Mostra la font per a El moscatell

{{Tendral i marcit}}La Cadena, finca dels Feliu benissers, allà per Calp, era, segons li vaig sentir dir a Pepe Bordes, corredor de fruita, la que produïa el millor raïm de moscatell d'aquesta part de la comarca. Es donaven les indispensables condicions: bona terra, insolació a temps, brisa marinera i la vigilància permanent dels amos. Donya Matilde Feliu, baronessa de Bugete, quasi la darrera propietària, apareix a les fotos amb un posat molt camperol, molt dominadora de la situació. Deien que, des de la seua casa de pedra picada del pla dels Molins, observava amb ullera de llarga vista les seues possessions. Control i llapissera. Després d'ella, ja és conegut, va córrer pel poble la murmuració en forma de vers: «Casa Feliu de Benissa/ és casa de mala sort/ perquè els criats fan la cisa/ i el procurador és tort». La Cadena, la Mançanera, la Canuta i tot aquell important patrimoni rural va deixar estar els romanços bucòlics, i ara ens apareix arrenglerat, amb clavegueram, amb llum eterna i amb xalets que conreen una buguenvíl·lia de color, segons catàleg. 

El moscatell, la daurada fruita que allà pel temps de la meua infància va revifar una mica la trista economia d'aquest rodal, ens va donar vida per a anar tirant uns quants anys. Els grans hisendats que encara quedaven pogueren traure coll, comprar mobles als Ivars i donar bons estudis a la família. La resta, allò que es coneixia per llaurador de bon passar, a la seua, al plor i al gemec, no fos cas que pujaren el rebut de la contribució. Però la bacora que ens caigué féu entrar al poble uns jornals estiuencs i l'ajuntament va posar clavegueram als carrers. Ja ho va dir mon respectat oncle el tio Pepito Ronda, oficial major del consistori: «no són béns ''mostrencos'', que vénen d'Alzira», ciutat d'on solien vindre els grans comerciants de raïm.

La resignada mirada que observa l'abandó imperdonable en què es troba tot el terme benisser, perdut el rastre de bancals, conreus i camins particulars, ocult per un bosc immens d'esbarzers i pinars, recorda els treballs i la modesta riquesa que eixia cada estiu d'un terme dut a l'estil del bon llaurador. Per uns anys va semblar que el poble havia trobat finalment el seu destí. Va ser un temps en què es va produir la senzilla contribució literària del mestre Jordi Valor en aquelles enfervorides narracions sobre Claudina que anava a estisorar. I fins el músic Bertomeu es va lliurar amb entusiasme a donar-li al poble un himne com cal sobre la lletra del metge Garcia: «<span lang="es-ES">…es la rica labradora que sus encajes tejía…</span>». Prosperaren els cines al ras, les senyores es posaren en mans de les modistes i l'orquestra Bolero tocava el mambo. 

El raïm de moscatell, elevat a sublim font de riquesa, originà canvis en molts aspectes del poble. Els llauradors es feren una mica més confiats acceptant les transaccions pel nou sistema de l'alfarràs. Milloraren la qualitat de l'autòcton ''blanquet'' i propiciaren l'entrada del moscatell de Màlaga. Es feia una fruita daurada, de grans com olives grosses, de pell tibant, dolça i que cruixia al mos. La gent s'acostumà a fer números, a obrir compte corrent al banc i a respectar els horaris de treball. 

El mercat de Barcelona, segurament el més exigent de tots, demanava el gènere madur i daurat, i Madrid i tot el nord peninsular preferien el blau i de poc sucre. Ja per aquell temps les elegants la sabien tota amb això de posar alguna arrova de més al cos. Aplegàrem, en el cas de Barcelona, a tindre una identificació total perquè el nostre ritme laboral marxava al compàs d'aquella plaça. Una màquina greixada que parava en la festa de la Mercé mentre les xiques de la neteja del raïm cantaven les cançons de Bonet de San Pedro.

Mai he oblidat tot aquell miratge de moderada i molt treballada prosperitat, que ens durà fins que la gent de la capital va descobrir que el mercat podia posar a l'estiu la mandarina clemenvilla, i a l'hivern les figues de pala. La Boqueria, mercat principal de Barcelona, per si ho volen comprovar, amaga entre els miracles de la tecnobotànica fruitera mundial, uns impresentables raïms, verds a la vista, rebecats de peçó, identificats, etiquetats i amb partida de naixença. I tristament, diu aquell paper, que s'han criat a la Marina. L'actual, que no l'antiga. Res a dir.

[[Category:Tendral i marcit]]