Mostra la font per a L'esclata-sang

{{Tendral i marcit}}S'ha de tindre en la família una tia. Pot ser viuda antiga o fadrina. Amb casa pròpia, modesta renda i un compte d'estalvi sòlid. Si és possible, ha de tindre criada de confiança. I l'ideal és que us faça confident financer, i en el futur amb firma autoritzada al banc. Les ties d'eixes condicions són, com deia Pla, adorables. Tenen costums fixos, que són més escrupolosos de vesprada, quan a les sis prenen un café amb coca maria amb les amigues, i a les set van al rosari i a missa. Es visiten les unes a les altres, i les seues cases, minuciosament netes i preparades per a ser etern rebedor, estan farcides de tapets de ganxet, retrats antics, i flaira permanentment sobre l'ambient una olor de colònia d'espígol. Les hem de visitar diumenge de vesprada i portar un present de pastissos de merenga. Són visites de repàs general a la situació familiar, escoltar les tecles de la salut i passar comptes de les flors del cementeri.

Maria del Molí, ma tia i padrina, exercia eixa funció familiar, a més de ser l'eterna tresorera de la Conferència de Sant Vicent de Paül i les Filles de Maria, tal com correspon a hereua de bona casa burgesa. A tantes virtuts morals anava unida una tirada al conreu de flors i plantes. El ventejat jardí de davant de la casa del Plamolins és testimoni del seu pas per aquesta vida. Encara subsisteixen del seu temps el gesmiler i un baladre de flor roja. Són recordats uns geranis escarransits i un heliotropi. El pi centenari se'ls cruspí a canvi de fer aparéixer a primers de la tardor una florida d'esclata-sangs. L'abnegada dedicació hortícola de la tia respectava sempre aquella collita que es reservava per a fer un guisat amb carn de conill. L'expectació diària amb què tots assistíem a l'augment de les gírgoles produïa alhora un motiu de preocupació. No som micòlegs acreditats i la temença de patir un enverinament ens posava l'ai al cor. Calia fer vindre l'avi Caixa, més corregut pel món i dominador de la botànica feréstega, el qual amb ull clínic autoritzava que allò podia anar a la cassola. 

L'esclata-sang del nostre petit país és escàs i requereix que allà per la festa de la Cadufera vinguen tempestes, dos o tres dies de pluja domesticada, i que no entre vent del nord. Ha de sentir cantar els primers passerells i olorar la verema del raïm. Si això es produeix d'una manera civilitzada i l'entrada de la tardor no té més novetats que una modesta baixada de temperatura, amb un punt de boirina matinera, garantim de forma absoluta que entre els pins i les carrasques, a les obagues dels tossals, es veuran brollar els bolets. Descoberts els amagatalls, la gent vilatana sol posar-se frenètica, i els dissabtes al matí peta la natura de gent agosarada disposada a no deixar estaca en paret. La serra fa feredat amb cridadissa de mercat, esclafits de rialla, de gent amb sarró farcit d'entrepans, de sufocació de cara, de fauna espantada que no sap per on pegar. És la guerra!

Pense en el tendre assossec d'aquella escassa collita de casa, la penetrant olor del seu perfum i els colors de galta sanguínia. El seu créixer discret vorejat de la cura d'arrimar un grapat de fulla de pi furtant-li la directa llum del sol. Gaudir de l'espera i calmar la gana netejant de sutja vella la xemeneia on féiem el primer foc abans de tornar al poble. Escollir del corral un conill mascle, d'ull viu, de carn criada amb corretjola, que ha begut sempre d'aigua amargosa de la cisterna propera al pi. Deixar la natura morta del sacrifici que es dessagne a l'aire lliure ventilant les entranyes. Asclar del tronc sec de l'ametler fusta a mida i fer dels garbons llenya prima, la que fa prendre vela als focs de la llar. Buscar al rebost les creïlles encara novelles, collir, si en queden, tomaques darreres i picar al morter la barreja.

Creix el foc amb entusiasme mentre espeteguen espurnes de caragols menuts oblidats a les escletxes i s'ompli el menjador de la rústega flairança del grapat de corfa que anima la flama. Es trau un vi, que s'ha fet vell, de pas garfinyant per la gola. Suquem al plat la confitada barreja de la gírgola amb la carn tendral. Es menja el primer codonyat i es passa el rosari dels dies de misteris gloriosos. Passant mon pare els grans, responent els meus germans i jo mig adormits, i becant ma benvolguda mare. Ma tia, Maria del Molí, jaculatòria als llavis, responent: «Senyor, veniu a ajudar-nos», perquè mai es podia saber què amagaven les gírgoles en la seua naixença de la profunda terra. Lloc de l'infern. 

[[Category:Tendral i marcit]]