Boig - Historial de revisió

Jortola a 14:01, 23 jul 2026

2026-07-23T14:01:37Z

← Versió més antiga		Revisió del 14:01, 23 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	{{DISPLAYTITLE:boig}}		{{DISPLAYTITLE:boig}}
	Persona pertorbada de les seues facultats mentals. Les diverses manifestacions d'aquest tipus d'afecció es vivien en l'antiga societat benissera dins de la resignació familiar i la comprensiva pietat popular. Un sentiment de solidaritat acollia aquesta situació. No existint tractament, ni lloc específic on vigilar el curs de la malaltia, l'afectat, i segons el grau de demència, vivia fent vida comuna al poble o recollit dins de sa casa. El primer cas reconegut oficialment com a dement es dóna en la persona del prevere Joaquim Abargues, mort en l'any 1794 a setanta i tres anys, sense haver pogut passar del grau de diaconat a causa de la seua pertorbació i que vivia sense comunicació exterior reclòs a l'àmbit domèstic. Per altra banda, la reclusió dels malalts en hospitals no era factible perquè existia tan sols un centre a València, amb una situació lamentable, i que servia a la resta del país. El Reglament nacional, dictat en l'any 1845, estudiava el penós estat en què es trobaven els malalts. Alguns malalts pobres eren abandonats per la família a la seua sort i fora dels límits de la comarca. El BOP de la província d'Alacant, en el segle XIX, denuncia la situació ~~veient-se~~ obligat a posar anuncis per a identificar ~~als~~ dements que es troben abandonats. La ~~majoria~~ d'eixos recordatoris ~~especifica~~ el lamentable estat en què es troben els afectats, per tal com van vestits de forma miserable, amb deficient higiene i sense articular paraula. Les ~~Diputacions Provincials~~ intentaren, al llarg del segle XIX millorar la situació. La saturació del psiquiàtric de València, amb tractaments inhumans, i focus d'infecció d'altres malalties, obligava la Diputació a traslladar als casos més difícils al frenopàtic de Sant Boi de Llobregat. Per al sosteniment del servei cada ajuntament havia d'aportar una quantitat que es consignava als pressupostos. Amb l'obertura del psiquiàtric de Santa Faç es pogué atendre els malalts de la província. S'hi acollien els casos més difícils, i així es donava solució a un problema humà i familiar que a Benissa es vivia com una autèntica tragèdia.		Persona pertorbada de les seues facultats mentals. Les diverses manifestacions d'aquest tipus d'afecció es vivien en l'antiga societat benissera dins de la resignació familiar i la comprensiva pietat popular. Un sentiment de solidaritat acollia aquesta situació. No existint tractament, ni lloc específic on vigilar el curs de la malaltia, l'afectat, i segons el grau de demència, vivia fent vida comuna al poble o recollit dins de sa casa. El primer cas reconegut oficialment com a dement es dóna en la persona del prevere Joaquim Abargues, mort en l'any 1794 a setanta i tres anys, sense haver pogut passar del grau de diaconat a causa de la seua pertorbació i que vivia sense comunicació exterior reclòs a l'àmbit domèstic. Per altra banda, la reclusió dels malalts en hospitals no era factible perquè existia tan sols un centre a València, amb una situació lamentable, i que servia a la resta del país. El Reglament nacional, dictat en l'any 1845, estudiava el penós estat en què es trobaven els malalts. Alguns malalts pobres eren abandonats per la família a la seua sort i fora dels límits de la comarca. El BOP de la província d'Alacant, en el segle XIX, denuncia la situació i es veu obligat a posar anuncis per a identificar els dements que es troben abandonats. La major part d'eixos recordatoris especifiquen el lamentable estat en què es troben els afectats, per tal com van vestits de forma miserable, amb deficient higiene i sense articular paraula. Les diputacions provincials intentaren, al llarg del segle XIX millorar la situació. La saturació del psiquiàtric de València, amb tractaments inhumans, i focus d'infecció d'altres malalties, obligava la Diputació a traslladar als casos més difícils al frenopàtic de Sant Boi de Llobregat. Per al sosteniment del servei cada ajuntament havia d'aportar una quantitat que es consignava als pressupostos. Amb l'obertura del psiquiàtric de Santa Faç es pogué atendre els malalts de la província. S'hi acollien els casos més difícils, i així es donava solució a un problema humà i familiar que a Benissa es vivia com una autèntica tragèdia.

	{{DEFAULTSORT:boig}}		{{DEFAULTSORT:boig}}
	[[Category:Diccionari benisser]]		[[Category:Diccionari benisser]]

Jortola a 13:58, 23 jul 2026

2026-07-23T13:58:09Z

← Versió més antiga		Revisió del 13:58, 23 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	{{DISPLAYTITLE:boig}}		{{DISPLAYTITLE:boig}}
	Persona pertorbada de les seues facultats mentals. Les diverses manifestacions d'aquest tipus d'afecció es vivien en l'antiga societat benissera dins de la resignació familiar i la comprensiva pietat popular. Un sentiment de solidaritat acollia aquesta situació. No existint tractament, ni lloc específic on vigilar el curs de la malaltia, l'afectat, i segons el grau de demència, vivia fent vida comuna al poble o recollit dins de sa casa. El primer cas reconegut oficialment com a dement es dóna en la persona del prevere Joaquim Abargues, mort en l'any 1794 a setanta i tres anys, sense haver pogut passar del grau de diaconat a causa de la seua pertorbació i que vivia sense comunicació exterior reclòs a l'àmbit domèstic. Per altra banda, la reclusió dels malalts en hospitals no era factible perquè existia tan sols un centre a València, amb una situació lamentable, i que servia a la resta del país. El Reglament nacional, dictat en l'any 1845, estudiava el penós estat en què es trobaven els malalts. Alguns malalts pobres eren abandonats per la família a la seua sort i fora dels límits de la comarca. El BOP de la província d'Alacant, en el segle XIX, denuncia la situació veient-se obligat a posar anuncis per a identificar als dements que es troben abandonats. La majoria d'eixos recordatoris especifica el lamentable estat en què es troben els afectats, per tal com van vestits de forma miserable, amb deficient higiene i sense articular paraula. Les Diputacions Provincials intentaren, al llarg del segle XIX millorar la situació. La saturació del psiquiàtric de València, amb tractaments inhumans, i focus d'infecció d'altres malalties, obligava la Diputació a traslladar als casos més difícils al frenopàtic de Sant Boi de Llobregat. Per al sosteniment del servei cada ajuntament havia d'aportar una quantitat que es consignava als pressupostos. Amb l'obertura del psiquiàtric de Santa Faç es pogué atendre els malalts de la província~~, recollint allí als~~ casos més difícils, ~~trobant-se~~ solució a un problema humà i familiar que a Benissa es vivia com una autèntica tragèdia.		Persona pertorbada de les seues facultats mentals. Les diverses manifestacions d'aquest tipus d'afecció es vivien en l'antiga societat benissera dins de la resignació familiar i la comprensiva pietat popular. Un sentiment de solidaritat acollia aquesta situació. No existint tractament, ni lloc específic on vigilar el curs de la malaltia, l'afectat, i segons el grau de demència, vivia fent vida comuna al poble o recollit dins de sa casa. El primer cas reconegut oficialment com a dement es dóna en la persona del prevere Joaquim Abargues, mort en l'any 1794 a setanta i tres anys, sense haver pogut passar del grau de diaconat a causa de la seua pertorbació i que vivia sense comunicació exterior reclòs a l'àmbit domèstic. Per altra banda, la reclusió dels malalts en hospitals no era factible perquè existia tan sols un centre a València, amb una situació lamentable, i que servia a la resta del país. El Reglament nacional, dictat en l'any 1845, estudiava el penós estat en què es trobaven els malalts. Alguns malalts pobres eren abandonats per la família a la seua sort i fora dels límits de la comarca. El BOP de la província d'Alacant, en el segle XIX, denuncia la situació veient-se obligat a posar anuncis per a identificar als dements que es troben abandonats. La majoria d'eixos recordatoris especifica el lamentable estat en què es troben els afectats, per tal com van vestits de forma miserable, amb deficient higiene i sense articular paraula. Les Diputacions Provincials intentaren, al llarg del segle XIX millorar la situació. La saturació del psiquiàtric de València, amb tractaments inhumans, i focus d'infecció d'altres malalties, obligava la Diputació a traslladar als casos més difícils al frenopàtic de Sant Boi de Llobregat. Per al sosteniment del servei cada ajuntament havia d'aportar una quantitat que es consignava als pressupostos. Amb l'obertura del psiquiàtric de Santa Faç es pogué atendre els malalts de la província. S'hi acollien els casos més difícils, i així es donava solució a un problema humà i familiar que a Benissa es vivia com una autèntica tragèdia.

	{{DEFAULTSORT:boig}}		{{DEFAULTSORT:boig}}
	[[Category:Diccionari benisser]]		[[Category:Diccionari benisser]]

Jortola: sant boi

2026-07-23T13:56:05Z

sant boi

← Versió més antiga		Revisió del 13:56, 23 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	{{DISPLAYTITLE:boig}}		{{DISPLAYTITLE:boig}}
	Persona pertorbada de les seues facultats mentals. Les diverses manifestacions d'aquest tipus d'afecció es vivien en l'antiga societat benissera dins de la resignació familiar i la comprensiva pietat popular. Un sentiment de solidaritat acollia aquesta situació. No existint tractament, ni lloc específic on vigilar el curs de la malaltia, l'afectat, i segons el grau de demència, vivia fent vida comuna al poble o recollit dins de sa casa. El primer cas reconegut oficialment com a dement es dóna en la persona del prevere Joaquim Abargues, mort en l'any 1794 a setanta i tres anys, sense haver pogut passar del grau de diaconat a causa de la seua pertorbació i que vivia sense comunicació exterior reclòs a l'àmbit domèstic. Per altra banda, la reclusió dels malalts en hospitals no era factible perquè existia tan sols un centre a València, amb una situació lamentable, i que servia a la resta del país. El Reglament nacional, dictat en l'any 1845, estudiava el penós estat en què es trobaven els malalts. Alguns malalts pobres eren abandonats per la família a la seua sort i fora dels límits de la comarca. El BOP de la província d'Alacant, en el segle XIX, denuncia la situació veient-se obligat a posar anuncis per a identificar als dements que es troben abandonats. La majoria d'eixos recordatoris especifica el lamentable estat en què es troben els afectats, per tal com van vestits de forma miserable, amb deficient higiene i sense articular paraula. Les Diputacions Provincials intentaren, al llarg del segle XIX millorar la situació. La saturació del psiquiàtric de València, amb tractaments inhumans, i focus d'infecció d'altres malalties, obligava a la Diputació a traslladar als casos més difícils al frenopàtic de Sant ~~Baudili~~ de Llobregat. Per al sosteniment del servei cada ajuntament havia d'aportar una quantitat que es consignava als pressupostos. Amb l'obertura del psiquiàtric de Santa Faç es pogué atendre ~~als~~ malalts de la província, recollint allí als casos més difícils, trobant-se solució a un problema humà i familiar que a Benissa es vivia com una autèntica tragèdia.		Persona pertorbada de les seues facultats mentals. Les diverses manifestacions d'aquest tipus d'afecció es vivien en l'antiga societat benissera dins de la resignació familiar i la comprensiva pietat popular. Un sentiment de solidaritat acollia aquesta situació. No existint tractament, ni lloc específic on vigilar el curs de la malaltia, l'afectat, i segons el grau de demència, vivia fent vida comuna al poble o recollit dins de sa casa. El primer cas reconegut oficialment com a dement es dóna en la persona del prevere Joaquim Abargues, mort en l'any 1794 a setanta i tres anys, sense haver pogut passar del grau de diaconat a causa de la seua pertorbació i que vivia sense comunicació exterior reclòs a l'àmbit domèstic. Per altra banda, la reclusió dels malalts en hospitals no era factible perquè existia tan sols un centre a València, amb una situació lamentable, i que servia a la resta del país. El Reglament nacional, dictat en l'any 1845, estudiava el penós estat en què es trobaven els malalts. Alguns malalts pobres eren abandonats per la família a la seua sort i fora dels límits de la comarca. El BOP de la província d'Alacant, en el segle XIX, denuncia la situació veient-se obligat a posar anuncis per a identificar als dements que es troben abandonats. La majoria d'eixos recordatoris especifica el lamentable estat en què es troben els afectats, per tal com van vestits de forma miserable, amb deficient higiene i sense articular paraula. Les Diputacions Provincials intentaren, al llarg del segle XIX millorar la situació. La saturació del psiquiàtric de València, amb tractaments inhumans, i focus d'infecció d'altres malalties, obligava la Diputació a traslladar als casos més difícils al frenopàtic de Sant Boi de Llobregat. Per al sosteniment del servei cada ajuntament havia d'aportar una quantitat que es consignava als pressupostos. Amb l'obertura del psiquiàtric de Santa Faç es pogué atendre els malalts de la província, recollint allí als casos més difícils, trobant-se solució a un problema humà i familiar que a Benissa es vivia com una autèntica tragèdia.

	{{DEFAULTSORT:boig}}		{{DEFAULTSORT:boig}}
	[[Category:Diccionari benisser]]		[[Category:Diccionari benisser]]

Jortola: Jortola ha mogut Bogeria a Boig

2018-06-11T11:36:51Z

Jortola ha mogut Bogeria a Boig

← Versió més antiga	Revisió del 11:36, 11 juny 2018
(Cap diferència)

Jortola a 11:36, 11 juny 2018

2018-06-11T11:36:42Z

← Versió més antiga		Revisió del 11:36, 11 juny 2018
Línia 1:		Línia 1:
	{{DISPLAYTITLE:~~bogeria~~}}		{{DISPLAYTITLE:boig}}
	Persona pertorbada de les seues facultats mentals. Les diverses manifestacions d'aquest tipus d'afecció es vivien en l'antiga societat benissera dins de la resignació familiar i la comprensiva pietat popular. Un sentiment de solidaritat acollia aquesta situació. No existint tractament, ni lloc específic on vigilar el curs de la malaltia, l'afectat, i segons el grau de demència, vivia fent vida comuna al poble o recollit dins de sa casa. El primer cas reconegut oficialment com a dement es dóna en la persona del prevere Joaquim Abargues, mort en l'any 1794 a setanta i tres anys, sense haver pogut passar del grau de diaconat a causa de la seua pertorbació i que vivia sense comunicació exterior reclòs a l'àmbit domèstic. Per altra banda, la reclusió dels malalts en hospitals no era factible perquè existia tan sols un centre a València, amb una situació lamentable, i que servia a la resta del país. El Reglament nacional, dictat en l'any 1845, estudiava el penós estat en què es trobaven els malalts. Alguns malalts pobres eren abandonats per la família a la seua sort i fora dels límits de la comarca. El BOP de la província d'Alacant, en el segle XIX, denuncia la situació veient-se obligat a posar anuncis per a identificar als dements que es troben abandonats. La majoria d'eixos recordatoris especifica el lamentable estat en què es troben els afectats, per tal com van vestits de forma miserable, amb deficient higiene i sense articular paraula. Les Diputacions Provincials intentaren, al llarg del segle XIX millorar la situació. La saturació del psiquiàtric de València, amb tractaments inhumans, i focus d'infecció d'altres malalties, obligava a la Diputació a traslladar als casos més difícils al frenopàtic de Sant Baudili de Llobregat. Per al sosteniment del servei cada ajuntament havia d'aportar una quantitat que es consignava als pressupostos. Amb l'obertura del psiquiàtric de Santa Faç es pogué atendre als malalts de la província, recollint allí als casos més difícils, trobant-se solució a un problema humà i familiar que a Benissa es vivia com una autèntica tragèdia.		Persona pertorbada de les seues facultats mentals. Les diverses manifestacions d'aquest tipus d'afecció es vivien en l'antiga societat benissera dins de la resignació familiar i la comprensiva pietat popular. Un sentiment de solidaritat acollia aquesta situació. No existint tractament, ni lloc específic on vigilar el curs de la malaltia, l'afectat, i segons el grau de demència, vivia fent vida comuna al poble o recollit dins de sa casa. El primer cas reconegut oficialment com a dement es dóna en la persona del prevere Joaquim Abargues, mort en l'any 1794 a setanta i tres anys, sense haver pogut passar del grau de diaconat a causa de la seua pertorbació i que vivia sense comunicació exterior reclòs a l'àmbit domèstic. Per altra banda, la reclusió dels malalts en hospitals no era factible perquè existia tan sols un centre a València, amb una situació lamentable, i que servia a la resta del país. El Reglament nacional, dictat en l'any 1845, estudiava el penós estat en què es trobaven els malalts. Alguns malalts pobres eren abandonats per la família a la seua sort i fora dels límits de la comarca. El BOP de la província d'Alacant, en el segle XIX, denuncia la situació veient-se obligat a posar anuncis per a identificar als dements que es troben abandonats. La majoria d'eixos recordatoris especifica el lamentable estat en què es troben els afectats, per tal com van vestits de forma miserable, amb deficient higiene i sense articular paraula. Les Diputacions Provincials intentaren, al llarg del segle XIX millorar la situació. La saturació del psiquiàtric de València, amb tractaments inhumans, i focus d'infecció d'altres malalties, obligava a la Diputació a traslladar als casos més difícils al frenopàtic de Sant Baudili de Llobregat. Per al sosteniment del servei cada ajuntament havia d'aportar una quantitat que es consignava als pressupostos. Amb l'obertura del psiquiàtric de Santa Faç es pogué atendre als malalts de la província, recollint allí als casos més difícils, trobant-se solució a un problema humà i familiar que a Benissa es vivia com una autèntica tragèdia.

	{{DEFAULTSORT:~~bogeria~~}}		{{DEFAULTSORT:boig}}
	[[Category:Diccionari benisser]]		[[Category:Diccionari benisser]]

Jortola: Crea article

2018-06-10T10:07:08Z

Crea article

Pàgina nova

{{DISPLAYTITLE:bogeria}}
Persona pertorbada de les seues facultats mentals. Les diverses manifestacions d'aquest tipus d'afecció es vivien en l'antiga societat benissera dins de la resignació familiar i la comprensiva pietat popular. Un sentiment de solidaritat acollia aquesta situació. No existint tractament, ni lloc específic on vigilar el curs de la malaltia, l'afectat, i segons el grau de demència, vivia fent vida comuna al poble o recollit dins de sa casa. El primer cas reconegut oficialment com a dement es dóna en la persona del prevere Joaquim Abargues, mort en l'any 1794 a setanta i tres anys, sense haver pogut passar del grau de diaconat a causa de la seua pertorbació i que vivia sense comunicació exterior reclòs a l'àmbit domèstic. Per altra banda, la reclusió dels malalts en hospitals no era factible perquè existia tan sols un centre a València, amb una situació lamentable, i que servia a la resta del país. El Reglament nacional, dictat en l'any 1845, estudiava el penós estat en què es trobaven els malalts. Alguns malalts pobres eren abandonats per la família a la seua sort i fora dels límits de la comarca. El BOP de la província d'Alacant, en el segle XIX, denuncia la situació veient-se obligat a posar anuncis per a identificar als dements que es troben abandonats. La majoria d'eixos recordatoris especifica el lamentable estat en què es troben els afectats, per tal com van vestits de forma miserable, amb deficient higiene i sense articular paraula. Les Diputacions Provincials intentaren, al llarg del segle XIX millorar la situació. La saturació del psiquiàtric de València, amb tractaments inhumans, i focus d'infecció d'altres malalties, obligava a la Diputació a traslladar als casos més difícils al frenopàtic de Sant Baudili de Llobregat. Per al sosteniment del servei cada ajuntament havia d'aportar una quantitat que es consignava als pressupostos. Amb l'obertura del psiquiàtric de Santa Faç es pogué atendre als malalts de la província, recollint allí als casos més difícils, trobant-se solució a un problema humà i familiar que a Benissa es vivia com una autèntica tragèdia.

{{DEFAULTSORT:bogeria}}
[[Category:Diccionari benisser]]