima va una mica carregada de banalitats. Fet per un home savi, exhuma l'aroma pròpia d'un clergue rural avesat a veure les coses des de les traduccions llatines. L'escriptura diàfana declara una ment regulada pel compàs de les vuit hores canòniques com un camí ferm que no produeix més alteracions que petits impediments trobats a l'atzar. Fer un viatge, per exemple, equivalia a pensar quan, de quina manera es feia i què s'havia de fer en aplegar. Aprofitar el temps basant-se en el costum de no perdre'l. I el dietari és abundant en descripcions de trajectes que van a un espai més proper i dins del terme o de més volada cap a la capital. Amb quina tartana s'ha d'anar, on ens quedarem i quins encàrrecs hem de complir. Regla, ordre i utilitat.

La meua generació és també filla de fer viatges lents i deixar testimoni de per què es produïa un desplaçament planificat. Mon pare utilitzava el revés del bitllet de tren per a anotar quants diners li havia costat dinar a ''La Palmera''. Altres viatges, fets per mà de l'ordinari, s'usaven per a trametre, a més de fardells i cistells, una carta, una lletra pagada, i tot, d'una manera o altra, quedava constatat per escrit. La dona de Joanet del Gitano rebia de sa casa de Callosa puntuals manteniments de boca, que cronomètricament deixava a casa del meu avi Porcellanes l'atent Savall, honest ordinari d'aquell poble de muntanya; i ma tia Marieta estampava la seua firma al rebut i feia nota al calendari de l'hora de pas del transportista. Que Joanet controlava. Reminiscències professionals de funcionari municipal, encarregat del registre.

Els esmentats subministraments de resistència de cuina per a ajudar a pujar amunt la família de l'eficient funcionari quedaven dipositats al magatzem del meu avi. S'havien de guardar les formes oficials i salvaguardar l'honorabilitat d'un bon servidor municipal, que, tot i anar encorbatat i embotit en rigorós vestit negre, hi havia fi de mes que el dipositari dels fons no trobava en caixa municipal més que dos quinzets mal comptats.

La canya dolça es convertí per un temps en un recurs pobrissó que a mitjan vesprada, tallat un canut i pelat de la part dura, servia de complement dietètic a la inefable tallada de pa untada de sagí blanc. Quan, de vegades, el suc de la canya regalimava de la mà al puny del jersei, la massa ensucrada perllongava uns minuts més la llepolia. Xuplàvem aquells escorrims infinitament encara a la nit a la llum esmortida de la cambra d'estudi, intentant saber si Pitàgores fou més filòsof que matemàtic, i si el sistema pitagòric podia incommensurablement pronunciar la diagonal famosa sobre la nostra pobra ment, tan obtusa per a deixar-se portar per un pensament tan evident.

Dins de la fira de Sant Antoni actual, ací al meu poble, la invariable programació d'uns actes fets a mida d'un protocol que rarament supera esquemes establerts, tendeix a regular la festa dins de l'estricta observança del tipisme. Poc es pot fer en temps de presses i corregudes, amb tan poca afecció a lectures de dietaris, amb tan efímera valoració de la creativitat. No crec que avui aquells tenderols de llepolia humil, regnant sobre els cornalons de fruita assecada, el plomall hortolà de la canya dolça, pogueren competir amb avantatge sobre la dubtosa golafreria dels dolços de goma i sucre mòlt. Quan algun il·lustre dietarista, com segurament ho va ser don Pasqual Madoz, va parlar de les singularitats benisseres en el seu enorme diccionari, no va oblidar l'honesta presència d'algun bon passar de boca temporal, i així ho va dir: «celébrase en aquel hermitorio de Sant Antonio un concurrido porrate». Així consta, a major glòria del tot mesclat i l'honrada canya dolça, dita en altres llocs canyamel.

[[Category:Tendral i marcit]]

Els dàtils

2026-07-24T15:09:37Z

Jortola:

{{Tendral i marcit}}
No tinc, de la meua infància, cap record desagradable referit a l'hora de reprendre els estudis després de Nadal. La fira de Sant Antoni ens esperava la setmana següent de la gran festa dels Reis. Amb tan amable perspectiva era difícil no recuperar amb facilitat, i novament, les il·lusions de les festes de Nadal, que tendien a ensopir-se a mesura que s'acabaven. Pense també que mon pare, director de l'Acadèmia Sant Antoni, participava del sentiment de prolongació de vacances afegides amainant una mica la seua natural exigència pedagògica. Ja vindria la duresa de febrer. Tot somreia en eixes setmanes de fira en què els raigs de sol lliscaven per sobre les teules dels terrats traient de la molsa humida un perceptible halo de vapor. El forn de Bolufer a les vuit del matí feia olor de pasta cuita de rotllo, d'aquells fets amb mantega; a les nou, de pa comú de casa, i afluixant a mitjan matí l'escalfor, de rosquilla llépola per a xiquets amb dos quinzets gastadors. Tot ens aproximava a una situació de treva, com una complicitat consentida que amagava alguna mancança que no percebíem, però que es sospitava quan molt sovint tocaven les campanes a dol. Gel, sobtada florida d'ametlers i la creu al front. Però la fira de Sant Antoni pujava els ànims i el glop de la vida es bevia com la dolça mistela.

Les festes de Sant Antoni de gener a Benissa sempre gaudiren d'unes moderades llibertats impensables en un altre moment de l'any, perquè la gent, embalada encara per una exaltada pujada de sucre pròpia de Nadal, creia que la festa havia de durar. Com he dit: ja vindria febrer. L'estricte capità Cabrera ja arrufava les celles escrivint al seu ''El Centinela'' un paper exaltat en contra de senyoretes que venien a fer la collita en ple hivern. Ja podien els venerables beneficiats de la parròquia fer oficis de reparació, i esmolar la llengua el següent predicador de Quaresma. Ja podia ma venerada besàvia Feliu, des d'aquella severa associació de Sant Vicent de Paül, blasmar paraigües en mà. Tot en va. Tot inútil. La disbauxa, el frenesí, la demència absoluta envaïa la pia i rígida Benissa. Tots no, exceptuem el cercle purità, i quasi quàquer, de don Francisco de Asís Cabrera, que allà a la seua torre oferia als amics una copa de rom, mentre don Eduardo Bordes cantava una part de l'òpera ''I due Foscari'' i la senyoreta Sara, molt elegant, polsava el piano.

Encara que semble impossible, la fira benissera és una festa municipal d'èxit. D'ençà que en tenim notícia, sempre ha estat propi de la fira la vara alçada del senyor síndic municipal ordenant com i de quina manera s'han de posar les barraques. I no tinc més remei que dir que, si la cosa funciona, és per això, per ordre, per disciplina i per reglament. I el control de la llapissera al llibre de comptes. La fira benissera fa olor nostàlgica de paperassa administrativa ben portada i com cal.

Però, i també cal dir-ho, la fira antiga de Benissa guanya molt quan es parla en perspectiva. En especial per a la gent de la meua edat, que —siguem correctes— la recorda com a festa pobra de contingut, i més si sabíem, per boca dels nostres majors, la davallada que havia sofrit. Per eixa perspectiva de derrota, sempre hem tingut una visió de la festa hivernal concretada en modestes sensacions, de les quals la palatal és la més enyorada. En primer lloc, el gust dels dàtils, fruita que a la fira regnava amb solemne predomini sobre el modest tot mesclat, recurs més quotidià i conegut. Els dàtils eren llepolia de temporada curta i volien fred. Corresponen els seus sucres a la sagrada memòria de tots aquells que gaudírem d'esforçada infància, aquells a qui els freds hivernals ajudaren a conservar fresca la retentiva. Dàtils secs, dàtils confitats, dàtils en vinagre, dàtils en rama. Dàtils que es portaven al cine fent un present a l'estimada. Dàtils que portaven els padrins a casa. Dàtils que deixaven les butxaques mostoses i dàtils que servien de postres de fira.

El dàtil, situat en l'imaginari infantil com a fruita delicada i cara per a la butxaca, es manté en l'estricta frescor d'un record semblant als anhels treballosament adquirits i gaudits com aquell exercici de trapezi, un dels números dels germans Riquelme, obsequi del Circ Europa, espectacle que, com els dàtils, ve per ara, en el temps de la fira de Sant Antoni, a Benissa.

[[Category:Tendral i marcit]]

Bou de pansa

2026-07-24T14:54:33Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:bou de pansa}}
Mena de tenda de campanya feta amb lona que descansava sobre uns cavallets triangulars fets de fusta formant dues façanes. S'utilitzava antigament quan la producció de la pansa del raïm de moscatell i s'instal·laven al sequer. Servia per a guardar a la nit els canyissos apilats que contenien la pansa amb la finalitat de preservar-la dels efectes de la rosada o quan venia tempesta de pluja. Tenia una alçada aproximada de dos metres i mig. El terme ''bou'' possiblement té l'origen etimològic en la procedència de les veles que usaven com a coberta i que devien ser semblants a les que empraven les parelles de barques (bous de pesca).

{{DEFAULTSORT:bou de pansa}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Bou de pansa

2026-07-24T14:53:38Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:bou de pansa}}
Mena de tenda de campanya feta amb lona que descansava sobre uns cavallets triangulars fets de fusta formant dues façanes. S'utilitzava antigament quan la producció de la pansa del raïm de moscatell i s'instal·laven al sequer. Servia per a guardar a la nit els canyissos apilats que contenien la pansa amb la finalitat de preservar-la dels efectes de la rosada o quan venia tempesta de pluja. Tenia una alçada aproximada de dos metres i mig. El terme ''bou'' possiblement té l'origen etimològic en la procedència de la vela que utilitzaven com a coberta i que devien ser semblants a les que empraven les parelles de barques (bous de pesca).

{{DEFAULTSORT:bou de pansa}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Boig

2026-07-23T14:01:37Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:boig}}
Persona pertorbada de les seues facultats mentals. Les diverses manifestacions d'aquest tipus d'afecció es vivien en l'antiga societat benissera dins de la resignació familiar i la comprensiva pietat popular. Un sentiment de solidaritat acollia aquesta situació. No existint tractament, ni lloc específic on vigilar el curs de la malaltia, l'afectat, i segons el grau de demència, vivia fent vida comuna al poble o recollit dins de sa casa. El primer cas reconegut oficialment com a dement es dóna en la persona del prevere Joaquim Abargues, mort en l'any 1794 a setanta i tres anys, sense haver pogut passar del grau de diaconat a causa de la seua pertorbació i que vivia sense comunicació exterior reclòs a l'àmbit domèstic. Per altra banda, la reclusió dels malalts en hospitals no era factible perquè existia tan sols un centre a València, amb una situació lamentable, i que servia a la resta del país. El Reglament nacional, dictat en l'any 1845, estudiava el penós estat en què es trobaven els malalts. Alguns malalts pobres eren abandonats per la família a la seua sort i fora dels límits de la comarca. El BOP de la província d'Alacant, en el segle XIX, denuncia la situació i es veu obligat a posar anuncis per a identificar els dements que es troben abandonats. La major part d'eixos recordatoris especifiquen el lamentable estat en què es troben els afectats, per tal com van vestits de forma miserable, amb deficient higiene i sense articular paraula. Les diputacions provincials intentaren, al llarg del segle XIX millorar la situació. La saturació del psiquiàtric de València, amb tractaments inhumans, i focus d'infecció d'altres malalties, obligava la Diputació a traslladar als casos més difícils al frenopàtic de Sant Boi de Llobregat. Per al sosteniment del servei cada ajuntament havia d'aportar una quantitat que es consignava als pressupostos. Amb l'obertura del psiquiàtric de Santa Faç es pogué atendre els malalts de la província. S'hi acollien els casos més difícils, i així es donava solució a un problema humà i familiar que a Benissa es vivia com una autèntica tragèdia.

{{DEFAULTSORT:boig}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Boig

2026-07-23T13:58:09Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:boig}}
Persona pertorbada de les seues facultats mentals. Les diverses manifestacions d'aquest tipus d'afecció es vivien en l'antiga societat benissera dins de la resignació familiar i la comprensiva pietat popular. Un sentiment de solidaritat acollia aquesta situació. No existint tractament, ni lloc específic on vigilar el curs de la malaltia, l'afectat, i segons el grau de demència, vivia fent vida comuna al poble o recollit dins de sa casa. El primer cas reconegut oficialment com a dement es dóna en la persona del prevere Joaquim Abargues, mort en l'any 1794 a setanta i tres anys, sense haver pogut passar del grau de diaconat a causa de la seua pertorbació i que vivia sense comunicació exterior reclòs a l'àmbit domèstic. Per altra banda, la reclusió dels malalts en hospitals no era factible perquè existia tan sols un centre a València, amb una situació lamentable, i que servia a la resta del país. El Reglament nacional, dictat en l'any 1845, estudiava el penós estat en què es trobaven els malalts. Alguns malalts pobres eren abandonats per la família a la seua sort i fora dels límits de la comarca. El BOP de la província d'Alacant, en el segle XIX, denuncia la situació veient-se obligat a posar anuncis per a identificar als dements que es troben abandonats. La majoria d'eixos recordatoris especifica el lamentable estat en què es troben els afectats, per tal com van vestits de forma miserable, amb deficient higiene i sense articular paraula. Les Diputacions Provincials intentaren, al llarg del segle XIX millorar la situació. La saturació del psiquiàtric de València, amb tractaments inhumans, i focus d'infecció d'altres malalties, obligava la Diputació a traslladar als casos més difícils al frenopàtic de Sant Boi de Llobregat. Per al sosteniment del servei cada ajuntament havia d'aportar una quantitat que es consignava als pressupostos. Amb l'obertura del psiquiàtric de Santa Faç es pogué atendre els malalts de la província. S'hi acollien els casos més difícils, i així es donava solució a un problema humà i familiar que a Benissa es vivia com una autèntica tragèdia.

{{DEFAULTSORT:boig}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Boig

2026-07-23T13:56:05Z

Jortola: sant boi

{{DISPLAYTITLE:boig}}
Persona pertorbada de les seues facultats mentals. Les diverses manifestacions d'aquest tipus d'afecció es vivien en l'antiga societat benissera dins de la resignació familiar i la comprensiva pietat popular. Un sentiment de solidaritat acollia aquesta situació. No existint tractament, ni lloc específic on vigilar el curs de la malaltia, l'afectat, i segons el grau de demència, vivia fent vida comuna al poble o recollit dins de sa casa. El primer cas reconegut oficialment com a dement es dóna en la persona del prevere Joaquim Abargues, mort en l'any 1794 a setanta i tres anys, sense haver pogut passar del grau de diaconat a causa de la seua pertorbació i que vivia sense comunicació exterior reclòs a l'àmbit domèstic. Per altra banda, la reclusió dels malalts en hospitals no era factible perquè existia tan sols un centre a València, amb una situació lamentable, i que servia a la resta del país. El Reglament nacional, dictat en l'any 1845, estudiava el penós estat en què es trobaven els malalts. Alguns malalts pobres eren abandonats per la família a la seua sort i fora dels límits de la comarca. El BOP de la província d'Alacant, en el segle XIX, denuncia la situació veient-se obligat a posar anuncis per a identificar als dements que es troben abandonats. La majoria d'eixos recordatoris especifica el lamentable estat en què es troben els afectats, per tal com van vestits de forma miserable, amb deficient higiene i sense articular paraula. Les Diputacions Provincials intentaren, al llarg del segle XIX millorar la situació. La saturació del psiquiàtric de València, amb tractaments inhumans, i focus d'infecció d'altres malalties, obligava la Diputació a traslladar als casos més difícils al frenopàtic de Sant Boi de Llobregat. Per al sosteniment del servei cada ajuntament havia d'aportar una quantitat que es consignava als pressupostos. Amb l'obertura del psiquiàtric de Santa Faç es pogué atendre els malalts de la província, recollint allí als casos més difícils, trobant-se solució a un problema humà i familiar que a Benissa es vivia com una autèntica tragèdia.

{{DEFAULTSORT:boig}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Anna Maria Torres ivars del Pobil

2026-07-23T07:37:54Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:Anna Maria Torres ivars del Pobil}}
(Benissa 1821-1907). Dama benissera que pertanyia a les antigues famílies d'hisendats. Exercí com a mecenes de diverses publicacions que tenien com a finalitat propagar la devoció a la Puríssima Xiqueta. Són obra de la seua munificència el pagament d'un gravat de la patrona dels benissers i també el llibre del mestre [[Agustín Furió Suárez|Furió]] ''Sucesos tradicionales concernientes a la Purísima Pequeña, patrona de Benisa''. Era fadrina i morí a Benissa en la seua casa pairal de la Placeta Vella.

{{DEFAULTSORT:Torres ivars del Pobil, Anna Maria}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Anna Maria Torres ivars del Pobil

2026-07-23T07:37:09Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:Anna Maria Torres ivars del Pobil}}
(Benissa 1821-1907). Dama benissera que pertanyia a les antigues famílies d'hisendats. Exercí com a mecenes de diverses publicacions que tenien com a finalitat propagar la devoció a la Puríssima Xiqueta. Són obra de la seua munificència el pagament d'un gravat de la patrona dels benissers i també el llibre del mestre Furió ''Sucesos tradicionales concernientes a la Purísima Pequeña, patrona de Benisa''. Era fadrina i morí a Benissa en la seua casa pairal de la Placeta Vella.

{{DEFAULTSORT:Torres ivars del Pobil, Anna Maria}}
[[Category:Diccionari benisser]]

MediaWiki:Common.css

2026-07-23T07:23:42Z

Jortola:

/* Editeu aquest fitxer per personalitzar totes les aparences per al lloc sencer */
/* Limitar l'amplada del contingut a mida de lectura de blog
#content, .mw-body {
max-width: 860px !important;
margin-left: auto !important;
margin-right: auto !important;
}
*/
/* Fer que les imatges grans no surtin de la pantalla en mòbil */
.mw-body-content img {
max-width: 100% !important;
height: auto !important;
}

/* Permetre scroll horitzontal a les taules en pantalles petites */
@media screen and (max-width: 720px) {
.mw-parser-output table {
display: block;
overflow-x: auto;
white-space: nowrap;
}
}

Vestit

2026-07-23T07:16:24Z

Jortola: /* Vestit d'home */

{{DISPLAYTITLE:vestit}}
L'actual indumentària que a Benissa es defineix com a vestit de fester intenta representar el que fou utilitzat pels benissers en temps antics. Correspon a un vestit del segle XVIII, que és el que tradicionalment s'agafa com a model en la majoria dels pobles valencians quan es tracta de manifestar el tipisme local. Alguns documents gràfics de primers del segle XX mostren que algunes peces tradicionals i antigues encara estaven en plena vigència en eixe moment.

====El vestit de dona en la tradició dels segles XVIII i XIX====
No existint cap referència gràfica del segle XVIII els únics antecedents sobre els quals parlar de la tradició que sustenta l'actual, i arrelat vestit de benissera, s'han de concretar en els denominats «contractes de dot matrimonial». En eixos documents s'especifiquen peces tan habituals com les ''siganues'', el ''gipó'' i les ''basquinyes'' com a part del vestit de la dona. Eixes indumentàries, i altres complementaries, definiran el vestit, que diem de benissera, en les següents parts: interiorment una dona començava posant-se els ''camalets'', que era una peça de dos camals que cobria des de la cintura fins baix dels genolls, nugant-se a la cintura i a la part inferior amb vetes. Sobre els camalets es posava la ''camisa'', que era llarga, de dues mànigues, i que aplegava fins baix dels genolls. Aquesta peça fou substituïda en el temps per la ''xambra'', que era més curta que la camisa. Totes eixes peces de roba interior eren de lli. Sobre la camisa, o en el seu cas, la xambra, anaven les ''sinagües'' (en forma de falda) que eren de lli molt més gros que la camisa, posada des de la cintura a un poc més avall dels genolls. Damunt de les sinagües, anava el ''faldellí ''(refajo), conegut també com a ''sobresinagua'' elaborat amb llana per a l'hivern i a l'entretemps de lli. La part superior, i mudadora, era la ''falda'', coneguda en els documents antics amb el nom de ''basquinya'', que solia ser de merino negre. Més modernament (1884) la descriuen com a falda. La basquinya degué ser la peça que més es deixà influir per l'evolució de la moda, especialment en el teixit, per tal com en els dots dels segles XVIII i XIX s'especifiquen teixits més moderns com les indianes i el tafetà. El denominat ''guardapeu'', que es descriu també, és una faldilla de bon teixit. Per al bust, damunt de la camisa anava el ''cosset'', que definitivament fou la peça posada directament sobre el cos (sostenidor) passant la camisa a posar-se sobre ell. El sostenidor, dit ''cosset'' o ''cotilla, ''no el trobem fins ben entrat el segle XIX. Damunt de la camisa anava el ''gipó.'' El gipó està descrit en els dots que es confecciona amb teles més riques com la seda, el raso, vellut o el xamelot. Com a peces complementàries estava el ''davantal'' fet amb teles de clarí, d'indiana o de tafetà. Els ''mantons'' eren de seda i les ''mantellines'' (mena de mantó gran per al fred) de baieta. Les cames les cobrien amb ''calces ''fetes amb cotó, amb costura o sense. El calçat era la sabata de mig tacó o les simples espardenyes de sola de cànem.

====Vestit d'home====
Exteriorment el compon un ''gipó'' obert de vellut negre i uns ''calçotets'' del mateix teixit, i que anava de la cintura a sobre mitja cama que cobreixen amb calça sense costura. A l'interior portaven ''camisa'' de lli que li cobria fins als genolls i ''calçotets'' del mateix teixit que aplegaven fins als turmells. El gipó, a l'estiu es substituïa amb un ''jupetí.'' Podia portar, en temps hivernal una camisa teixida de llana. A l'hivern es cobrien amb ''capa'' de pany negre. Al contrari de la dona sempre utilitzava espardenya de cànem. Cenyia els calçotets exteriors una ''faixa'' que podia ser o negra o roja. No hi ha descripció de com es cobrien el cap. Les dones majors, o en els dols, s'empraven el denominat ''mocador negre de dol'', del qual sí que hi ha referències a les deixes testamentàries. De primers del segle XX algunes fotografies mostren als homes majors de Benissa coberts amb un mocador nugat amb un sol nus en forma de cua. Els pocs barrets que es poden veure són dels denominats durs i confeccionats amb diferents feltres que recorden de lluny els del tipus calanyés. El barret, amb les evolucions normals, formaren part de la indumentària masculina fins als anys trenta del segle XX. Després va ser usat tan sols pels homes majors. També les dones d'edat eren molt afeccionades als grans mocadors negres per a cobrir el cap.

====Teles====
Les referències de les escriptures sobre el dot matrimonial ens donen informació de la composició dels teixits que eren utilitzats per a la confecció dels vestits. En una d'elles, corresponent a l'any 1745 (notari J.Pérez Clemente), estipula que el ''xamelot'' (teixit de seda fort i impermeable) s'emprava per als cossets, així com el ''tafetà''. Per a la roba interior s'emprava el ''cambrai''. Altres teles per a roba interior era la ''sarga'' i el ''lli'' teixit a casa. Una altra escriptura feta al mateix segle, en l'any 1784, pel notari Josep Cerdà, continua descrivint eixe tipus de teles a les quals cal afegir teixits de ''Grenoble'' i de ''Constanza'', així com altres dits de ''Clarin'', ''Indiana'' i ''Colches''. Són semblants les peces de la vestimenta per tal com ambdues descriuen el gipó, la basquinya, davantals, guardapeus, mantilles i mantons. Prop d'un segle després, en una declaració judicial d'un incendi corresponent a l'any 1880, s'observen poques variacions en la composició dels teixits, a excepció de la ''baieta'' i el ''cotó'', sent ja significativa la presència de peces noves de la indumentària com era la jaqueta, persistint com a peça d'abrigar la capa i la manta morellana.

====Sastres i modistes====
Els vestits, generalment per a home, el confeccionava el sastre, del qual hi ha constància que aquest ofici estava present entre els habitants de Benissa en el segle XVII. La matrícula industrial de l'any 1859 especifica que l'ofici el practicava Joaquim Bonet, en obrador obert al cantó del Bot. La mateixa matrícula dóna testimoni que quatre establiments venien teixits i quatre més expenien sedes i cintes. Gran part dels teixits es confeccionaven al poble, constant una tradició industrial antiga que a darrers del segle XIX encara era pròspera amb quatre telers per a confecció de les teles més comunes.

{{Bibliografia|''Alicante, trajes típicos. Coreografia de sus danzas''. José E. López Mira. 1975. ''Temes d'etnografia valenciana''. Vol I. 1983. ''L'Aixovar''. Rev.Moros i Cristians. Benissa. J. J. Cardona. 1985.}}

{{DEFAULTSORT:vestit}}
[[Category:Diccionari benisser]]

MediaWiki:Common.css

2026-07-23T07:14:37Z

Jortola:

MediaWiki:Common.css

2026-07-23T07:13:17Z

Jortola:

/* Editeu aquest fitxer per personalitzar totes les aparences per al lloc sencer */
/* Limitar l'amplada del contingut a mida de lectura de blog */
#content, .mw-body {
max-width: 860px !important;
margin-left: auto !important;
margin-right: auto !important;
}

MediaWiki:Common.css

2026-07-23T07:03:24Z

Jortola: Es crea la pàgina amb «/* Editeu aquest fitxer per personalitzar totes les aparences per al lloc sencer */ /* Limitar l'amplada del contingut a mida de lectura de blog */ #content, .mw-body { max-width: 720px !important; margin-left: auto !important; margin-right: auto !important; }».

/* Editeu aquest fitxer per personalitzar totes les aparences per al lloc sencer */
/* Limitar l'amplada del contingut a mida de lectura de blog */
#content, .mw-body {
max-width: 720px !important;
margin-left: auto !important;
margin-right: auto !important;
}

Pasqual Bolta Llavador

2026-07-22T22:00:09Z

Jortola: com a

{{DISPLAYTITLE:Pasqual Bolta Llavador}}
(Benissa 1896-1989). Seglar dedicat a l'apostolat catòlic. De formació autodidàctica, adquirí una respectable cultura en matèria teològica i amples coneixements de la litúrgia. Fou un dels fundadors de la Juventud Antoniana a Benissa, per a la qual va compondre la lletra del seu himne i la de ''l'Himne del Trasllat'', ambdues musicades per Antoni Ibáñez Capó. Redactà la novena de la Puríssima Xiqueta i gestionà la seua aprovació eclesiàstica. Intervingué també en la formació dels torns de l'Adoració Nocturna de la qual va aplegar a ser president durant molts anys, i també de la branca masculina de l'Acció Catòlica. Fundà la denominada Gran Asociación de Hijos de la Purísima Chiqueta, de què fou el perpetu president. L'actuació en el muntatge i organització de la denominada «Gran Col·lecta» fou decisiva per a acabar les obres del temple parroquial. Políticament, va ser un dels fundadors del Partit Carlista i un gran activista de la Comunió Tradicionalista actuant com a eficient orador en mítings. Empresonat en la guerra civil pels seus ideals plenament identificats amb la dreta i de forts sentiments religiosos, passà la guerra en la presó provincial d'Alacant on es preocupà per connectar amb alguns preveres també captius allí possibilitant la celebració clandestina de misses. Després de la guerra va formar part de la junta gestora municipal com a regidor fins a la constitució de l'ajuntament. Era oficial de la notaria de Benissa i abans en la seua joventut, després d'uns anys de residir a l'Argentina, estigué ocupat a la farmàcia de Bordes. Ajudat per la seua esposa, més coneguda per ''Maria l'Auela, ''explotà una popular merceria oberta al cantó del carrer Sant Pere. Morí a edat avançada en plenitud de facultats físiques i mentals.

{{DEFAULTSORT:Bolta Llavador, Pasqual}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Pasqual Bolta Llavador

2026-07-22T21:59:11Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:Pasqual Bolta Llavador}}
(Benissa 1896-1989). Seglar dedicat a l'apostolat catòlic. De formació autodidàctica, adquirí una respectable cultura en matèria teològica i amples coneixements de la litúrgia. Fou un dels fundadors de la Juventud Antoniana a Benissa, per a la qual va compondre la lletra del seu himne i la de ''l'Himne del Trasllat'', ambdues musicades per Antoni Ibáñez Capó. Redactà la novena de la Puríssima Xiqueta i gestionà la seua aprovació eclesiàstica. Intervingué també en la formació dels torns de l'Adoració Nocturna de la qual va aplegar a ser president durant molts anys, i també de la branca masculina de l'Acció Catòlica. Fundà la denominada Gran Asociación de Hijos de la Purísima Chiqueta, de què fou el perpetu president. L'actuació en el muntatge i organització de la denominada «Gran Col·lecta» fou decisiva per a acabar les obres del temple parroquial. Políticament, va ser un dels fundadors del Partit Carlista i un gran activista de la Comunió Tradicionalista actuant com eficient orador en mítings. Empresonat en la guerra civil pels seus ideals plenament identificats amb la dreta i de forts sentiments religiosos, passà la guerra en la presó provincial d'Alacant on es preocupà per connectar amb alguns preveres també captius allí possibilitant la celebració clandestina de misses. Després de la guerra va formar part de la junta gestora municipal com a regidor fins a la constitució de l'ajuntament. Era oficial de la notaria de Benissa i abans en la seua joventut, després d'uns anys de residir a l'Argentina, estigué ocupat a la farmàcia de Bordes. Ajudat per la seua esposa, més coneguda per ''Maria l'Auela, ''explotà una popular merceria oberta al cantó del carrer Sant Pere. Morí a edat avançada en plenitud de facultats físiques i mentals.

{{DEFAULTSORT:Bolta Llavador, Pasqual}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Pasqual Bolta Llavador

2026-07-22T21:57:48Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:Pasqual Bolta Llavador}}
(Benissa 1896-1989). Seglar dedicat a l'apostolat catòlic. De formació autodidàctica, adquirí una respectable cultura en matèria teològica i amples coneixements de la litúrgia. Fou un dels fundadors de la Juventud Antoniana a Benissa, per a la qual va compondre la lletra del seu himne i la de ''l'Himne del Trasllat'', ambdues musicades per Antoni Ibáñez Capó. Redactà la novena de la Puríssima Xiqueta i gestionà la seua aprovació eclesiàstica. Intervingué també en la formació dels torns de l'Adoració Nocturna de la qual va aplegar a ser president durant molts anys, i també de la branca masculina de l'Acció Catòlica. Fundà la denominada Gran Asociación de Hijos de la Purísima Chiqueta, de què fou el perpetu president. L'actuació en el muntatge i organització de la denominada «Gran Col·lecta» fou decisiva per a acabar les obres del temple parroquial. Políticament, va ser un dels fundadors del Partit Carlista i un gran activista de la Comunió Tradicionalista actuant com eficient orador en mítings. Empresonat en la guerra civil pels seus ideals plenament identificats amb la dreta i de forts sentiments religiosos, passà la guerra en la presó provincial d'Alacant on es preocupà per connectar amb alguns preveres també captius allí possibilitant la celebració clandestina de misses. Després de la guerra va formar part de la junta gestora municipal com a regidor fins a la constitució de l'ajuntament. Era oficial de la notaria de Benissa i abans en la seua joventut, després d'uns anys de residir a l'Argentina, estigué empleat a la farmàcia de Bordes. Ajudat per la seua esposa, més coneguda per ''Maria l'Auela, ''explotà una popular merceria oberta al cantó del carrer Sant Pere. Mori a edat avançada en plenitud de facultats físiques i mentals.

{{DEFAULTSORT:Bolta Llavador, Pasqual}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Francesc Llopis Crespo

2026-07-22T21:56:20Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:Francesc Llopis Crespo}}
(Benissa 1916-Benidorm 1965). Pilot aviador de combat. En l'any 1937 s'incorporava a files com a combatent de la Guerra Civil espanyola, presentant-se com a voluntari a l'escola d'aviació. Els cursos els efectuà a la ciutat de Kirovabad, a la república d'Azerbaidjan; els acabà en la primavera de l'any 1939, raó pel qual no va poder combatre a Espanya. La invasió de la Unió Soviètica per les forces alemanyes en la Segona Guerra Mundial impedí la seua repatriació. La situació en què es trobaven els pilots espanyols a Rússia, contingent on estava el benisser, era menyspreada per les autoritats russes. L'exigència feta per part dels pilots espanyols perquè es reconegueren els seus drets fou causa de repressions duríssimes sent internat a camps de treball prop de l'Àrtic i després a Sibèria. En 1949 Llopis i els seus companys foren traslladats a Odessa amb la finalitat d'elegir destí en la repatriació, objectiu que no es va poder complir per criticar obertament les condicions en què s'havia de fer. Jutjat, fou condemnat a l'exili a Sibèria. Després de cinc anys i havent-se casat amb una jove siberiana, entrà dins dels convenis de repatriació; tornà a Espanya a bord del navili ''Crimea'' i desembarcà al port de Castelló en l'any 1956. A Benissa es reintegrà en el negoci de venda de materials de construcció de son pare; després d'una estada al seu poble natal anà a Benidorm, on morí de resultes d'una malaltia crònica agafada en els seus anys de penalitats als camps de treball de la Unió Soviètica.

{{Bibliografia| ''De Benissa a Sibèria: Francisco Llopis Crespo, aviador de la Segona República, 1938-1956''. Antonio Calzada Aldaria. Revista de festes de la Puríssima Xiqueta, 2007.}}

{{DEFAULTSORT:Llopis Crespo, Francesc}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Francesc Llopis Crespo

2026-07-22T21:55:10Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:Francesc Llopis Crespo}}
(Benissa 1916-Benidorm 1965). Pilot aviador de combat. En l'any 1937 s'incorporava a files com a combatent de la Guerra Civil espanyola, presentant-se com a voluntari a l'escola d'aviació. Els cursos els efectuà a la ciutat de Kirovabad, a la república d'Azerbaidjan; els acabà en la primavera de l'any 1939, raó pel qual no va poder combatre a Espanya. La invasió de la Unió Soviètica per les forces alemanyes en la Segona Guerra Mundial impedí la seua repatriació. La situació en què es trobaven els pilots espanyols a Rússia, contingent on estava el benisser, era menyspreada per les autoritats russes. L'exigència feta per part dels pilots espanyols perquè es reconegueren els seus drets fou causa de repressions duríssimes sent internat a camps de treball prop de l'Àrtic i després a Sibèria. En 1949 Llopis i els seus companys foren traslladats a Odessa amb la finalitat d'elegir destí en la repatriació, objectiu que no es va poder complir per criticar obertament les condicions en què s'havia de fer. Jutjat, fou condemnat a l'exili a Sibèria. Després de cinc anys i d'haver-se casat amb una jove siberiana, entrà dins dels convenis de repatriació; tornà a Espanya a bord del navili ''Crimea'' i desembarcà al port de Castelló en l'any 1956. A Benissa es reintegrà en el negoci de venda de materials de construcció de son pare; després d'una estada al seu poble natal anà a Benidorm, on morí de resultes d'una malaltia crònica agafada en els seus anys de penalitats als camps de treball de la Unió Soviètica.

{{Bibliografia| ''De Benissa a Sibèria: Francisco Llopis Crespo, aviador de la Segona República, 1938-1956''. Antonio Calzada Aldaria. Revista de festes de la Puríssima Xiqueta, 2007.}}

{{DEFAULTSORT:Llopis Crespo, Francesc}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Francesc Llopis Crespo

2026-07-22T21:53:02Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:Francesc Llopis Crespo}}
(Benissa 1916-Benidorm 1965). Pilot aviador de combat. En l'any 1937 s'incorporava a files com a combatent de la Guerra Civil espanyola, presentant-se com a voluntari a l'escola d'aviació. Els cursos els efectuà a la ciutat de Kirovabad, a la república d'Azerbaidjan; els acabà en la primavera de l'any 1939, raó pel qual no va poder combatre a Espanya. La invasió de la Unió Soviètica per les forces alemanyes en la Segona Guerra Mundial impedí la seua repatriació. La situació en què es trobaven els pilots espanyols a Rússia, contingent on estava el benisser, era menyspreada per les autoritats russes. L'exigència feta per part dels pilots espanyols perquè es reconegueren els seus drets fou causa de repressions duríssimes sent internat a camps de treball prop de l'Àrtic i després a Sibèria. En 1949 Llopis i els seus companys foren traslladats a Odessa amb la finalitat d'elegir destí en la repatriació, objectiu que no es va poder complir per criticar obertament les condicions en què s'havia de fer. Jutjat fou condemnat a l'exili a Sibèria, d'on després de cinc anys, i d'haver-se casat amb una jove siberiana, entrà dins dels convenis de repatriació tornant a Espanya a bord del navili ''Crimea'' i desembarcant al port de Castelló en l'any 1956. A Benissa es reintegrà en el negoci de venda de materials de construcció de son pare; després d'una estada al seu poble natal va a Benidorm, on morí de resultes d'una malaltia crònica agafada en els seus anys de penalitats als camps de treball de la Unió Soviètica.

{{Bibliografia| ''De Benissa a Sibèria: Francisco Llopis Crespo, aviador de la Segona República, 1938-1956''. Antonio Calzada Aldaria. Revista de festes de la Puríssima Xiqueta, 2007.}}

{{DEFAULTSORT:Llopis Crespo, Francesc}}
[[Category:Diccionari benisser]]

La partida de Fanàdics

2026-07-22T21:37:25Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:la partida de Fanàdics}}
[[Fitxer:Nomsllocbenissa_fanadics.jpg|thumb|{{Fitxer:Nomsllocbenissa_fanadics.jpg}}]]
{{Petit|1686: «confrontatur cum pinerum ''Fanadichs''» (AHMB. Protocol notarial de Pere Cabrera de Rafael).}}
{{Petit|1805: «dos jornales de tierra, con parte de una casita de campo situados en el término de esta villa partida de ''Fanadix''» (Testamentària de partició de Guillem Cabrera. Notari Pasqual Malonda.17/2).}}
{{Petit|1824: «y 3 hanegadas en la partida de ''Fanadixs''» (Protocol notarial del notari de Benissa Pascual Malonda en escriptura de venda de Vicent Ivars de Pedro Mià. Documentació familiar de mossén Joaquim Crespo).}}
{{Petit|1842: «y las tierras de la partida de ''Fanadis''» (Document particular de la partició de l'herència de Josepa Rosselló i Miquel Crespo. Arxiu personal de mossén Joaquim Crespo).}}

Pràcticament tota la zona marítima de Benissa pren, per generalització, aquesta denominació toponímica. En altre temps fou un lloc solitari i molt boscós amb l'única finalitat de ser terreny de pasturatge i aprofitament de la fusta. Òbviament era poc poblat pel fet de trobar-se molt lluny del poble de Benissa, a la qual cosa s'afegia el mal estat dels camins que comunicaven amb ella. Aquesta situació que va obligar a la construcció de la carretera que data del període de la dictadura de Primo de Rivera. És tractada per Coromines en l{{'}}''Onomasticon'', vol. IV, 188, que li dóna una etimologia àrab ('el barranc'). Una part es comparteix amb el poble veí de Teulada i tant en aquest terme com en el de Benissa està completament urbanitzada.

{{COORDENADES|II, 11-C}}
{{DEFAULTSORT:Fanàdics, la partida de}}
[[Category:Els noms de lloc de Benissa]]
[[Category:Fanàdics]]

La partida de Fanàdics

2026-07-22T21:36:03Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:la partida de Fanàdics}}
[[Fitxer:Nomsllocbenissa_fanadics.jpg|thumb|{{Fitxer:Nomsllocbenissa_fanadics.jpg}}]]
{{Petit|1686: «confrontatur cum pinerum ''Fanadichs''» (AHMB. Protocol notarial de Pere Cabrera de Rafael).}}
{{Petit|1805: «dos jornales de tierra, con parte de una casita de campo situados en el término de esta villa partida de ''Fanadix''» (Testamentària de partició de Guillem Cabrera. Notari Pasqual Malonda.17/2).}}
{{Petit|1824: «y 3 hanegadas en la partida de ''Fanadixs''» (Protocol notarial del notari de Benissa Pascual Malonda en escriptura de venda de Vicent Ivars de Pedro Mià. Documentació familiar de mossén Joaquim Crespo).}}
{{Petit|1842: «y las tierras de la partida de ''Fanadis''» (Document particular de la partició de l'herència de Josepa Rosselló i Miquel Crespo. Arxiu personal de mossén Joaquim Crespo).}}

Pràcticament tota la zona marítima de Benissa pren, per generalització, aquesta denominació toponímica. En altre temps fou un lloc solitari i molt boscós amb l'única finalitat de ser terreny de pasturatge i aprofitament de la fusta. Òbviament era poc poblat pel fet de trobar-se molt lluny del poble de Benissa, a la qual cosa s'afegia el mal estat dels camins que comunicaven amb ella. Aquesta situació que va obligar a la construcció de la carretera que data del període de la dictadura de Primo de Rivera. És tractada per Coromines en l{{'}}''Onomasticon'', vol. IV, 188, que li dóna una etimologia àrab ('el barranc'). Una part es comparteix amb el poble veí de Teulada i tant en aquest terme com en el de Benissa es troba completament urbanitzada.

{{COORDENADES|II, 11-C}}
{{DEFAULTSORT:Fanàdics, la partida de}}
[[Category:Els noms de lloc de Benissa]]
[[Category:Fanàdics]]

Biblioteca Joan Josep Cardona

2026-07-22T16:22:13Z

Jortola:

Bous de corro

2022-09-10T11:16:13Z

Jortola: divisió en paràgrafs

{{DISPLAYTITLE:bous de corro}}
Diversió popular de córrer bous solts pel carrer a les festes més principals. El nom de ''corro'' és un castellanisme derivat de corral. Amb eixa denominació s'entén que els carrers i places que estan tancats amb barreres i per on es practiquen aquests jocs.

No es té constància exacta dels inicis d'aquesta diversió, però, en tot cas caldria establir el segle XIX com el moment en què es fan imprescindibles a les festes principals. Tal vegada la popularitat aconseguida pels espectacles de l'art de torejar fets a les grans capitals es devia transvasar als pobles com un sentit d'emulació. Consta que a les festes de la Puríssima de l'any 1874 l'Ajuntament dóna permís als organitzadors de la festa per a córrer un bou a la plaça del Convent. Aquell lloc, i després el carrer Ample de Sant Josep, foren els tancats on començaren a practicar-se.

Temps després s'obriria el corro a tot el poble en el perímetre denominat volta de la processó, passant finalment a tindre com escenari la plaça del Rei Jaume I i part de la Glorieta. L'organització de les antigues corregudes era potestat dels associats que es presentaven voluntàriament a organitzar la festa de la Puríssima com auxiliars dels regidors municipals. Els associats acordaven convenis per a tres o quatre anys i pagaven personalment el bou que adquirien a una ramaderia de brau amb la condició que una vegada corregut es sacrificaria i tindrien dret a la carn. La mort del bou es realitzava en acabar els dies destinats a la festa. Lligat amb dues fortes cordes el passejaven per tot el poble per a conduir-lo finalment al carrer del Bot, i en el lloc on s'havien clavat quatre anelles, el feien humiliar perquè el carnisser municipal li donés mort i l'esquarterara després per a repartir la carn («aquí que yo sepa no hay más argolla que la de la calle del Bot y por ella no se pasan más que las sogas que arrastran los toros». ''El Centinela'', 15/1/1906). La compra del bou la feien directament a la ramaderia, que normalment era de la serra d'Alcaraz, i la conducció al poble la feien a peu el bou, els majorals i els afeccionats destres en eixe menester. Prohibicions posteriors obligaren a deixar aquella pràctica tan perillosa, moment on els bous es llogaven a una ramaderia de la comarca, especialment de la molt acreditada de ''Vicent de Sagra'' que mantenia bous de llegenda com el ''Perdigon'', ''Paraigüero'' o el ''Roget''.

Posteriorment, les ramaderies provenien de la zona de la Vall de Laguar. Seguint el vell costum els bous aplegaven a Benissa a peu pels camins o assagadors aprofitant les hores nocturnes sent conduïts a un corral de Senijola, d'on eixien tan sols per a pasturar a l'Aigüera o per a acudir a la correguda. El trajecte tradicional dels bous al corro era el vell camí de Senija fins a entrar al poble pel cantó de les Cabres tancant als animals al corral fet amb bigues entre els dos antics porxes de la plaça. El desplaçament tenia lloc a primera hora de la vesprada ocupant la feina als pastors auxiliats pels mansos i tornant a mitjanit al corral de Senijola. La solta del bou es feia a les cinc de la vesprada i es tancava a les set i mitja, com a respecte a les funcions dels sermons de la vuitada a la Puríssima. Hi havia sessió nocturna que s'acabava a la una de la nit. Les portes de les cases del corro es protegien amb barreres fetes amb fustes i els afeccionats lligaven escales a balcons o reixes. Les possibles ferides produïdes per la banya del bou s'atenien a les clíniques particulars dels metges del poble, i el ferit passava després al seu domicili particular. No es té constància que aquestes proliferaren en temps antics a causa, segurament, de les precaucions preses pels aficionats o a un millor coneixement de les sorts. En moments en què sortia un bou de condicions pacífiques, i per a fer-lo córrer, acudien aficionats destres en el maneig d'una llarga canya acabada amb una punxa amb la qual burxaven a l'animal per a provocar-li l'arrancada.

A primers de segle vint, i amb el sentit d'emulació dels torejadors professionals, alguns afeccionats locals actuaren executant les sorts de capa i banderilla. Foren famosos en eixa especialitat els denominats ''El Poll'', ''Cutxarrato'', ''Vicent de Capelleta'' i ''Dieguin el Tartanero''. Més modernament cal destacar a Pere Ivars Cabrera ''Porcellanes'', Ismael ''el Palleter'' o Pepe Santacreu ''Tolín''.

En l'any 1961, els festers, tornant als temps antics, adquiriren un bou i una vaca braus. Els dos animals quedaren tancats a un corral dins del poble novetat que afegia una curiositat més de la festa.

L'imaginari d'aquelles feres originà una còmica situació en la processó de la Puríssima en córrer la veu que s'havien escapat. Part de la processó es va desfer i la imatge la deixaren a terra mentre la parella de la Guàrdia Civil que la custodiava es va preparar per a fer foc sobre els animals, circumstància que no es va produir perquè era una falsa alarma.

Per a lluir el joc d'aquells animals es va convidar el torero professional Vicente Blau ''El Tino'', que va fer una de les seues exhibicions.

La modalitat més moderna del bou de foc va començar a conéixer-se a Benissa en 1961. Per a tal menester s'emprà un bou conegut com el Bou Roig, animal molt placejat i acostumat a eixa pràctica.

Fora de les festes de la Puríssima són escasses les ocasions en què s'han fet bous de corro, de les quals cal destacar les fetes excepcionalment a les festes de Sant Pere de 1902 i a un intent de reconvertir les de la Mare de Déu d'Agost allà per la meitat dels anys seixanta del segle vint, o les que tradicionalment es fan a la partida de Benimarco en el festeig del seu patró.

La festa dels bous no va estar mai permesa legalment i requeria un permís governatiu, cosa que motivava que en els programes de festes s'anunciara amb l'eufemisme de «suelta de elementos», «meriendas al aire libre» o «saltos y carreras».

Modernament, en molts llocs, és costum córrer bous entrats en anys i molt braus que originen desgràcies mortals, cosa que obliga que aquest festeig entre en una fase de profunda revisió o fins i tot de total desaparició.

===Refranyer===
* ''Fer bous i arròs'': indica que s'ha fet un gran festeig.
* ''Ja passaran els bous per davant de ma casa'': anunci que alguna vegada es farà festa, o la sort passarà per davant d'hom.

{{Bibliografia|''L'any fester de Benissa''. J. J. Cardona. (inèdita). Periòdic ''El Centinela,'' 1902-1910. «Els bous», J. J. Cardona, Revista de festes de la Puríssima Xiqueta, 2018. }}

{{DEFAULTSORT:bous de corro}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Guerra de Succesió

2021-06-21T13:26:57Z

Jortola: bibliografia

{{DISPLAYTITLE:Guerra de Succesió}}
Conflicte militar que va tindre com a origen el problema de la successió del rei Carles II d'Espanya, que morí sense descendència directa. La guerra va enfrontar d'una part als castellans que junt amb els Borbons francesos, partidaris de Felip d'Anjou, lluitaren contra anglesos, portuguesos, holandesos i les forces dels regnes de València i Principat de Catalunya que es posaren del costat del pretendent Carles d'Àustria. El conflicte va durar de 1702 a 1714 i es va iniciar al territori valencià en l'any 1704 desembarcant a Altea el 21 de maig el general Basset amb la complicitat del rector d'aquella vila Martin Morales, i el governador de la baronia del marqués d'Ariza, Cipriano Infante, els quals havien propiciat un ambient favorable a la revolta de la comarca secundats per Francesc García d'Àvila, principal agent del bàndol austríac. El desembarcament va ser contestat prèviament pel foc dels canons del castell d'Altea, fins que l'alcaid Vicent Thous va donar per finalitzada la seua resistència, així com la de la torre de Cap Negret defensada pel seu fill. La comarca fou l'escenari de les corregudes dutes a terme per Juan Gil Cabreras que aixeca partides i es presenta junt amb les forces de Basset a la plaça de Dénia. En l'any 1706, amb ocasió del setge que posaven les forces d'Asfeld a la ciutat d'Alcoi, identificada amb la causa austriacista, el coronel Bonet, amb quarter establit a Benissa remetia a aquella plaça un reforç per ajuda a la resistència. Treballs d'investigació duts a terme per Carme Pérez Aparicio donen a conéixer les situacions en què es veié envoltada Benissa que s'havia declarat junt amb Altea, Xaló i Gata simpatitzant de la causa de l'arxiduc. Per eixa circumstància fou objecte de l'allotjament d'un escamot de tropes remeses per Joan de Castellví i Coloma, comte de Cervelló, mestre de camp general de la demarcació, amb la pretensió de sufocar qualsevol intent d'ajuda a Dénia. El 10 de setembre de 1707 Benissa, junt amb els propers pobles de Xaló i Alcalalí va viure instants de represàlia de part de les tropes de Cervelló que saquejaren algunes cases. El 17 de novembre de 1708, i després del setge i combat a vora el castell de Dénia, les tropes borbòniques d'Asfeld entraren a la ciutat donant-se per acabada la guerra a la nostra comarca. Pasqual Orozco, atribueix a Benissa una adscripció al bàndol borbònic, i, sense donar cita documentada informa que fou afavorida per prerrogatives. A Benissa consta la presència de les tropes on el soldat Joan Vengut, natural d'Eivissa i Tomàs Foraster, tambor, els dos pertanyents al Regiment de Sevilla bategen els seus fills a la parròquia, com així mateix ho fa Pedro Salteo, soldat natural de la vila d'Alcántara d'Extremadura. Les conseqüències de la guerra, com ara la pèrdua de la llengua en els documents oficials, apleguen prou tardanament a Benissa, que no va veure l'obligació d'escriure en castellà les partides dels llibres de la matrícula de la parròquia fins al dia 21 de juliol de 1744 en ocasió de la visita del bisbe Andrés Mayoral.

{{Bibliografia| 
''Manual Geográfico-Estadístico de la Província de Alicante''. Pascual Orozco Sánchez (1878). 
''Historia de la Ciudad de Dénia''. Roque Chabás. (edició de 1972). 
''Monografia historica de la villa de Altea''. Marcelino Gutiérrez del Caño. (edició de 1980). 
''Basset: mite i realitat de l'heroi valencià''. José L. Cervera. 2003. 
''La Guerra de Successió a Dénia''. Varis autors. Dénia 2006. 
''La Guerra de Successió i el bloqueig de Dénia del 1705''. Carme Pérez Aparicio. Aguaits. Núm. 24-25. 2007 }}

{{DEFAULTSORT:Succesió, Guerra de}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Guerra de Succesió

2021-06-21T13:25:36Z

Jortola: ortografia

{{DISPLAYTITLE:Guerra de Succesió}}
Conflicte militar que va tindre com a origen el problema de la successió del rei Carles II d'Espanya, que morí sense descendència directa. La guerra va enfrontar d'una part als castellans que junt amb els Borbons francesos, partidaris de Felip d'Anjou, lluitaren contra anglesos, portuguesos, holandesos i les forces dels regnes de València i Principat de Catalunya que es posaren del costat del pretendent Carles d'Àustria. El conflicte va durar de 1702 a 1714 i es va iniciar al territori valencià en l'any 1704 desembarcant a Altea el 21 de maig el general Basset amb la complicitat del rector d'aquella vila Martin Morales, i el governador de la baronia del marqués d'Ariza, Cipriano Infante, els quals havien propiciat un ambient favorable a la revolta de la comarca secundats per Francesc García d'Àvila, principal agent del bàndol austríac. El desembarcament va ser contestat prèviament pel foc dels canons del castell d'Altea, fins que l'alcaid Vicent Thous va donar per finalitzada la seua resistència, així com la de la torre de Cap Negret defensada pel seu fill. La comarca fou l'escenari de les corregudes dutes a terme per Juan Gil Cabreras que aixeca partides i es presenta junt amb les forces de Basset a la plaça de Dénia. En l'any 1706, amb ocasió del setge que posaven les forces d'Asfeld a la ciutat d'Alcoi, identificada amb la causa austriacista, el coronel Bonet, amb quarter establit a Benissa remetia a aquella plaça un reforç per ajuda a la resistència. Treballs d'investigació duts a terme per Carme Pérez Aparicio donen a conéixer les situacions en què es veié envoltada Benissa que s'havia declarat junt amb Altea, Xaló i Gata simpatitzant de la causa de l'arxiduc. Per eixa circumstància fou objecte de l'allotjament d'un escamot de tropes remeses per Joan de Castellví i Coloma, comte de Cervelló, mestre de camp general de la demarcació, amb la pretensió de sufocar qualsevol intent d'ajuda a Dénia. El 10 de setembre de 1707 Benissa, junt amb els propers pobles de Xaló i Alcalalí va viure instants de represàlia de part de les tropes de Cervelló que saquejaren algunes cases. El 17 de novembre de 1708, i després del setge i combat a vora el castell de Dénia, les tropes borbòniques d'Asfeld entraren a la ciutat donant-se per acabada la guerra a la nostra comarca. Pasqual Orozco, atribueix a Benissa una adscripció al bàndol borbònic, i, sense donar cita documentada informa que fou afavorida per prerrogatives. A Benissa consta la presència de les tropes on el soldat Joan Vengut, natural d'Eivissa i Tomàs Foraster, tambor, els dos pertanyents al Regiment de Sevilla bategen els seus fills a la parròquia, com així mateix ho fa Pedro Salteo, soldat natural de la vila d'Alcántara d'Extremadura. Les conseqüències de la guerra, com ara la pèrdua de la llengua en els documents oficials, apleguen prou tardanament a Benissa, que no va veure l'obligació d'escriure en castellà les partides dels llibres de la matrícula de la parròquia fins al dia 21 de juliol de 1744 en ocasió de la visita del bisbe Andrés Mayoral.

{{Bibliografia|''Manual Geográfico-Estadístico de la Província de Alicante''. Pascual Orozco Sánchez (1878). ''Historia de la Ciudad de Dénia''. Roque Chabás. (edició de 1972). ''Monografia historica de la villa de Altea''. Marcelino Gutiérrez del Caño. (edició de 1980). ''Basset: mite i realitat de l'heroi valencià''. José L. Cervera. 2003. ''La Guerra de Successió a Dénia''. Varis autors. Dénia 2006. ''La Guerra de Successió i el bloqueig de Dénia del 1705''. Carme Pérez Aparicio. Aguaits. Núm. 24-25. 2007 }}

{{DEFAULTSORT:Succesió, Guerra de}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Joan Blanco Català

2020-11-28T13:10:24Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:Joan Blanco Català}}
(Benissa 1912-València 1979) Músic i traductor. Cursà estudis de música, i humanitats en el Seminari Menor Franciscà de Benissa completant la seua formació a Dorsten i Paderbon diplomant-se en la carrera de piano alhora que seguia els cursos de filosofia i teologia. Als anys quaranta, i primers dels cinquanta del segle vint, tingué la direcció de les bandes de música de Pego, Orba i de Carcaixent, localitat on fixà la seua residència durant molts anys. En la seua joventut es va integrar com a cantant en la corda de baix a les companyies especialitzades en sarsuela als teatres de La Zarzuela i Calderón de Madrid. Músic de sòlida formació té compostes nombroses obres per a piano, cor i misses, obres que estan recollides en la prestigiosa arreplega feta pel musicòleg Vicent Tena en la seua «Biblioteca Musical», guardada a l'Arxiu Municipal de València on hi ha els 71 títols compostos per Joan Blanco, dels que destaquen la missa a 4 veus ''Fuente de bondad'', la ''Missa en valencià a Sant Roc i Sant Vicent'', la sarsuela ''La dona valenciana'' i els himnes als sants patrons de diversos pobles de la Marina (Mare de Déu Pobra, de Xaló, Himne a Sant Francesc de Paula, del Ràfol d'Almúnia, a sant Roc de Beniarbeig). A més de la producció musical ha estat l'organista de les parròquies de Teulada, l'Assumpció de Carcaixent, Sant Miquel de Burjassot i Sant Roc de Benicalap. Com a professional de la traducció, treballà en l'editorial Gaisa (Manuel Mas Santacreu), Ediciones Paulinas i Editorial Marfil i en la docència en el col·legi «San Antonio de Padua» a Carcaixent.

{{Bibliografia|«La darrera vesprada amb Juan Blanco Català». J. J. Cardona. Revista Festes de Santa Cecília. Benissa. «Juan Blanco Català, compositor benisense». J. J.
Cardona. Revista de festes del barri de Sant Antoni. Benissa.1979. ''Diccionario de la Musica Valenciana''. Iberautor Promociones Culturales. 2006}}

{{DEFAULTSORT:Blanco Català, Joan}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Casa de tros

2020-08-29T08:55:26Z

Jortola:

Les cases de tros són les grans cases aïllades, amb fortes mesures de seguretat, que es construïren abans de la [[caseta]] comuna. En l'any 1631 es dóna autorització a Pere Giner, fill del sergent major del Terç de Nàpols i governador de la ciutat de Gaeta, per a construir una casa torre al lloc de Lleus. Sense tindre constància que aquesta es portara a terme, es pot afirmar que és el precedent de les grans cases de tros de Berdica, les Calcides, Tros de Llenes, Albinyent i Lleus.

{{Bibliografia|''La vivienda popular''. Francisco Seijo. 1973. ''Arquitecturas rurales dispersas en la comarca de la Marina''. Miguel del Rey Aynat. 1986. ''Calpe, tierra y almas, ''volum I. p. 189 a 198, J. L. Luri. 2002. «Les cases de Tros a Benissa». Antoni Banyuls i Joan Pastor. Canelobre. Revista de Cultura de l'Institut Juan Gil Albert. Núm. 49. ''La Marina Alta, segons l'informe Fabián y Fuero. 1791''. Joan Ivars Cervera. 2007.}}

{{DEFAULTSORT:casa de tros}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Casa de tros

2020-08-29T08:54:53Z

Jortola: Es crea la pàgina amb «Les cases de tros són les grans cases aïllades, amb fortes mesures de seguretat, que es construïren abans de la caseta comuna. En l'any 1631 es dóna autorització...».

Les cases de tros són les grans cases aïllades, amb fortes mesures de seguretat, que es construïren abans de la caseta comuna. En l'any 1631 es dóna autorització a Pere Giner, fill del sergent major del Terç de Nàpols i governador de la ciutat de Gaeta, per a construir una casa torre al lloc de Lleus. Sense tindre constància que aquesta es portara a terme, es pot afirmar que és el precedent de les grans cases de tros de Berdica, les Calcides, Tros de Llenes, Albinyent i Lleus.

{{Bibliografia|''La vivienda popular''. Francisco Seijo. 1973. ''Arquitecturas rurales dispersas en la comarca de la Marina''. Miguel del Rey Aynat. 1986. ''Calpe, tierra y almas, ''volum I. p. 189 a 198, J. L. Luri. 2002. «Les cases de Tros a Benissa». Antoni Banyuls i Joan Pastor. Canelobre. Revista de Cultura de l'Institut Juan Gil Albert. Núm. 49. ''La Marina Alta, segons l'informe Fabián y Fuero. 1791''. Joan Ivars Cervera. 2007.}}

{{DEFAULTSORT:casa de tros}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Caseta

2020-08-29T08:54:46Z

Jortola: separar: casa de tros

{{DISPLAYTITLE:caseta}}
Habitatge rural, escampat a tot arreu del terme municipal de Benissa, i que tradicionalment era emprat pels veïns de dins del poble al temps de les collites com aixopluc temporal de les persones i magatzem dels fruits recollits. L'eclosió d'eixa classe d'arquitectura es produeix quan la situació general de pau permet pernoctar fora de les seguretats que donava el mur de la vila urbana. Per tant les darreries del segle XVIII, i tot el segle XIX, marquen l'inici de la construcció d'aquest tipus d'habitatge. En l'informe de l'arquebisbe Fabián y Fuero, corresponent a l'any 1791, es descriuen les cases de camp en despoblat sent ressenyades un total de noranta-una. El lloc escollit per a construir-les serà el més pròxim possible als camins rurals i en terreny el menys apte per a conreus. A excepció d'algunes casetes de les zones pròximes a la mar, que estan orientades cap al nord, la majoria o faran al sud o a llevant. L'excepció mencionada obeeix, segons tradició, a les prohibicions de les autoritats que s'expressaven en eixos casos i amb la finalitat que les llums nocturnes no serviren de guia als contrabandistes. Les antigues casetes es construïen amb un mur de càrrega central que sostenia dues navades. En general, tan sols disposaven d'una planta baixa precedida pel riurau, on es situaven les cambres de dormir. Una porta enfilada a la principal donava pas al corral. La segona planta era utilitzada com magatzem de collites. La caseta esdevingué, en el temps, una residència fixa a causa de l'augment demogràfic i la dificultat de trobar habitatge a la Benissa encara reclosa dins dels seus murs. En eixa circumstància de residència per a tot l'any s'incrementaren les mesures de protecció (espitlleres i enreixats) i les d'autoabastiment (pou, forn i rebost). És comú trobar en algun document del segle XVIII la definició de ''habitant de fora'' per a distingir a l'individu del camp del vilatà. El terme, per corrupció, esdevingué ''deforero/a''.

Vegeu també: [[casa de tros]]

{{Bibliografia|''La vivienda popular''. Francisco Seijo. 1973. ''Arquitecturas rurales dispersas en la comarca de la Marina''. Miguel del Rey Aynat. 1986. ''Calpe, tierra y almas, ''volum I. p. 189 a 198, J. L. Luri. 2002. «Les cases de Tros a Benissa». Antoni Banyuls i Joan Pastor. Canelobre. Revista de Cultura de l'Institut Juan Gil Albert. Núm. 49. ''La Marina Alta, segons l'informe Fabián y Fuero. 1791''. Joan Ivars Cervera. 2007.}}

{{DEFAULTSORT:caseta}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Caseta

2020-08-29T08:52:08Z

Jortola:

{{DISPLAYTITLE:caseta}}
Habitatge rural, escampat a tot arreu del terme municipal de Benissa, i que tradicionalment era emprat pels veïns de dins del poble al temps de les collites com aixopluc temporal de les persones i magatzem dels fruits recollits. L'eclosió d'eixa classe d'arquitectura es produeix quan la situació general de pau permet pernoctar fora de les seguretats que donava el mur de la vila urbana. Per tant les darreries del segle XVIII, i tot el segle XIX, marquen l'inici de la construcció d'aquest tipus d'habitatge. En l'informe de l'arquebisbe Fabián y Fuero, corresponent a l'any 1791, es descriuen les cases de camp en despoblat sent ressenyades un total de noranta-una. El lloc escollit per a construir-les serà el més pròxim possible als camins rurals i en terreny el menys apte per a conreus. A excepció d'algunes casetes de les zones pròximes a la mar, que estan orientades cap al nord, la majoria o faran al sud o a llevant. L'excepció mencionada obeeix, segons tradició, a les prohibicions de les autoritats que s'expressaven en eixos casos i amb la finalitat que les llums nocturnes no serviren de guia als contrabandistes. Les antigues casetes es construïen amb un mur de càrrega central que sostenia dues navades. En general, tan sols disposaven d'una planta baixa precedida pel riurau, on es situaven les cambres de dormir. Una porta enfilada a la principal donava pas al corral. La segona planta era utilitzada com magatzem de collites. La caseta esdevingué, en el temps, una residència fixa a causa de l'augment demogràfic i la dificultat de trobar habitatge a la Benissa encara reclosa dins dels seus murs. En eixa circumstància de residència per a tot l'any s'incrementaren les mesures de protecció (espitlleres i enreixats) i les d'autoabastiment (pou, forn i rebost). És comú trobar en algun document del segle XVIII la definició de ''habitant de fora'' per a distingir a l'individu del camp del vilatà. El terme, per corrupció, esdevingué ''deforero/a''.

====Cases de tros====
Es tracta de les grans cases aïllades, amb fortes mesures de seguretat i que es construïren abans de la caseta comuna. En l'any 1631 es dóna autorització a Pere Giner, fill del sergent major del Terç de Nàpols i governador de la ciutat de Gaeta, per a construir una casa torre al lloc de Lleus. Sense tindre constància que aquesta es portara a terme, es pot afirmar que és el precedent de les grans cases de tros de Berdica, les Calcides, Tros de Llenes, Albinyent i Lleus.

{{Bibliografia|''La vivienda popular''. Francisco Seijo. 1973. ''Arquitecturas rurales dispersas en la comarca de la Marina''. Miguel del Rey Aynat. 1986. ''Calpe, tierra y almas, ''volum I. p. 189 a 198, J. L. Luri. 2002. «Les cases de Tros a Benissa». Antoni Banyuls i Joan Pastor. Canelobre. Revista de Cultura de l'Institut Juan Gil Albert. Núm. 49. ''La Marina Alta, segons l'informe Fabián y Fuero. 1791''. Joan Ivars Cervera. 2007.}}

{{DEFAULTSORT:caseta}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Caseta

2020-08-29T08:25:17Z

Jortola: navades

{{DISPLAYTITLE:caseta}}
Habitatge rural, escampat a tot arreu del terme municipal de Benissa, i que tradicionalment era emprat pels veïns de dins del poble al temps de les collites com aixopluc temporal de les persones i magatzem dels fruits recollits. L'eclosió d'eixe tipus d'arquitectura es produeix quan la situació general de pau permet pernoctar fora de les seguretats que donava el mur de la vila urbana. Per tant les darreries del segle XVIII, i tot el segle XIX, marquen l'inici de la construcció d'aquest tipus d'habitatge. En l'informe de l'arquebisbe Fabián y Fuero, corresponent a l'any 1791, es descriuen les cases de camp en despoblat sent ressenyades un total de noranta-una. El lloc escollit per a construir-les serà el més pròxim possible als camins rurals i en terreny el menys apte per a conreus. A excepció d'algunes casetes de les zones pròximes a la mar, que estan orientades cap al nord, la majoria o faran al sud o a llevant. L'excepció mencionada obeeix, segons tradició, a les prohibicions de les autoritats que s'expressaven en eixos casos i amb la finalitat que les llums nocturnes no serviren de guia als contrabandistes. Les antigues casetes es construïen amb un mur de càrrega central que sostenia dues navades. En general tan sols comptaven amb una planta baixa precedida pel riurau, i on es situaven les cambres de dormir. Una porta enfilada a la principal donava pas al corral. La segona planta era utilitzada com magatzem de collites. La caseta esdevingué, en el temps, una residència fixa a causa de l'augment demogràfic i la dificultat de trobar habitatge a la Benissa encara reclosa dins dels seus murs. En eixa circumstància de residència per a tot l'any s'incrementaren les mesures de protecció (espitlleres i enreixats) i les d'autoabastiment (pou, forn i rebost). És comú trobar en algun document del segle XVIII la definició de ''habitant de fora'' per a distingir a l'individu del camp del vilatà. El terme, per corrupció, esdevingué ''deforero/a''.

====Cases de tros====
Es tracta de les grans cases aïllades, amb fortes mesures de seguretat i que es construïren abans de la caseta comuna. En l'any 1631 se li dóna autorització a Pere Giner, fill del sergent major del Terç de Nàpols i governador de la ciutat de Gaeta, per a construir una casa torre al lloc de Lleus. Sense tindre constància que aquesta es portara a terme es pot afirmar que és el precedent de les grans cases de tros de Berdica, Les Calcides, Tros de Llenes, Albinyent i Lleus.

{{Bibliografia|''La vivienda popular''. Francisco Seijo. 1973. ''Arquitecturas rurales dispersas en la comarca de la Marina''. Miguel del Rey Aynat. 1986. ''Calpe, tierra y almas, ''volum I. p. 189 a 198, J. L. Luri. 2002. «Les cases de Tros a Benissa». Antoni Banyuls i Joan Pastor. Canelobre. Revista de Cultura de l'Institut Juan Gil Albert. Núm. 49. ''La Marina Alta, segons l'informe Fabián y Fuero. 1791''. Joan Ivars Cervera. 2007.}}

{{DEFAULTSORT:caseta}}
[[Category:Diccionari benisser]]

Riurau

2020-08-29T08:24:14Z

Jortola: navades

{{DISPLAYTITLE:riurau}}
Arquitectura. Construcció agrícola en forma de porxe, en general d'un sol vessant sostingut per un sistema d'arcs oberts habitualment a migdia. Forma part del paisatge del terme de Benissa i unit sempre a les cases de camp. Les antigues cases de tros no en tenien al principi, però a mesura que s'intensificà el cultiu i producció de la pansa se li afegiren o se'n construïren a poca distància. En aquest darrer cas podrem trobar riuraus de dues navades i tres tramades de porxes com el de l'Olivar de Torres i el de l'Albinyent de Piera. Altres en tenen tan sols un com el de Pinos, el del Quisi, el de Bordes a Bellita o el de Gargori a Pedramala, entre altres. El més propi, i a excepció dels que hem descrit, el riurau és una dependència unida a la casa. De vegades els riuraus tenen una considerable extensió aplegant a dotze o més ulls o arcs com el de Diego Ivars a Bonaire, Bordes a Bellita o Gerra al Quisi. Tocant al riurau hi ha les instal·lacions destinades a l'elaboració de la pansa com el forn o l'estufa. Habitualment el riurau, com hem dit, és una peça més de la casa servint d'aixopluc a les collites o allotjant serveis com la cuina, celler o cup. Molt possiblement els primers exemplars construïts van units a l'explotació a gran escala de la pansa del raïm, situació que es pot fixar ben entrat el segle XIX, tenint la primera notícia documentada la que correspon a l'any 1867 en acte de fundació d'un patrimoni eclesiàstic per Francesc Baidal Sendra a favor del seu fill Francesc Baidal Ivars, on es fa menció d'un riurau situat a la partida de Benimarraig.

{{Bibliografia|«La vivienda popular. El Riurau». Francisco G. Seijo. 1975. «Descripció del riurau». Lluís Fornés. Calendari dels Brillants. 2008 }}

{{DEFAULTSORT:riurau}}
[[Category:Diccionari benisser]]

El cabrerot

2019-07-22T11:23:40Z

Jortola: en la tertúlia

{{Tendral i marcit}}La Societat Cultural de Benissa —el casino del poble, per dir-ho amb propietat— allà cap als anys cinquanta del segle passat era un referent a la comarca. No vull dir amb això que la producció diguem-ne cultural fos per a bufar i donar-se vanitat davant els pobles veïns, perquè era absolutament inexistent. Però l'aura de comptar a les tertúlies amb el senyor notari, algun metge, quasi tots els mestres i els industrials del moble, donava per a impressionar i oferir un confortable ambient burgés que s'envejava. La part agrària anava al trinquet de Mariano i feia la partida de brisca de després de dinar al casino del tio Paco. Repartint-se d'aquesta manera l'oci del diumenge, la resta de la setmana la Cultural, a partir del café de les tres de la vesprada, es pansia i la vitalitat baixava de to. Les hores restants es becava al costat de l'estufa, es llegia la premsa o es feia tertúlia. La videta simple i conseqüent a l'aixopluc del temple laic. El laïcisme és un ''pour parler'', perquè, segons afirmava Xotxim el Gitanet, de la Cultural eixien les misses fetes, en una assenyada conclusió que allí es covava tota intriga, tot negoci més o menys brut i la fama o el descrèdit de qualsevol benisser llicenciat ja de quintes.

Mes aquell centre de reunió, en aplegar l'estiu, s'animava. Bona part de la colònia benissera a València retornava al poble a prendre la fresca o collir la renda. Ben passada la festa de la Mare de Déu del Pilar, encara feia bon temps a la nit, i al cobert de la immensa passionera que cobria el pati tenia càtedra acreditada i escoltada Caye Cervera, industrial amb galeria de fotografia oberta a València, al carrer de Ribera, número 7. Soci de l'Ateneu Mercantil, i confrare de Lo Rat Penat. Caye pontificava i deia la seua de manera apassionada i amb gestualitat teatral, que d'alguna forma s'havia de notar que era persona llegida i informada. I en el temps de la verema es parlà del cabrerot.

El cabrerot, aquells tres o quatre grans de raïm agafats a un peçó de la sarment, és, després de Sant Miquel, el mut testimoni de la passada verema. Madura malament i sempre té un gust aigualit, com de record alleugerit de la dolçor del moscatell. Si fan falta alguns cabassos per a completar la bóta de vi, es sol collir, però si la cosa va de bona saba, el cabrerot va morint de forma miserable al cep. Es podreix, i allà per Tots Sants és un cadàver sec i ennegrit que algun caçador busca per a apagar la set. I s'afirmava en la tertúlia que no era fruita apareguda al mercat de Sant Joan a València. Mancava de promoció per no tindre, segons parer general, traducció al castellà. ''Cabrerote'' era impensable per massa bròfec i podia ser malentés en els llavis de les criadetes xurres quan així ho demanaren a la parada de fruites d'un honest comerciant amb parada acreditada de tota la vida. I a més, l'humil penjollet de quatre grans molt malament es podia defensar al costat de les pomes asperiegues, reinetes, les primeres mandarines o el raïm de Monòver. Per primera vegada la tertúlia es declarà impotent i acceptà que el cabrerot no era fruita, sinó recurs per a quan no hi havia altra cosa per a matar el gust després del plat d'arròs amb fava pelada.

La galant poesia de Jaume Roig, allà pels temps del Renaixement, ja recordava el cabrerot: «ni de brocada/ ni d'esporguim/ tard fa raïm/ ni cabrerot». Mentrestant, per ponent, no estaven els homes de lletra per cantar una fruita que rebia el nom de ''redrojo'' o ''cencerrón'', que tant recordava el nom de la cabra, animal infamant i tan de mal governar. Veient la natural influència que els corrents literaris tenen entre els pobles diversos, i en especial aquella poesia dita pastoral, tot fa pensar que l'humil i de vegades agre cabrerot mai fou pensat com un element de figura retòrica, ni com a component gràfic de naturalesa morta per a poder penjar en elegants salons.

La rebaixa estimatòria del senzill penjoll de grans de raïm que van morint indiferents agafats a la sarment, s'ha de prendre dins de la nostra pobra economia agrària com un testimoni que recorda permanentment amb quina desvalguda precarietat es movia aquella nostra antiga societat camperola. El cabrerot, fruita que madura per la festa de Sant Francesc, pobre en tots els sentits, ofrena la seua existència al modest servei d'alimentar els estornells i les merles negres, alegrant, com per caritat, el paladar d'aquell passavolant que el veu a vora del camí pengim-penjam a la fresca ventada del vent de tramuntana.

[[Category:Tendral i marcit]]

El Collao

2019-04-24T23:01:29Z

Jortola: {{COORDENADES|III, 19-B}}

{{DISPLAYTITLE:el Collao}}
[[Fitxer:Nomsllocbenissa_collao.jpg|thumb|{{Fitxer:Nomsllocbenissa_collao.jpg}}]]

====la partida del Collao====
{{Petit|1742: «hallándose Jayme Fuertes dicho del Besó en sus tierras [...] que las tienen en este término ''partida del Collao''» (''Les baronies de Calp, Benissa, Teulada i Altea'', Jaume Pastor Fluixà, pàg. 159).}}
{{Petit|1898: «posesión titulada ''Collado'' propiedad de Luis Bañuls Cabrera» (Amillarament de Benissa).}}

Origina un accident orogràfic que no arriba a tossal i forma un apèndix de les primeres costeres de la Solana, a la vora mateixa de la carretera de Xaló, que separa la partida en dues parts. Al capdamunt hi ha construïts uns molins de vent (molins del Collao) fets a mitjan segle XIX, prou deteriorats, així com l'actual depòsit general de les aigües potables de Benissa. L'accident delimita els termes de Benissa i Xaló i una part de Senija. Coromines el tracta etimològicament en el vol. II, 826 del seu ''Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana ''i no deixa dubtes del seu origen mossàrab després de situar-lo en diverses geografies de la nostra àrea lingüística.

{{COORDENADES|III, 19-B}}
====els depòsits del Collao====

Construccions destinades a emmagatzemar les aigües del consum urbà de Benissa que provenen dels pous de Benigembla i Beniarbeig. Els primers es construïren el 1964.

{{COORDENADES|III, 19-B}}
====els molins del Collao====
{{Petit|2002: Oral.}}

Formació en línia de quatre molins de vent en desigual estat de conservació, construïts en els límits de les fites dels termes de Benissa i Xaló, dels quals no es té cap constància documental. La seua construcció data de l'any 1846, segons la inscripció que consta dalt de la porta del que es troba en més bon estat, però no descartem algunes construccions anteriors al voltant de 1779, moment en què alguns veïns de Benissa (Joan Andrés i Feliu) protesten judicialment contra les autoritats locals per la pretensió d'edificar molins de vent als seus terrenys. Consta que existeix en 1783 un molí de vent al servei del poble, molt probablement al pla dels Molins.

{{COORDENADES|III, 19-B}}
{{DEFAULTSORT:Collao, el}}
[[Category:Els noms de lloc de Benissa]]
[[Category:el Collao]]