Biblioteca Joan Josep Cardona - Canvis recents [ca]

L'albercoc

2026-07-25T15:00:51Z

← Versió més antiga		Revisió del 15:00, 25 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	{{Tendral i marcit}}L'albercoquer, el de tota la vida, el que hem vist sempre pel nostre rodal, creix molt prop de les cases de camp, quasi al llindar dels riuraus. S'adoba amb les restes de les escombrades i mai ha vist molestades les arrels amb feines d'aixada. És d'aquells arbres que els vells camperols diuen que volen sentir parlar les persones. El més antic de casa el teníem a pocs metres del riurau de ponent convivint amb les carxoferes. Ens escoltava, l'ateníem, i prenent nota de les seues necessitats, li reservàvem l'aigua de l'escurada. Les gallines, que vivien alegrement una llibertat vigilada, comprenien l'obra de misericòrdia i li dedicaven la higiènica espolsada de poll a la terra mòlta on creixien. La collita, sempre escassa, ens la regalava prop del Corpus, perquè el clima del Plamolins, de per si ventejat, tendeix a endarrerir la maduració. La fruita d'aquell arbre era grossa, ben formada i amb una epidermis com de seda de color or envellit. Collits, a ~~mida~~ que maduraven, oferien un mos tou i ample, amb sensació d'esfilagarsar-se i amb un regust final lleugerament amargós. Patia, com quasi tots els exemplars de la seua espècie del mal de la goma, aquella excrescència que regalima de les petites ferides que es formen a la crosta envellida del tronc. Quan això apareix a l'arbre, és que anuncia la seua mort pròxima. L'albercoquer no és de vida llarga, perquè, com quasi tots els fruiters d'un sol pinyol, tendeix a patir malalties a les arrels. No vol aigua excessiva de pluja, i si li acostes massa el forcat, sol fer-te mala cara.		{{Tendral i marcit}}L'albercoquer, el de tota la vida, el que hem vist sempre pel nostre rodal, creix molt prop de les cases de camp, quasi al llindar dels riuraus. S'adoba amb les restes de les escombrades i mai ha vist molestades les arrels amb feines d'aixada. És d'aquells arbres que els vells camperols diuen que volen sentir parlar les persones. El més antic de casa el teníem a pocs metres del riurau de ponent convivint amb les carxoferes. Ens escoltava, l'ateníem, i prenent nota de les seues necessitats, li reservàvem l'aigua de l'escurada. Les gallines, que vivien alegrement una llibertat vigilada, comprenien l'obra de misericòrdia i li dedicaven la higiènica espolsada de poll a la terra mòlta on creixien. La collita, sempre escassa, ens la regalava prop del Corpus, perquè el clima del Plamolins, de per si ventejat, tendeix a endarrerir la maduració. La fruita d'aquell arbre era grossa, ben formada i amb una epidermis com de seda de color or envellit. Collits, a mesura que maduraven, oferien un mos tou i ample, amb sensació d'esfilagarsar-se i amb un regust final lleugerament amargós. Patia, com quasi tots els exemplars de la seua espècie del mal de la goma, aquella excrescència que regalima de les petites ferides que es formen a la crosta envellida del tronc. Quan això apareix a l'arbre, és que anuncia la seua mort pròxima. L'albercoquer no és de vida llarga, perquè, com quasi tots els fruiters d'un sol pinyol, tendeix a patir malalties a les arrels. No vol aigua excessiva de pluja, i si li acostes massa el forcat, sol fer-te mala cara.

	Crec que el bon albercoquer és aquell que no és plantat per mà humana, sinó que creix on vol i des d'un pinyol que aplega al bancal embolcallat entre el fem. Els veurem a les puntes aïllades de bancals o en llocs insospitats. El nostre antic llaurador no es podia permetre deixar ni un pam de terra ociós, i l'albercoquer, arbre prou senyoret, era un luxe imperdonable, que, a més, quan moria deixava estèril el lloc que havia ocupat. Mon recordat avi Caixa, gran empeltador, havia practicat sobre un ametler amarg de la terra de Bonaire experiències positives amb gemmes d'albercoc tendral, i havia aconseguit traure profit d'aquell arbre condemnat a servir de [[perpinyera (nota)\|perpinyera]], redimint-lo del seu destí reproductor per un altre més agraït. Va fer el seu paper per una temporada fins que un llamp el va badar en dos.		Crec que el bon albercoquer és aquell que no és plantat per mà humana, sinó que creix on vol i des d'un pinyol que aplega al bancal embolcallat entre el fem. Els veurem a les puntes aïllades de bancals o en llocs insospitats. El nostre antic llaurador no es podia permetre deixar ni un pam de terra ociós, i l'albercoquer, arbre prou senyoret, era un luxe imperdonable, que, a més, quan moria deixava estèril el lloc que havia ocupat. Mon recordat avi Caixa, gran empeltador, havia practicat sobre un ametler amarg de la terra de Bonaire experiències positives amb gemmes d'albercoc tendral, i havia aconseguit traure profit d'aquell arbre condemnat a servir de [[perpinyera (nota)\|perpinyera]], redimint-lo del seu destí reproductor per un altre més agraït. Va fer el seu paper per una temporada fins que un llamp el va badar en dos.

La carabassa

2026-07-25T15:00:00Z

← Versió més antiga		Revisió del 15:00, 25 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	{{Tendral i marcit}}Gran part de les vanitats humanes es justifiquen emprant la mesura de tants pams i tantes lliures. El temps que ens toca viure redueix moltes qüestions a la simplificació. S'ha de tocar i percebre. La definitiva i concreta realitat de la matèria. Hem construït unes pautes de convivència en què l'ostentació, la visual, la concreta, està per damunt de la sensible i invisible finor d'esperit. Res perdura en la memòria, i la vanitat, concebuda com un flato, és això: la bufa de l'ànec: tot vent. El rotund i evident és la cosa ben guaixada, tot allò que es pot palpar		{{Tendral i marcit}}Gran part de les vanitats humanes es justifiquen emprant la mesura de tants pams i tantes lliures. El temps que ens toca viure redueix moltes qüestions a la simplificació. S'ha de tocar i percebre. La definitiva i concreta realitat de la matèria. Hem construït unes pautes de convivència en què l'ostentació, la visual, la concreta, està per damunt de la sensible i invisible finor d'esperit. Res perdura en la memòria, i la vanitat, concebuda com un flato, és això: la bufa de l'ànec: tot vent. El rotund i evident és la cosa ben guaixada, tot allò que es pot palpar.

	Considerant la volatilitat de l'aparença i entenent que fer durable un estat de perpètua inflor pot produir molèsties orgàniques, la gent aplega a unes conclusions: s'ha de buscar una fórmula que ens permeta fer lluir la cosa el màxim temps possible. S'ha de poder mesurar i donar estabilitat a viure modests moments de lluïment personal, i com més millor. La qüestió és que perdure en el temps. La carabassa, modest producte d'hort familiar, allà pel temps de la calor, creix amb vocació de deixar sempre en bon lloc a qui la cava i sap tirar-li a temps un cànter d'aigua. Primer quan és una flor de corol·la groga i opulenta, i després quan va engreixant al bancal sense més necessitats que rebre la mirada complaent del llaurador a l'hora de posar-se el cabàs al coll i anar a sopar al recer del riurau. Quan allà per Sant Miquel s'han vist ja pansir les fulles, es fa evident que la carabassa demana viure a vora casa. I ella va escarxofada al portaequipatge de l'automòbil furgoneta de qui l'ha sabuda conrear. Però requereix fer una estació davant del bar de la plaça. El seu propietari encendrà un cigarret i esperarà ser objecte d'admiració, ell, que no la carabassa. Veureu la vanitat manifestada en una cara on les parpelles s'acluquen, el nas s'arrufa i la panxa enorme del llaurador no es pot sotmetre a la disciplina d'una camisa tibant. Ja tenim ací un home satisfet.		Considerant la volatilitat de l'aparença i entenent que fer durable un estat de perpètua inflor pot produir molèsties orgàniques, la gent aplega a unes conclusions: s'ha de buscar una fórmula que ens permeta fer lluir la cosa el màxim temps possible. S'ha de poder mesurar i donar estabilitat a viure modests moments de lluïment personal, i com més millor. La qüestió és que perdure en el temps. La carabassa, modest producte d'hort familiar, allà pel temps de la calor, creix amb vocació de deixar sempre en bon lloc a qui la cava i sap tirar-li a temps un cànter d'aigua. Primer quan és una flor de corol·la groga i opulenta, i després quan va engreixant al bancal sense més necessitats que rebre la mirada complaent del llaurador a l'hora de posar-se el cabàs al coll i anar a sopar al recer del riurau. Quan allà per Sant Miquel s'han vist ja pansir les fulles, es fa evident que la carabassa demana viure a vora casa. I ella va escarxofada al portaequipatge de l'automòbil furgoneta de qui l'ha sabuda conrear. Però requereix fer una estació davant del bar de la plaça. El seu propietari encendrà un cigarret i esperarà ser objecte d'admiració, ell, que no la carabassa. Veureu la vanitat manifestada en una cara on les parpelles s'acluquen, el nas s'arrufa i la panxa enorme del llaurador no es pot sotmetre a la disciplina d'una camisa tibant. Ja tenim ací un home satisfet.
Línia 5:		Línia 5:
	Les carabasses que veig pel meu veïnat han viscut en el seu temps eixe gratificant instant de cortesana exhibició. Recorden aquelles ''cocottes'' de carns de color polp d'alguer exposades als aparadors del Barri Roig d'Amsterdam. Reduït el llum de neó vermell del barri de pecat holandés a la cruesa de la llum mediterrània, l'espectacle guanya. En naturalitat i en contundència. Ací la carabassa s'ha fornit del vent gelat del temporal de desembre, el gebre de la fira de Sant Antoni i de l'incert oratge de febrer. Camina cap a la primavera amb una carn ferma i cuirassada, en aquell punt de maduresa que fa cruixir de plaer quan la fulla del ganivet l'escapça en dues meitats.		Les carabasses que veig pel meu veïnat han viscut en el seu temps eixe gratificant instant de cortesana exhibició. Recorden aquelles ''cocottes'' de carns de color polp d'alguer exposades als aparadors del Barri Roig d'Amsterdam. Reduït el llum de neó vermell del barri de pecat holandés a la cruesa de la llum mediterrània, l'espectacle guanya. En naturalitat i en contundència. Ací la carabassa s'ha fornit del vent gelat del temporal de desembre, el gebre de la fira de Sant Antoni i de l'incert oratge de febrer. Camina cap a la primavera amb una carn ferma i cuirassada, en aquell punt de maduresa que fa cruixir de plaer quan la fulla del ganivet l'escapça en dues meitats.

	La vida senzilla dels antics del meu poble remunta la memòria de convit i vanitat a un simple plat de bunyols de pasta de carabassa; a sucar l'inconsistent pastís entre la dolça mixtura del sucre, refregant entre dit polze i índex l'oli flairós a muntanya; a sentir la proximitat primaveral a ~~mida~~ que va morint la florida de l'ametler. Com olorar els primers esclats del capoll del codonyer. Fent això vespres de Sant Josep, passant religiosament per la llum humida dels matins dels Set Diumenges, cantant un gregorià antic de missa de vuit, volant al cim del cimbori el núvol blanc de l'encens. Perfumada la plaça de l'oli fet bullir cent vegades i de carbó de carrasca. Xurros i bunyols, tan casolans, tan en aquell matís ''pet du fleur'' de ''monsieur'' Auguste Escoffier, rebaixats, no sense un honest saber fer, a l'esguit popular i savi d'aquell que com el tio Batiste Buigues, dit del Xurrero, oficiava, ''kyrie eleison'', la roda de xurros com la pamela de madona baronessa de Bearn.		La vida senzilla dels antics del meu poble remunta la memòria de convit i vanitat a un simple plat de bunyols de pasta de carabassa; a sucar l'inconsistent pastís entre la dolça mixtura del sucre, refregant entre dit polze i índex l'oli flairós a muntanya; a sentir la proximitat primaveral a mesura que va morint la florida de l'ametler. Com olorar els primers esclats del capoll del codonyer. Fent això vespres de Sant Josep, passant religiosament per la llum humida dels matins dels Set Diumenges, cantant un gregorià antic de missa de vuit, volant al cim del cimbori el núvol blanc de l'encens. Perfumada la plaça de l'oli fet bullir cent vegades i de carbó de carrasca. Xurros i bunyols, tan casolans, tan en aquell matís ''pet du fleur'' de ''monsieur'' Auguste Escoffier, rebaixats, no sense un honest saber fer, a l'esguit popular i savi d'aquell que, com el tio Batiste Buigues, dit del Xurrero, oficiava, ''kyrie eleison'', la roda de xurros com la pamela de madona baronessa de Bearn.

	Elevada la humil emoció de qui no té més terrestres vocacions que fixar la vida en una gola de mil sensacions gustatives, clavàrem la fita dels valors humans, no en la volàtil i sempre frívola vanitat de qui bufa i peta, exhala fums o deixa anar sentències de bromera, sinó en la roca ferma. En la pedra picada. I s'han de respectar com cal. En tenim constància. Aquell que fou dit Pere l'Agrària, tractant de bon bestiar i home de parlar com un jutge de districte, la va dir, i ben grossa, allà en la santa Quaresma del cinquanta-dos, ponderant en el cenacle de la Cultural la bona mà de Maria la Parra, sa santa muller, en allò de fer com convé un llibrell de bunyols. Es va fer veredicte favorable el diumenge de quadragèsima, després de missa tercera. Va ser al recer del seu riurau, enfront del carrer les Parretes. No fou convidada. Es va pagar a tant per barba. Érem al temps de l'autarquia i no va quedar clar si el sucre fou de contraban. Coses així s'han de pagar, més que siga en demèrit del vol efímer de la vanitat.		Elevada la humil emoció de qui no té més terrestres vocacions que fixar la vida en una gola de mil sensacions gustatives, clavàrem la fita dels valors humans, no en la volàtil i sempre frívola vanitat de qui bufa i peta, exhala fums o deixa anar sentències de bromera, sinó en la roca ferma. En la pedra picada. I s'han de respectar com cal. En tenim constància. Aquell que fou dit Pere l'Agrària, tractant de bon bestiar i home de parlar com un jutge de districte, la va dir, i ben grossa, allà en la santa Quaresma del cinquanta-dos, ponderant en el cenacle de la Cultural la bona mà de Maria la Parra, sa santa muller, en allò de fer com convé un llibrell de bunyols. Es va fer veredicte favorable el diumenge de quadragèsima, després de missa tercera. Va ser al recer del seu riurau, enfront del carrer les Parretes. No fou convidada. Es va pagar a tant per barba. Érem al temps de l'autarquia i no va quedar clar si el sucre fou de contraban. Coses així s'han de pagar, més que siga en demèrit del vol efímer de la vanitat.

	[[Category:Tendral i marcit]]		[[Category:Tendral i marcit]]

El moniato

2026-07-25T14:56:11Z

← Versió més antiga		Revisió del 14:56, 25 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	{{Tendral i marcit}}França és, segurament, el país que més mitifica la seua història. En cada poble, per menut que siga, mantenen en perfecte estat de conservació el monòlit que recorda els seus fills morts en qualsevol gran guerra. No hi ha res que represente tan bé eixe sentiment de perdurar com aquell mític Citroën, del model «11 ligero», negre, brillant, fet per a competir en confort i bona mecànica amb els seus adversaris alemanys. Les avingudes per on circulaven aquells vehicles porten noms de gent significada per haver fet agradable la vida als altres. La indispensable renglera de plataners dels seus bulevards sempre ens condueix com un imant a la ''mairie'', la casa comunal, el centre de l'administració municipal. Tot net, polit, en situació de prevenció higiènica. França és a més el país de ''la bonne baguette'', la barra de pa blanc, tendra i gustosa. La vida de pedra picada i amb la taula senzilla i consistent. Quan França aconseguí tot això, es curà de per vida de fer més revolucions sagnants.		{{Tendral i marcit}}França és, segurament, el país que més mitifica la seua història. En cada poble, per menut que siga, mantenen en perfecte estat de conservació el monòlit que recorda els seus fills morts en qualsevol gran guerra. No hi ha res que represente tan bé eixe sentiment de perdurar com aquell mític Citroën, del model «11 ligero», negre, brillant, fet per a competir en confort i bona mecànica amb els seus adversaris alemanys. Les avingudes per on circulaven aquells vehicles porten noms de gent significada per haver fet agradable la vida als altres. La indispensable renglera de plataners dels seus bulevards sempre ens condueix com un imant a la ''mairie'', la casa comunal, el centre de l'administració municipal. Tot net, polit, en situació de prevenció higiènica. França és a més el país de ''la bonne baguette'', la barra de pa blanc, tendra i gustosa. La vida de pedra picada i amb la taula senzilla i consistent. Quan França aconseguí tot això, es curà de per vida de fer més revolucions sagnants.

	A ~~mida~~ que es fa el viatge cap a Espanya, França es desinfla una mica i els camps tan perfectament conreats es contaminen un poc del menfotisme espanyol, que es fia més de la providència de Nostre Senyor que no de l{{'}}''expérimenté paysan'', el d'egua llustrosa i forcat en ordre. Mai s'ha tingut ací orgull a elevar a sublim d'alta cuina la modèstia del que pot donar un bon camp conreat a escala i escaire. França, per exemple, idolatra la ''charlotte'', tan indispensable per a la bona sopa provençal. Ací hem anat cap al producte a l'engròs, i a hores d'ara la poca horta que es veu prop de València presenta una perspectiva molt improvisada. Un any veus col; un altre, safanòria, i l'altre, bleda. Tot en tan sols quatre pams de terreny. Així és impensable que puguem tindre, com els francesos, estima per la perdurabilitat. Mai la nostra creïlla, ara tan poc gustosa, aplegarà a ser tan excelsa com la ''pomme de terre''. Fins en els noms són poètics: la poma de la terra.		A mesura que es fa el viatge cap a Espanya, França es desinfla una mica i els camps tan perfectament conreats es contaminen un poc del menfotisme espanyol, que es fia més de la providència de Nostre Senyor que no de l{{'}}''expérimenté paysan'', el d'egua llustrosa i forcat en ordre. Mai s'ha tingut ací orgull a elevar a sublim d'alta cuina la modèstia del que pot donar un bon camp conreat a escala i escaire. França, per exemple, idolatra la ''charlotte'', tan indispensable per a la bona sopa provençal. Ací hem anat cap al producte a l'engròs, i a hores d'ara la poca horta que es veu prop de València presenta una perspectiva molt improvisada. Un any veus col; un altre, safanòria, i l'altre, bleda. Tot en tan sols quatre pams de terreny. Així, és impensable que puguem tindre, com els francesos, estima per la perdurabilitat. Mai la nostra creïlla, ara tan poc gustosa, aplegarà a ser tan excelsa com la ''pomme de terre''. Fins en els noms són poètics: la poma de la terra.

	En temps de la meua infància bona part de l'horta de Gandia sí que va viure uns anys de continuïtat i es va donar a produir el moniato. Aquest tubèrcul, que de vegades aplegà a ser de proporcions monstruoses, va significar en aquella etapa de fams irreductibles un aliment de primera necessitat i un succedani de mil aplicacions. Per exemple, serví per a substituir el sucre en el café de malta del matí, o per a donar més volum al bullit del sopar. Però va ser torrat al forn quan el seu potencial alimentari va tindre més adhesions. Aquells moniatos rostits, amb aquella ferida crostada de la pell mostrant la pols d'un sucre rebentat pel foc eren una pura delícia. Eren cuits al forn del poble. Quan el forner, a cada fornada, feia lloc per a posar més llandes, els que anaven covant-se els podies veure bufar i esclatar la pell negra. Olien a terra dolça, molt vegetals i assaonats. No aplegaven a l'embafament del pastís, ni a la rusticitat de la carabassa torrada. Es quedaven en un terme mitjà. Molt en el seu paper d'humil i sofert succedani de pa blanc i tou, amb sobrassada o cansalada vinçada, que era el que es somiava per a berenar, i no n'hi havia.		En temps de la meua infància, bona part de l'horta de Gandia sí que va viure uns anys de continuïtat i es va donar a produir el moniato. Aquest tubèrcul, que de vegades aplegà a ser de proporcions monstruoses, va significar en aquella etapa de fams irreductibles un aliment de primera necessitat i un succedani de mil aplicacions. Per exemple, serví per a substituir el sucre en el café de malta del matí, o per a donar més volum al bullit del sopar. Però va ser torrat al forn quan el seu potencial alimentari va tindre més adhesions. Aquells moniatos rostits, amb aquella ferida crostada de la pell mostrant la pols d'un sucre rebentat pel foc eren una pura delícia. Eren cuits al forn del poble. Quan el forner, a cada fornada, feia lloc per a posar més llandes, els que anaven covant-se els podies veure bufar i esclatar la pell negra. Olien a terra dolça, molt vegetals i assaonats. No aplegaven a l'embafament del pastís, ni a la rusticitat de la carabassa torrada. Es quedaven en un terme mitjà. Molt en el seu paper d'humil i sofert succedani de pa blanc i tou, amb sobrassada o cansalada vinçada, que era el que es somiava per a berenar, i no n'hi havia.

	Evoque amb tendresa aquells moniatos de les cruels vesprades dels hiverns benissers, les de vents del nord, secs i productors de prunyons, crosta de verducs sagnants als genolls, en aquell punt exacte on la vora del pantaló de pana s'encreua amb la nuesa de la carn exposada. Crec en el seu benèfic poder de calmar les fams històriques i en el seu agradable caliu a les mans. En els nassos glaçats, el baf de l'alé, les bufandes de cotonet, les espardenyes tapades, la fam, la negra esperança de trobar en eixir d'escola un moniato calent i dolç com l'arrop.		Evoque amb tendresa aquells moniatos de les cruels vesprades dels hiverns benissers, les de vents del nord, secs i productors de prunyons, crosta de verducs sagnants als genolls, en aquell punt exacte on la vora del pantaló de pana s'encreua amb la nuesa de la carn exposada. Crec en el seu benèfic poder de calmar les fams històriques i en el seu agradable caliu a les mans. En els nassos glaçats, el baf de l'alé, les bufandes de cotonet, les espardenyes tapades, la fam, la negra esperança de trobar en eixir d'escola un moniato calent i dolç com l'arrop.

Centre Comarcal de Cronistes Oficials

2026-07-25T10:49:26Z

← Versió més antiga		Revisió del 10:49, 25 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	{{DISPLAYTITLE:Centre Comarcal de Cronistes Oficials}}		{{DISPLAYTITLE:Centre Comarcal de Cronistes Oficials}}
	Associació creada pels cronistes oficials radicats en la Marina Alta. Es va fundar en l'any 1974 i estava integrada per Joan Josep Cardona, Joan Ivars Cervera, Antoni Espinós Quero, Joan Giner Montserrat, Antoni Salvá Roselló, Vicent Garcia Morant, Vicent Marques i Joaquim Ortolà. La presidia Vicent Martínez Morellá, cronista de la ciutat d'Alacant. L'associació fou un referent del que posteriorment seria l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta. Establí la seu en l'Ajuntament de Benissa encarregant-se J. J. Cardona de la secretaria. Les sessions s'efectuaven tres vegades a l'any amb la presentació de diferents ponències, ~~sent alguna d'elles publicades posteriorment~~. Estudis de toponímia, la recuperació del patrimoni musical i l'ensenyament del valencià foren altres de les propostes que portaren a terme els seus associats. Estigué agregada a l'Institut d'Estudis Alacantins i es dissolgué a la creació de l'Institut d'Estudis de la Marina Alta.		Associació creada pels cronistes oficials radicats a la Marina Alta. Es va fundar en l'any 1974 i estava integrada per Joan Josep Cardona, Joan Ivars Cervera, Antoni Espinós Quero, Joan Giner Montserrat, Antoni Salvá Roselló, Vicent Garcia Morant, Vicent Marques i Joaquim Ortolà. La presidia Vicent Martínez Morellá, cronista de la ciutat d'Alacant. L'associació fou un referent del que posteriorment seria l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta. Establí la seu en l'Ajuntament de Benissa encarregant-se J. J. Cardona de la secretaria. Les sessions s'efectuaven tres vegades a l'any amb la presentació de diferents ponències, i algunes es publicaven després. Estudis de toponímia, la recuperació del patrimoni musical i l'ensenyament del valencià foren altres de les propostes que portaren a terme els seus associats. Estigué agregada a l'Institut d'Estudis Alacantins i es dissolgué a la creació de l'Institut d'Estudis de la Marina Alta.

	{{Bibliografia\|«El Centre Comarcal de Cronistas Oficiales de Benissa. Dos años de vida». J. J. Cardona. Actes de la X Assemblea de Cronistes Oficials de València. 1976.}}		{{Bibliografia\|«El Centre Comarcal de Cronistas Oficiales de Benissa. Dos años de vida». J. J. Cardona. Actes de la X Assemblea de Cronistes Oficials de València. 1976.}}

El meló d'Alger

2026-07-24T17:15:11Z

← Versió més antiga		Revisió del 17:15, 24 jul 2026
Línia 3:		Línia 3:
	És una fruita estiuenca cent per cent. Res més gràfic i representatiu del temps de les basques que un meló d'Alger sacrificat al final d'un dinar de la família. Una fruita tan donada a ser centre d'admiració per la seua generositat de carns no podia acabar la seua existència sense un ritual, quasi com una ofrena. Cal escoltar el seu gemec de plaer en aquell cruixir de la cuirassa quan la penetra un respectable ganivet. És una immolació. Poques fruites garanteixen una expectació a l'hora de passar al plat de les postres tan espectacular com la que ofereix un meló d'Alger. Ponderem la carn, els ulls de les llavors, el gruix de la corfa, la dolçor.		És una fruita estiuenca cent per cent. Res més gràfic i representatiu del temps de les basques que un meló d'Alger sacrificat al final d'un dinar de la família. Una fruita tan donada a ser centre d'admiració per la seua generositat de carns no podia acabar la seua existència sense un ritual, quasi com una ofrena. Cal escoltar el seu gemec de plaer en aquell cruixir de la cuirassa quan la penetra un respectable ganivet. És una immolació. Poques fruites garanteixen una expectació a l'hora de passar al plat de les postres tan espectacular com la que ofereix un meló d'Alger. Ponderem la carn, els ulls de les llavors, el gruix de la corfa, la dolçor.

	El mercat posa a l'abast del modern consumidor unes varietats de carn atapeïda, sense aquelles antigues espècies amb un breu espai central buit, quasi imperceptible. Tallades a la manera de sempre, en tall de corona a corona, eixe breu espai interior deixava solta una molla farinosa, com de núvol de sucre. Coneguda amb el nom de la ~~marededéu~~, era mos per a xiquets o iaios desdentats. Les tallades en semicercle, sense aquella dolça part central, menjades de manera salvatge ens omplien de suc cara, mans i braços. Era tot un record al nostre remot passat salvatge, ferotge.		El mercat posa a l'abast del modern consumidor unes varietats de carn atapeïda, sense aquelles antigues espècies amb un breu espai central buit, quasi imperceptible. Tallades a la manera de sempre, en tall de corona a corona, eixe breu espai interior deixava solta una molla farinosa, com de núvol de sucre. Coneguda amb el nom de la marededeu, era mos per a xiquets o iaios desdentats. Les tallades en semicercle, sense aquella dolça part central, menjades de manera salvatge ens omplien de suc cara, mans i braços. Era tot un record al nostre remot passat salvatge, ferotge.

	El terme de Benissa, tan donat a l'extrema sequedat estiuenca, no s'ha prodigat excessivament amb aquesta fruita. S'han fet quan un bancal ha sofert una profunda labor de rompuda i es prepara per a plantar vinya o ametlers. En eixe any en blanc el nostre antic llaurador experimentava i es transformava. Li entrava un desconegut optimisme abocant a la terra nova tota la provisió de fem, clotant i fent andanes artístiques amb canyes tallades a mida. La lluminositat de la mirada mostrava un home nou, quasi tendre i amorós, que posa a germinar. en el mes d'abril llavors escollides. Esperançat, molt enraonador i maximer.		El terme de Benissa, tan donat a l'extrema sequedat estiuenca, no s'ha prodigat excessivament amb aquesta fruita. S'han fet quan un bancal ha sofert una profunda labor de rompuda i es prepara per a plantar vinya o ametlers. En eixe any en blanc el nostre antic llaurador experimentava i es transformava. Li entrava un desconegut optimisme abocant a la terra nova tota la provisió de fem, clotant i fent andanes artístiques amb canyes tallades a mida. La lluminositat de la mirada mostrava un home nou, quasi tendre i amorós, que posa a germinar en el mes d'abril llavors escollides. Esperançat, molt enraonador i maximer.

	Però el meló d'Alger, tan insensible a les tendrors d'un llaurador tan sofert, no creixia com cal. Es llunava, deien els nostres camperols, i al remat aquella promesa de florida anava quallant amb tristos melonets de poc volum i aspecte lamentable. En el temps de la tardor aquelles mates ennegrides, enmig de la rotunda puixança del ravenell, oferien el més eloqüent testimoni d'un fracàs. La terra benissera, avara i insensible a tot allò que no camine amb el seu ''tempo'' i a l'estil del ''poverello'' d'Assís, li la té jurada. El meló d'Alger, ja es sap, ens havia de vindre de l'horta, d'aquells camps plans de terra rogenca, de séquies amb aigua, d'egües d'anques poderoses i sensuals, de la vida en esclafit. El meló d'Alger, vocacionalment destinat a ser el final d'un dinar familiar, de nits amicals amb sopars al ras, ple de suc, de sucre, del color de la sang, vital i amb aquella fama de dama de pagada companyia, ha de tindre criança de bolquers emmidonats.		Però el meló d'Alger, tan insensible a les tendrors d'un llaurador tan sofert, no creixia com cal. Es llunava, deien els nostres camperols, i al remat aquella promesa de florida anava quallant amb tristos melonets de poc volum i aspecte lamentable. En el temps de la tardor aquelles mates ennegrides, enmig de la rotunda puixança del ravenell, oferien el més eloqüent testimoni d'un fracàs. La terra benissera, avara i insensible a tot allò que no camine amb el seu ''tempo'' i a l'estil del ''poverello'' d'Assís, li la té jurada. El meló d'Alger, ja es sap, ens havia de vindre de l'horta, d'aquells camps plans de terra rogenca, de séquies amb aigua, d'egües d'anques poderoses i sensuals, de la vida en esclafit. El meló d'Alger, vocacionalment destinat a ser el final d'un dinar familiar, de nits amicals amb sopars al ras, ple de suc, de sucre, del color de la sang, vital i amb aquella fama de dama de pagada companyia, ha de tindre criança de bolquers emmidonats.

Bous de corro

2026-07-24T16:52:33Z

← Versió més antiga		Revisió del 16:52, 24 jul 2026
Línia 4:		Línia 4:
	No es té constància exacta dels inicis d'aquesta diversió, però, en tot cas caldria establir el segle XIX com el moment en què es fan imprescindibles a les festes principals. Tal vegada la popularitat aconseguida pels espectacles de l'art de torejar fets a les grans capitals es devia transvasar als pobles com un sentit d'emulació. Consta que a les festes de la Puríssima de l'any 1874 l'Ajuntament dóna permís als organitzadors de la festa per a córrer un bou a la plaça del Convent. Aquell lloc, i després el carrer Ample de Sant Josep, foren els tancats on començaren a practicar-se.		No es té constància exacta dels inicis d'aquesta diversió, però, en tot cas caldria establir el segle XIX com el moment en què es fan imprescindibles a les festes principals. Tal vegada la popularitat aconseguida pels espectacles de l'art de torejar fets a les grans capitals es devia transvasar als pobles com un sentit d'emulació. Consta que a les festes de la Puríssima de l'any 1874 l'Ajuntament dóna permís als organitzadors de la festa per a córrer un bou a la plaça del Convent. Aquell lloc, i després el carrer Ample de Sant Josep, foren els tancats on començaren a practicar-se.

	Temps després s'obriria el corro a tot el poble en el perímetre denominat volta de la processó, passant finalment a tindre com escenari la plaça del Rei Jaume I i part de la Glorieta. L'organització de les antigues corregudes era potestat dels associats que es presentaven voluntàriament a organitzar la festa de la Puríssima com auxiliars dels regidors municipals. Els associats acordaven convenis per a tres o quatre anys i pagaven personalment el bou que adquirien a una ramaderia de brau amb la condició que una vegada corregut es sacrificaria i tindrien dret a la carn. La mort del bou es realitzava en acabar els dies destinats a la festa. Lligat amb dues fortes cordes el passejaven per tot el poble per a conduir-lo finalment al carrer del Bot, i en el lloc on s'havien clavat quatre anelles, el feien humiliar perquè el carnisser municipal li donés mort i l'esquarterara després per a repartir la carn («aquí que yo sepa no hay más argolla que la de la calle del Bot y por ella no se pasan más que las sogas que arrastran los toros». ''El Centinela'', 15/1/1906). La compra del bou la feien directament a la ramaderia, que normalment era de la serra d'Alcaraz, i la conducció al poble la feien a peu el bou, els majorals i els afeccionats destres en eixe menester. Prohibicions posteriors obligaren a deixar aquella pràctica tan perillosa, moment on els bous es llogaven a una ramaderia de la comarca, especialment de la molt acreditada de ''Vicent de Sagra'' que mantenia bous de llegenda com el ''Perdigon'', ''Paraigüero'' o el ''Roget''.		Temps després s'obriria el corro a tot el poble en el perímetre denominat volta de la processó, passant finalment a tindre com escenari la plaça del Rei Jaume I i part de la Glorieta. L'organització de les antigues corregudes era potestat dels associats que es presentaven voluntàriament a organitzar la festa de la Puríssima com a auxiliars dels regidors municipals. Els associats acordaven convenis per a tres o quatre anys i pagaven personalment el bou que adquirien a una ramaderia de brau amb la condició que una vegada corregut es sacrificaria i tindrien dret a la carn. La mort del bou es realitzava en acabar els dies destinats a la festa. Lligat amb dues fortes cordes el passejaven per tot el poble per a conduir-lo finalment al carrer del Bot, i en el lloc on s'havien clavat quatre anelles, el feien humiliar perquè el carnisser municipal li donés mort i l'esquarterara després per a repartir la carn («aquí que yo sepa no hay más argolla que la de la calle del Bot y por ella no se pasan más que las sogas que arrastran los toros». ''El Centinela'', 15/1/1906). La compra del bou la feien directament a la ramaderia, que normalment era de la serra d'Alcaraz, i la conducció al poble la feien a peu el bou, els majorals i els afeccionats destres en eixe menester. Prohibicions posteriors obligaren a deixar aquella pràctica tan perillosa, moment on els bous es llogaven a una ramaderia de la comarca, especialment de la molt acreditada de ''Vicent de Sagra'' que mantenia bous de llegenda com el ''Perdigon'', ''Paraigüero'' o el ''Roget''.

	Posteriorment, les ramaderies provenien de la zona de la Vall de Laguar. Seguint el vell costum els bous aplegaven a Benissa a peu pels camins o assagadors aprofitant les hores nocturnes sent conduïts a un corral de Senijola, d'on eixien tan sols per a pasturar a l'Aigüera o per a acudir a la correguda. El trajecte tradicional dels bous al corro era el vell camí de Senija fins a entrar al poble pel cantó de les Cabres tancant als animals al corral fet amb bigues entre els dos antics porxes de la plaça. El desplaçament tenia lloc a primera hora de la vesprada ocupant la feina als pastors auxiliats pels mansos i tornant a mitjanit al corral de Senijola. La solta del bou es feia a les cinc de la vesprada i es tancava a les set i mitja, com a respecte a les funcions dels sermons de la vuitada a la Puríssima. Hi havia sessió nocturna que s'acabava a la una de la nit. Les portes de les cases del corro es protegien amb barreres fetes amb fustes i els afeccionats lligaven escales a balcons o reixes. Les possibles ferides produïdes per la banya del bou s'atenien a les clíniques particulars dels metges del poble, i el ferit passava després al seu domicili particular. No es té constància que aquestes proliferaren en temps antics a causa, segurament, de les precaucions preses pels aficionats o a un millor coneixement de les sorts. En moments en què sortia un bou de condicions pacífiques, i per a fer-lo córrer, acudien aficionats destres en el maneig d'una llarga canya acabada amb una punxa amb la qual burxaven a l'animal per a provocar-li l'arrancada.		Posteriorment, les ramaderies provenien de la zona de la Vall de Laguar. Seguint el vell costum els bous aplegaven a Benissa a peu pels camins o assagadors aprofitant les hores nocturnes sent conduïts a un corral de Senijola, d'on eixien tan sols per a pasturar a l'Aigüera o per a acudir a la correguda. El trajecte tradicional dels bous al corro era el vell camí de Senija fins a entrar al poble pel cantó de les Cabres tancant als animals al corral fet amb bigues entre els dos antics porxes de la plaça. El desplaçament tenia lloc a primera hora de la vesprada ocupant la feina als pastors auxiliats pels mansos i tornant a mitjanit al corral de Senijola. La solta del bou es feia a les cinc de la vesprada i es tancava a les set i mitja, com a respecte a les funcions dels sermons de la vuitada a la Puríssima. Hi havia sessió nocturna que s'acabava a la una de la nit. Les portes de les cases del corro es protegien amb barreres fetes amb fustes i els afeccionats lligaven escales a balcons o reixes. Les possibles ferides produïdes per la banya del bou s'atenien a les clíniques particulars dels metges del poble, i el ferit passava després al seu domicili particular. No es té constància que aquestes proliferaren en temps antics a causa, segurament, de les precaucions preses pels aficionats o a un millor coneixement de les sorts. En moments en què sortia un bou de condicions pacífiques, i per a fer-lo córrer, acudien aficionats destres en el maneig d'una llarga canya acabada amb una punxa amb la qual burxaven a l'animal per a provocar-li l'arrancada.

Espiritisme

2026-07-24T15:37:25Z

← Versió més antiga		Revisió del 15:37, 24 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	{{DISPLAYTITLE:espiritisme}}		{{DISPLAYTITLE:espiritisme}}
	Definit com a doctrina o moviment que es fonamenta en la creença i l'existència de manifestacions per part dels esperits. El nou espiritisme és una actualització de les velles, i ocultes pràctiques, de l'evocació de la presència de l'ànima o esperit dels morts. El modern espiritisme es va iniciar als Estats Units en l'any 1848 a la població de Hydeswille, ~~motivant~~ posteriorment la curiositat científica a Europa. Es pot dir que a partir de la I República Espanyola grups interessats en el fenomen començaren a proliferar a l'Estat Espanyol. Especialment els Països Catalans s'aproximaren a l'estudi científic de fenòmens paranormals, i de forma concreta aquells cercles propers a la propaganda de l'església protestants que estudiaven l'evolució de la ciència des de la perspectiva cristiana. En l'any 1871 s'havia creat a la ciutat d'Alacant la denominada ''Sociedad Alicantina de Estudios Psicológicos'', presidits per Manuel Ausó Monzó editant la revista ''La Revelación''. Contra la doctrina espiritista aparegué la publicació de ''El Semanario Católico'' fundat pel poeta Antonio Campos Carreras, on escriví el canonge de Sant Nicolau Florentino Zaradona. Molts articles creuats pels setmanaris expressats tenien com a fonament els experiments fets sobre plaques fotogràfiques on es manifestaven ombres. L'espiritisme, fora dels períodes de més llibertats als diversos corrents de pensament, fou sempre perseguit d'una manera o altra per l'església i pel mateix estat. L'espiritisme a Benissa mai va tindre un ressò seriós i es va vincular a tradicions mal apreses, i importades, per antics residents a l'illa de Cuba, soldats i eventuals treballadors del camp, encuriosits per les pràctiques de ''la santeria''. D'aquesta manera la pràctica de l'espiritisme sempre va ser confosa amb antigues creences de màgia blanca, culte als morts, bruixeria, ànimes en pena i curanderisme~~, sent~~ una barreja molt confusa de ~~tot tipus~~ de superxeries i que era practicada pels curanderos i alguna dona afeccionada a l'ocultisme. Entre les mostres més singulars destacaven les proves fetes amb ~~tot tipus~~ de precaucions sent les més comunes l'endevinació mitjançant l'ús d'unes tisores amb equilibri sobre un sedàs de cendrer farina o l'observança del curs que podia fer sobre una taula un plat al qual s'havia posat damunt un tros de ciri encés. Entre la gent vella fou tractat amb secret un fenomen que tingué com a protagonisme la invocació a una ànima que es manifestà deixant sobre un pany estés a sobre una taula una marca de foc dels cinc dits d'una mà, en clara al·lusió a la necessitat de precs per la salvació de la seua ànima. En els anys vuitanta del segle XX, a iniciativa d'una conferència feta pel professor Jiménez del Oso, es feren per un grup d'afeccionats experiments de sofonies.		Definit com a doctrina o moviment que es fonamenta en la creença i l'existència de manifestacions per part dels esperits. El nou espiritisme és una actualització de les velles i ocultes pràctiques de l'evocació de la presència de l'ànima o esperit dels morts. El modern espiritisme es va iniciar als Estats Units en l'any 1848 a la població de Hydeswille, i va motivar posteriorment la curiositat científica a Europa. Es pot dir que a partir de la I República Espanyola grups interessats en el fenomen començaren a proliferar a l'Estat Espanyol. Especialment, els Països Catalans s'aproximaren a l'estudi científic de fenòmens paranormals, i de forma concreta aquells cercles propers a la propaganda de l'església protestants que estudiaven l'evolució de la ciència des de la perspectiva cristiana. En l'any 1871 s'havia creat a la ciutat d'Alacant la denominada ''Sociedad Alicantina de Estudios Psicológicos'', presidits per Manuel Ausó Monzó editant la revista ''La Revelación''. Contra la doctrina espiritista aparegué la publicació de ''El Semanario Católico'' fundat pel poeta Antonio Campos Carreras, on escriví el canonge de Sant Nicolau Florentino Zaradona. Molts articles creuats pels setmanaris expressats tenien com a fonament els experiments fets sobre plaques fotogràfiques on es manifestaven ombres. L'espiritisme, fora dels períodes de més llibertats als diversos corrents de pensament, fou sempre perseguit d'una manera o altra per l'església i pel mateix estat. L'espiritisme a Benissa mai va tindre un ressò seriós i es va vincular a tradicions mal apreses, i importades, per antics residents a l'illa de Cuba, soldats i eventuals treballadors del camp, encuriosits per les pràctiques de ''la santeria''. D'aquesta manera la pràctica de l'espiritisme sempre va ser confosa amb antigues creences de màgia blanca, culte als morts, bruixeria, ànimes en pena i curanderisme. Era una barreja molt confusa de tota classe de superxeries, que era practicada pels curanderos i alguna dona afeccionada a l'ocultisme. Entre les mostres més singulars destacaven les proves fetes amb tota classe de precaucions sent les més comunes l'endevinació mitjançant l'ús d'unes tisores amb equilibri sobre un sedàs de cendrer farina o l'observança del curs que podia fer sobre una taula un plat al qual s'havia posat damunt un tros de ciri encés. Entre la gent vella fou tractat amb secret un fenomen que tingué com a protagonisme la invocació a una ànima que es manifestà deixant sobre un pany estés a sobre una taula una marca de foc dels cinc dits d'una mà, en clara al·lusió a la necessitat de precs per la salvació de la seua ànima. En els anys vuitanta del segle XX, a iniciativa d'una conferència feta pel professor Jiménez del Oso, es feren per un grup d'afeccionats experiments de sofonies.

	{{Bibliografia\|''Los orígenes polémicos del espiritismo en Alicante''. V. Ramos. Canelobre. Núm. 49. Alacant.2005 }}		{{Bibliografia\|''Los orígenes polémicos del espiritismo en Alicante''. V. Ramos. Canelobre. Núm. 49. Alacant.2005 }}

Els codonys

2026-07-24T15:16:59Z

← Versió més antiga		Revisió del 15:16, 24 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	{{Tendral i marcit}}Els antics codonyers estimaven la soledat del ribàs. Conviure entre la cambronera i el fenàs els agradava. Les arrels estevades nues sobre la terra, xuclaven molt endins la mantinença. Curts de brancam, aguantaven bé les llebetjades dures. ~~Alvaro~~ Cunqueiro, que tant els apreciava, ja ho deia: «¡Alà enriba darános millor o vento!». Perquè el codony sempre ha necessitat sentir el mos del vent, aquell remei que el deslliura del prematur podriment, flaquesa quasi única d'arbre sofert, conjurat contra la mort. Quan el corc del tronc principal el deixa candit, surt de la terra la tija nova que el revitalitza. Puja de les pròpies arrels i, caragolant-se sobre la fusta envellida, beu d'aquesta l'experiència de la vida. I així, quasi eternament, l'arbret es reencarna i ens ofrena cada primavera la florida excepcional, la que ens mou a considerar que la natura, clarament, no mor, sinó que es transforma.		{{Tendral i marcit}}Els antics codonyers estimaven la soledat del ribàs. Conviure entre la cambronera i el fenàs els agradava. Les arrels estevades nues sobre la terra, xuclaven molt endins la mantinença. Curts de brancam, aguantaven bé les llebetjades dures. Álvaro Cunqueiro, que tant els apreciava, ja ho deia: «¡Alà enriba darános millor o vento!». Perquè el codony sempre ha necessitat sentir el mos del vent, aquell remei que el deslliura del prematur podriment, flaquesa quasi única d'arbre sofert, conjurat contra la mort. Quan el corc del tronc principal el deixa candit, surt de la terra la tija nova que el revitalitza. Puja de les pròpies arrels i, caragolant-se sobre la fusta envellida, beu d'aquesta l'experiència de la vida. I així, quasi eternament, l'arbret es reencarna i ens ofrena cada primavera la florida excepcional, la que ens mou a considerar que la natura, clarament, no mor, sinó que es transforma.

	Ens vivia allà, als bancals nostres de les Mallades de Benimarraig, l'admirable successió d'una enfilada de codonyers que en el temps de les témpores d'acció de gràcies, just a l'altura de la festa de Sant Francesc, tenien a punt la collita. Duts a casa, omplint la post més ventilada del rebost, captivaven amb el seu perfum delicat i poderós. En eixe temps, únic en tot l'any, l'espai domèstic conjunta la riquesa madura de la collita més completa i variada que podrem trobar. Però el codony sempre serà el company més compatible amb el meló que s'exhaureix, la garba d'alfals assecant-se a la pallissa i la garrofa en espera ensacada.		Ens vivia allà, als bancals nostres de les Mallades de Benimarraig, l'admirable successió d'una enfilada de codonyers que en el temps de les témpores d'acció de gràcies, just a l'altura de la festa de Sant Francesc, tenien a punt la collita. Duts a casa, omplint la post més ventilada del rebost, captivaven amb el seu perfum delicat i poderós. En eixe temps, únic en tot l'any, l'espai domèstic conjunta la riquesa madura de la collita més completa i variada que podrem trobar. Però el codony sempre serà el company més compatible amb el meló que s'exhaureix, la garba d'alfals assecant-se a la pallissa i la garrofa en espera ensacada.

Les magranes

2026-07-24T15:15:31Z

← Versió més antiga		Revisió del 15:15, 24 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	{{Tendral i marcit}}Pot ser que un matí la línia de l'horitzó marítim, en aquell espai que va del morro de Toix al cap de Moraira, aparega a l'alba vorejada de núvols encesos de llamps. Són formacions regulars, de cotó en pèl, a poca altura. Tenen un color que va del gris fosc al blanc intens i estan l'un al costat de l'altre com si ballaren agafats de la mà. Es mantenen allà dins de la mar i mai toquen terra. En tal situació poden estar un parell de dies. La panoràmica és clara i a ~~mida~~ que la llum del sol permet veure el relleu dels tossals la intensitat dels colors és neta i brillant. Quan això es produeix, a l'altura de la festa de Sant Lluc, ja podem dir amb propietat que som en plena tardor.		{{Tendral i marcit}}Pot ser que un matí la línia de l'horitzó marítim, en aquell espai que va del morro de Toix al cap de Moraira, aparega a l'alba vorejada de núvols encesos de llamps. Són formacions regulars, de cotó-en-pèl, a poca altura. Tenen un color que va del gris fosc al blanc intens i estan l'un al costat de l'altre com si ballaren agafats de la mà. Es mantenen allà dins de la mar i mai toquen terra. En tal situació poden estar un parell de dies. La panoràmica és clara i a mesura que la llum del sol permet veure el relleu dels tossals la intensitat dels colors és neta i brillant. Quan això es produeix, a l'altura de la festa de Sant Lluc, ja podem dir amb propietat que som en plena tardor.

	El canvi de les estacions sempre es genera amb incerteses, i és com aquell llum d'animeta que xucla l'oli amb un mínim de torçuda i que tan prompte sembla que es mor com de sobte revifa en clamor resplendent. L'estiuet de Sant Miquel, per posar un exemple, és una d'aquestes concessions de bon oratge. Quasi un mes després en l'onomàstica de Sant Martí, probablement pot tornar vital i enjogassat. Però entre les dues festes el temps fa canvis espectaculars. Bufa la tramuntana, porta els primers freds i a tall seguit ve el temporal de Tots Sants. Això quasi mai falla.		El canvi de les estacions sempre es genera amb incerteses, i és com aquell llum d'animeta que xucla l'oli amb un mínim de torçuda i que tan prompte sembla que es mor com de sobte revifa en clamor resplendent. L'estiuet de Sant Miquel, per posar un exemple, és una d'aquestes concessions de bon oratge. Quasi un mes després en l'onomàstica de Sant Martí, probablement pot tornar vital i enjogassat. Però entre les dues festes el temps fa canvis espectaculars. Bufa la tramuntana, porta els primers freds i a tall seguit ve el temporal de Tots Sants. Això quasi mai falla.

Les móres

2026-07-24T15:15:03Z

← Versió més antiga		Revisió del 15:15, 24 jul 2026
Línia 7:		Línia 7:
	La móra sempre s'ha considerat com un fruit passatger, de pas per un camí, poc profitós i menjar de xiquets. Tot i això, la móra és agradable al paladar. Enfilades una rere l'altra amb una tija de fenàs, eren un present per a xiquets. Fer-ne un collar era alhora un risc d'obtenir una collita d'arraps als braços.		La móra sempre s'ha considerat com un fruit passatger, de pas per un camí, poc profitós i menjar de xiquets. Tot i això, la móra és agradable al paladar. Enfilades una rere l'altra amb una tija de fenàs, eren un present per a xiquets. Fer-ne un collar era alhora un risc d'obtenir una collita d'arraps als braços.

	La modernitat ha enlairat les móres silvestres al selecte i pedant món dels encarregats de definir els sabors dels vins. No sé a quin esbarzer s'han acostat aquestes persones que amb tanta seguretat afirmen que el gust d'un glop de vi els recorda la textura d'aquest humil fruit, tan pobre i amb tan mala reputació entre els nostres llauradors interessats a deixar els seus bancals de conreu lliures de la seua molesta presència. Jo em decante més per la literatura dels primers escriptors americans, aquells Fenimore Cooper o Mark Twain, relators dels viatges amb caravana per l'Oest mitjà o per les ribes del ~~Mississipí~~, amb el goig d'aplegar a una cabana perduda on la mestressa ha preparat un pastís de móres o de la inefable poma. És pensament més amable i positiu.		La modernitat ha enlairat les móres silvestres al selecte i pedant món dels encarregats de definir els sabors dels vins. No sé a quin esbarzer s'han acostat aquestes persones que amb tanta seguretat afirmen que el gust d'un glop de vi els recorda la textura d'aquest humil fruit, tan pobre i amb tan mala reputació entre els nostres llauradors interessats a deixar els seus bancals de conreu lliures de la seua molesta presència. Jo em decante més per la literatura dels primers escriptors americans, aquells Fenimore Cooper o Mark Twain, relators dels viatges amb caravana per l'Oest mitjà o per les ribes del Mississipi, amb el goig d'aplegar a una cabana perduda on la mestressa ha preparat un pastís de móres o de la inefable poma. És pensament més amable i positiu.

	La sarsaparrella és una beguda refrescant feta amb el suc de les móres que va tindre en altre temps un cert èxit. S'oferia en els bars als xiquets que acompanyaven els papàs a fer el vermut del diumenge. Jo no recorde que en el dipòsit comercial del meu avi Porcellanes es tinguera provisió d'aquest beuratge. Els Bernals, proveïdors del nostre negoci familiar, anaven pel dret amb productes de cos. En tot cas taronjada. Va caldre que s'imposés al consum general l'imperi de les coca-coles perquè una beguda tan nyeu-nyeu com la sarsaparrella no pogués resistir el poder de les bambolletes ensucrades americanes. La móra, amb la seua feréstega naixença entre punxes, amb aquella iconografia de diables, serps i flamerades, poc podia fer amb la follia d'un ''guateque'' de diumenge, que a més comptava amb aquell beuratge americà i les icones dels James Dean i els Paul Newman, infinitament superiors, quin remei, al bon àngel de la guarda, tan formal i tan prudent. El món havia canviat.		La sarsaparrella és una beguda refrescant feta amb el suc de les móres que va tindre en altre temps un cert èxit. S'oferia en els bars als xiquets que acompanyaven els papàs a fer el vermut del diumenge. Jo no recorde que en el dipòsit comercial del meu avi Porcellanes es tinguera provisió d'aquest beuratge. Els Bernals, proveïdors del nostre negoci familiar, anaven pel dret amb productes de cos. En tot cas taronjada. Va caldre que s'imposés al consum general l'imperi de les coca-coles perquè una beguda tan nyeu-nyeu com la sarsaparrella no pogués resistir el poder de les bambolletes ensucrades americanes. La móra, amb la seua feréstega naixença entre punxes, amb aquella iconografia de diables, serps i flamerades, poc podia fer amb la follia d'un ''guateque'' de diumenge, que a més comptava amb aquell beuratge americà i les icones dels James Dean i els Paul Newman, infinitament superiors, quin remei, al bon àngel de la guarda, tan formal i tan prudent. El món havia canviat.

	[[Category:Tendral i marcit]]		[[Category:Tendral i marcit]]

Els ciruelos

2026-07-24T15:13:03Z

← Versió més antiga		Revisió del 15:13, 24 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	{{DISPLAYTITLE:Els ''ciruelos''}}		{{DISPLAYTITLE:Els ''ciruelos''}}
	{{Tendral i marcit}}El pintor manierista Giuseppe Arcimboldo, en temps del Renaixement, va deixar per a la ~~posterioritat~~ uns estranys retrats fets amb una espècie de ''collage'' de fruites. Cada part de la fisonomia humana estava representada per una fruita que encaixava perfectament en les faccions de la cara. El que va fer sobre un personatge de la cort vienesa utilitza la pera representant el mentó, i posa a tall seguit un ''ciruelo'' per a il·lustrar l'espai corresponent a la part posterior de les barres, abans d'entrar al de les orelles. El pintor fa servir les fruites de temporada. La naturalitat dels colors, i la vitalitat que encara hui manifesten, fa pensar que l'artista devia treballar amb extraordinària rapidesa. L'inconvenient del marciment de la fruita al cap de poc de temps de collir-la de l'arbre tan sols podria ser superada si l'artista era posseïdor d'una potent retentiva que li permetera recordar amb absoluta nitidesa tota la frescor de quan està a la branca.		{{Tendral i marcit}}El pintor manierista Giuseppe Arcimboldo, en temps del Renaixement, va deixar per a la posteritat uns estranys retrats fets amb una espècie de ''collage'' de fruites. Cada part de la fisonomia humana estava representada per una fruita que encaixava perfectament en les faccions de la cara. El que va fer sobre un personatge de la cort vienesa utilitza la pera representant el mentó, i posa a tall seguit un ''ciruelo'' per a il·lustrar l'espai corresponent a la part posterior de les barres, abans d'entrar al de les orelles. El pintor fa servir les fruites de temporada. La naturalitat dels colors, i la vitalitat que encara hui manifesten, fa pensar que l'artista devia treballar amb extraordinària rapidesa. L'inconvenient del marciment de la fruita al cap de poc de temps de collir-la de l'arbre tan sols podria ser superada si l'artista era posseïdor d'una potent retentiva que li permetera recordar amb absoluta nitidesa tota la frescor de quan està a la branca.

	El ''ciruelo'' —nom d'origen castellà que a Benissa fem servir per a referir-nos a algunes classes de prunes— sempre té un color groc, una forma esfèrica i una carn esfilagarsada. El pintat per Arcimboldo és el nostre, el de tota la vida. En canvi, la pruna dels nostres horts té aspecte d'ou i presenta una gamma més àmplia de colors, del morat al verd o fins i tot el blau intens, i la seua carn és atapeïda i lleugerament amargosa.		El ''ciruelo'' —nom d'origen castellà que a Benissa fem servir per a referir-nos a algunes classes de prunes— sempre té un color groc, una forma esfèrica i una carn esfilagarsada. El pintat per Arcimboldo és el nostre, el de tota la vida. En canvi, la pruna dels nostres horts té aspecte d'ou i presenta una gamma més àmplia de colors, del morat al verd o fins i tot el blau intens, i la seua carn és atapeïda i lleugerament amargosa.

Les pomes de la cera

2026-07-24T15:12:23Z

← Versió més antiga		Revisió del 15:12, 24 jul 2026
Línia 7:		Línia 7:
	Les nostres antigues pomeres de la cera sempre foren considerades en general com un conreu que no tenia altre valor que el purament exòtic, quasi com fruita de xiquets. Es portava a tal grau de menyspreu que no recorde que es fera a les de casa cap tractament preventiu que ens permetera traure a taula un plat mínimament presentable. Absolutament cucades, farinoses i amb un gust ni dolç ni agre. I l'arbre, i el pobre tronc, subjecte a les prospeccions arqueològiques que el minador de cap gros anava provocant, deixant darrere seu un rastre de serradura anunciador del pròxim declivi de la planta. Si el temps de treball ho permetia, algun curiós llaurador administrava per a aquelles prospeccions dels minadors una polsada de sulfat de ferro amb l'empírica bona voluntat de fer morir aquell tossut animalet que es fotia a poc a poc la pomera.		Les nostres antigues pomeres de la cera sempre foren considerades en general com un conreu que no tenia altre valor que el purament exòtic, quasi com fruita de xiquets. Es portava a tal grau de menyspreu que no recorde que es fera a les de casa cap tractament preventiu que ens permetera traure a taula un plat mínimament presentable. Absolutament cucades, farinoses i amb un gust ni dolç ni agre. I l'arbre, i el pobre tronc, subjecte a les prospeccions arqueològiques que el minador de cap gros anava provocant, deixant darrere seu un rastre de serradura anunciador del pròxim declivi de la planta. Si el temps de treball ho permetia, algun curiós llaurador administrava per a aquelles prospeccions dels minadors una polsada de sulfat de ferro amb l'empírica bona voluntat de fer morir aquell tossut animalet que es fotia a poc a poc la pomera.

	És queixa general entre la gent de certa edat la desaparició quasi total de les pomes de la cera al nostre rodal. Crec que no és altra cosa que un pur exercici de nostàlgia, perquè aquelles pomes, de tan poca alegria al mos, amb aquell fondre's de farina a la boca, en els temps que corren, no aguantarien competència. Però —les coses com siguen, i que a ningú se li oblide— feren el seu paper quan la cosa anava més agra, i la pobra poma de la cera, ella tan agra de naixença, madurava perdent, perdent, fins això: aquell punt de personalitat. No eren temps d'aportar més agror a una vida ja de per si prou àcida i mala de passar.		És queixa general entre la gent de certa edat la desaparició quasi total de les pomes de la cera al nostre rodal. Crec que no és altra cosa que un pur exercici de nostàlgia, perquè aquelles pomes, de tan poca alegria al mos, amb aquell fondre's de farina a la boca, en els temps que corren, no aguantarien competència. Però —les coses com siguen, i que ningú se n'oblide— feren el seu paper quan la cosa anava més agra, i la pobra poma de la cera, ella tan agra de naixença, madurava perdent, perdent, fins això: aquell punt de personalitat. No eren temps d'aportar més agror a una vida ja de per si prou àcida i mala de passar.

	[[Category:Tendral i marcit]]		[[Category:Tendral i marcit]]

Les faves

2026-07-24T15:11:49Z

← Versió més antiga		Revisió del 15:11, 24 jul 2026
Línia 5:		Línia 5:
	La fava té unes inevitables connotacions litúrgiques. Entra a la terra conreada el dia de les Ànimes, en la tardor acabada de començar. Trau ulls pel temps de Nadal i floreix a la Quaresma. Passa eixe temps de gestació en cant d'esperança, entre el ''Venite creator'' de l'Advent i el ''pulvis erit'' quaresmal. Amb sàvia lentitud de promesa o amb breus esclats de misericòrdia quan un gra, tendre i primerenc, ve a la boca dolç i aspre a la vegada. Creix i engreixa.		La fava té unes inevitables connotacions litúrgiques. Entra a la terra conreada el dia de les Ànimes, en la tardor acabada de començar. Trau ulls pel temps de Nadal i floreix a la Quaresma. Passa eixe temps de gestació en cant d'esperança, entre el ''Venite creator'' de l'Advent i el ''pulvis erit'' quaresmal. Amb sàvia lentitud de promesa o amb breus esclats de misericòrdia quan un gra, tendre i primerenc, ve a la boca dolç i aspre a la vegada. Creix i engreixa.

	La fava, per tradició del meu poble, sempre s'ha preferit de gra dur, amb la cella negra. Ens obsequia amb carn, amb generositat de poder omplir el plat i matar seculars fams endarrerides. Apareixerà a taula cuinada amb daus menuts de cansalada, perfumada amb brots d'herba sana i coronada amb un ou mig cuit. Arribada a la cruïlla del camí que ens endinsa a la Pasqua, propiciarà, el diumenge de Laetare, quasi damunt de Sant Josep, fer un parèntesi d'austeritat. Tot com un dir que Déu ofega, però no és traïdor.		La fava, per tradició del meu poble, sempre s'ha preferit de gra dur, amb la cella negra. Ens obsequia amb carn, amb generositat de poder omplir el plat i matar seculars fams endarrerides. Apareixerà a taula cuinada amb daus menuts de cansalada, perfumada amb brots d'herba-sana i coronada amb un ou mig cuit. Arribada a la cruïlla del camí que ens endinsa a la Pasqua, propiciarà, el diumenge de Laetare, quasi damunt de Sant Josep, fer un parèntesi d'austeritat. Tot com un dir que Déu ofega, però no és traïdor.

	Mes la fava, tot i ser un recurs, quan es cuina seca a la hivernada, que a més sol tindre els seus partidaris, té els seus moments de glòria a la primavera acabada d'estrenar. És producte històric en el berenar de Pasqua. Admet des d'eixir a la taula nua, empolsada de sal, i com a amanida, fins a formar part d'unes monumentals i extraordinàries truites que són l'entrada indispensable a les postres lluents de la mona pasqual.		Mes la fava, tot i ser un recurs, quan es cuina seca a la hivernada, que a més sol tindre els seus partidaris, té els seus moments de glòria a la primavera acabada d'estrenar. És producte històric en el berenar de Pasqua. Admet des d'eixir a la taula nua, empolsada de sal, i com a amanida, fins a formar part d'unes monumentals i extraordinàries truites que són l'entrada indispensable a les postres lluents de la mona pasqual.

La coliflor

2026-07-24T15:11:20Z

← Versió més antiga		Revisió del 15:11, 24 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	{{Tendral i marcit}}Entrant en una cambra oblidada, on fa temps que no s'han obert portes i finestres, el primer que ens posa en situació ve per la via olfactiva. Abans que la vista intercepte els objectes que han passat a l'estat d'andròmines, o que sentim el glaçat arrap del fred al front com una urpa invisible, l'aroma covada de l'arcà ens dirà: vet ací la teua vida. Es posa en marxa en cada un de nosaltres un personal ''ritornello'', que des de la flaire d'una taronja marcida, de la borra humida de la màrfega inservible o dels papers arnats i polsegosos, ens va conduint al món de la infància.		{{Tendral i marcit}}Entrant en una cambra oblidada, on fa temps que no s'han obert portes i finestres, el primer que ens posa en situació ve per la via olfactiva. Abans que la vista intercepte els objectes que han passat a l'estat d'andròmines, o que sentim el glaçat arrap del fred al front com una urpa invisible, l'aroma covada de l'arcà ens dirà: vet ací la teua vida. Es posa en marxa en cada un de nosaltres un personal ''ritornello'', que des de la flaire d'una taronja marcida, de la borra humida de la màrfega inservible o dels papers arnats i polsegosos, ens va conduint al món de la infància.

	Les olors són a la memòria el que les confirmacions a la vida. Sentir pel carrer, en una nit gelada de l'hivern benisser, la fragància d'una costella rostint-se al foc, ¿no ens fa recordar la convalescència d'un refredat juvenil? ¿S'ha de ser insensible al suau perfum d'un gesmiler en la lluna d'agost? ¿Qui no recorda la misèria quan s'empastifa amb el baf d'un perol de coliflor? És aquest vegetal, i no un altre, el que amb més evidència ens posa al pensament la més negra indigència, amb aquelles escales de cases de veïnat, les fosques cuines de carbó vegetal i aquells comensals de cara aspra mastegant resignadament el tendre vegetal amanit per un raig d'oli revingut. Tot eixe sinistre memorial està gravat en el meu subconscient com una amanida de declinacions del ''rosa rosae'' i del resum de la desgraciada existència del turmentat ~~Raskolnikov~~, heroi de la novel·la de Dostoievski. Afegim-hi una cambra, com era la del meu estudi juvenil a la casa del cantó de les Cabres, ajuntem-hi la humitat freda d'una nit de febrer i olorem escales amunt el lent bullir de la coliflor i ens posarem en la pell d'un forçat estudiant.		Les olors són a la memòria el que les confirmacions a la vida. Sentir pel carrer, en una nit gelada de l'hivern benisser, la fragància d'una costella rostint-se al foc, ¿no ens fa recordar la convalescència d'un refredat juvenil? ¿S'ha de ser insensible al suau perfum d'un gesmiler en la lluna d'agost? ¿Qui no recorda la misèria quan s'empastifa amb el baf d'un perol de coliflor? És aquest vegetal, i no un altre, el que amb més evidència ens posa al pensament la més negra indigència, amb aquelles escales de cases de veïnat, les fosques cuines de carbó vegetal i aquells comensals de cara aspra mastegant resignadament el tendre vegetal amanit per un raig d'oli revingut. Tot eixe sinistre memorial està gravat en el meu subconscient com una amanida de declinacions del ''rosa rosae'' i del resum de la desgraciada existència del turmentat Raskólnikov, heroi de la novel·la de Dostoievski. Afegim-hi una cambra, com era la del meu estudi juvenil a la casa del cantó de les Cabres, ajuntem-hi la humitat freda d'una nit de febrer i olorem escales amunt el lent bullir de la coliflor i ens posarem en la pell d'un forçat estudiant.

	Dic ara que la sentor que pot deixar la blanca carn de la humil coliflor quan irresponsablement es posa a cuinar en una honesta casa benissera em posa sensible. Afectable per totes aquelles mancances i recordatori infal·lible de roba empastifada de misèria, de trista pensió pobletana, hostatge d'artista de circ passavolant, fum de sopar de jornaler caducat, el de flassada de cotó i taula acostada a un forat de paret que deien llar de la casa. I venien, sense remei, cada dissabte al mercat del diumenge, immensitats de fardells de carn enganyosa de la suprema coliflor, rebentant luxuriosa per damunt del varal. El bordell de l'horta inesgotable paria sense parar safanòries, napicols, xirivies, moniatos, cols, bledes, tot com un desficaci exuberant, com un afrontós ultratge a un terreny benisser tan poc agraït, que oferia per racons arrecerats fràgils camades de favar, temorenc sempre de l'imprevisible mestral. La misericòrdia de Nostre Senyor i el sofert «què s'ha de fer!». Bull al foc la tendra carn de l'hospiciana coliflor.		Dic ara que la sentor que pot deixar la blanca carn de la humil coliflor quan irresponsablement es posa a cuinar en una honesta casa benissera em posa sensible. Afectable per totes aquelles mancances i recordatori infal·lible de roba empastifada de misèria, de trista pensió pobletana, hostatge d'artista de circ passavolant, fum de sopar de jornaler caducat, el de flassada de cotó i taula acostada a un forat de paret que deien llar de la casa. I venien, sense remei, cada dissabte al mercat del diumenge, immensitats de fardells de carn enganyosa de la suprema coliflor, rebentant luxuriosa per damunt del varal. El bordell de l'horta inesgotable paria sense parar safanòries, napicols, xirivies, moniatos, cols, bledes, tot com un desficaci exuberant, com un afrontós ultratge a un terreny benisser tan poc agraït, que oferia per racons arrecerats fràgils camades de favar, temorenc sempre de l'imprevisible mestral. La misericòrdia de Nostre Senyor i el sofert «què s'ha de fer!». Bull al foc la tendra carn de l'hospiciana coliflor.

La dacsa mongera

2026-07-24T15:10:33Z

← Versió més antiga		Revisió del 15:10, 24 jul 2026
Línia 7:		Línia 7:
	Quan els cicles de la vida tenien la credibilitat de ser puntuals, tot rutllava i ens posava en prevenció per si les coses venien mal dades. Suposaven contingències i a l'hivern unes espigues de dacsa mongera posades en un cistell del rebost donaven conhort. La magresa de tot aplegava a les últimes alenades de l'hivern just quan la incertesa de l'oratge oferia un llarg temporal de pluja. Desolació de mercat. Orfenesa de taules del porxe i florida olor de no res al rebost. Un mirar d'hores i més hores a la finestra amb vistes al carrer del Forn. Aquell trepitjar de sabates lligades pel carrer, les mateixes que possiblement acompanyarien el seu propietari en el darrer camí del pla de Bonet, ''Requiem aeternam'' per davant.		Quan els cicles de la vida tenien la credibilitat de ser puntuals, tot rutllava i ens posava en prevenció per si les coses venien mal dades. Suposaven contingències i a l'hivern unes espigues de dacsa mongera posades en un cistell del rebost donaven conhort. La magresa de tot aplegava a les últimes alenades de l'hivern just quan la incertesa de l'oratge oferia un llarg temporal de pluja. Desolació de mercat. Orfenesa de taules del porxe i florida olor de no res al rebost. Un mirar d'hores i més hores a la finestra amb vistes al carrer del Forn. Aquell trepitjar de sabates lligades pel carrer, les mateixes que possiblement acompanyarien el seu propietari en el darrer camí del pla de Bonet, ''Requiem aeternam'' per davant.

	Aplegava la fosca de la nit plujosa i allà a la fonda cuina prenia vida una bombeta de poc voltatge. Poca amenitat a la cassola. Agafava caliu el foguer de serradissa, tan lent, tan puntual per a dur a taula una escudella de fesols bullits amb una fulla de llorer. Don Felipe, mon pare, aplegava tocades les nou. Moll de la pluja, gelat fins als ossos. Ràdio Andorra engegada, el tendur escalfant la cambra i un agre perfum de la fesolada. Nits de canalons que vomiten aigua i més aigua. El ball de música de cullera perseguint la fulla de la ceba surant sobre el plat. ¿Res més? Sí. Invariablement don Felipe buscava al rebost una sardina salada i seca. La posava entre dos papers d'embalar a la junta de la porta i tancava amb força. Tot cruixia. Tot quedava esmicolat. Tot fet una placa filmada al cervell. Tornava a fregir la cassola, espetegaven els grans de la dacsa, trons hivernals de temporal sense llamps, ventejades al camp les flors dels ametlers. I a la casa del cantó de les Cabres, floria en esclat de coloms blancs la pell tendral d'aquella dacsa, tan amablement portada a casa per Quico el Maco, llaurador com cal, que habitava allà a la terra ferma dita de Benimarraig de dalt.		Aplegava la fosca de la nit plujosa i allà a la fonda cuina prenia vida una bombeta de poc voltatge. Poca amenitat a la cassola. Agafava caliu el foguer de serradissa, tan lent, tan puntual per a dur a taula una escudella de fesols bullits amb una fulla de llorer. Don Felipe, mon pare, aplegava tocades les nou. Moll de la pluja, gelat fins als ossos. Ràdio Andorra engegada, el tendur escalfant la cambra i un agre perfum de la fesolada. Nits de canalons que vomiten aigua i més aigua. El ball de música de cullera perseguint la fulla de la ceba surant sobre el plat. ¿Res més? Sí. Invariablement, don Felipe buscava al rebost una sardina salada i seca. La posava entre dos papers d'embalar a la junta de la porta i tancava amb força. Tot cruixia. Tot quedava esmicolat. Tot fet una placa filmada al cervell. Tornava a fregir la cassola, espetegaven els grans de la dacsa, trons hivernals de temporal sense llamps, ventejades al camp les flors dels ametlers. I a la casa del cantó de les Cabres, floria en esclat de coloms blancs la pell tendral d'aquella dacsa, tan amablement portada a casa per Quico el Maco, llaurador com cal, que habitava allà a la terra ferma dita de Benimarraig de dalt.

	[[Category:Tendral i marcit]]		[[Category:Tendral i marcit]]

La canyamel

2026-07-24T15:10:06Z

← Versió més antiga		Revisió del 15:10, 24 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	{{Tendral i marcit}}El gènere literari dels dietaris sempre ha donat un bon joc quan l'autor es converteix en un reporter. Si s'obliden les manies personals, el pensament passa a la redacció amb fluïdesa. Res fatiga més el lector que un dietari justificat, ple d'amagatalls. Josep Pla, Stefan Zweig, el mateix Proust, són d'aquells que escriuen retratant, fent un exercici desinhibit, contant les coses tal com les han vistes. Els qui es declaren seguidors del seu estil ho fan precisament perquè l'autor desempara el seu jo i entra a formar part del quadre narratiu difuminat en el paisatge. Escriure dietaris doma l'esperit perquè qui el redacta pensa en la transcendència i vol estalviar al possible futur lector la fatiga que acaba per fer tancar el llibre a la pàgina vint-i-dos. Un dels dietaris que fullege amb més gratitud és el redactat per mossén Francisco Cabrera, oncle de ma mare. Inèdit, per ara, és un regal espiritual on em submergisc quan l'ànima va una mica carregada de banalitats. Fet per un home savi, exhuma l'aroma pròpia d'un clergue rural avesat a veure les coses des de les traduccions llatines. L'escriptura diàfana declara una ment regulada pel compàs de les vuit hores canòniques com un camí ferm que no produeix més alteracions que petits impediments trobats a l'atzar. Fer un viatge, per exemple, equivalia a pensar quan, de quina manera es feia i què s'havia de fer en aplegar. Aprofitar el temps basant-se en el costum de no perdre'l. I el dietari és abundant en descripcions de trajectes que van a un espai més proper i dins del terme o de més volada cap a la capital. Amb quina tartana s'ha d'anar, on ens quedarem i quins encàrrecs hem de complir. Regla, ordre i utilitat.		{{Tendral i marcit}}El gènere literari dels dietaris sempre ha donat un bon joc quan l'autor es converteix en un reporter. Si s'obliden les manies personals, el pensament passa a la redacció amb fluïdesa. Res fatiga més el lector que un dietari justificat, ple d'amagatalls. Josep Pla, Stefan Zweig, el mateix Proust, són d'aquells que escriuen retratant, fent un exercici desinhibit, contant les coses tal com les han vistes. Els qui es declaren seguidors del seu estil ho fan precisament perquè l'autor desempara el seu jo i entra a formar part del quadre narratiu difuminat en el paisatge. Escriure dietaris doma l'esperit perquè qui el redacta pensa en la transcendència i vol estalviar al possible futur lector la fatiga que acaba per fer tancar el llibre a la pàgina vint-i-dos. Un dels dietaris que fullege amb més gratitud és el redactat per mossén Francisco Cabrera, oncle de ma mare. Inèdit, per ara, és un regal espiritual on em submergisc quan l'ànima va una mica carregada de banalitats. Fet per un home savi, exhuma l'aroma pròpia d'un clergue rural avesat a veure les coses des de les traduccions llatines. L'escriptura diàfana declara una ment regulada pel compàs de les vuit hores canòniques com un camí ferm que no produeix més alteracions que petits impediments trobats a l'atzar. Fer un viatge, per exemple, equivalia a pensar quan, de quina manera es feia i què s'havia de fer en aplegar. Aprofitar el temps basant-se en el costum de no perdre'l. I el dietari és abundant en descripcions de trajectes que van a un espai més proper i dins del terme o de més volada cap a la capital. Amb quina tartana s'ha d'anar, on ens quedarem i quins encàrrecs hem de complir. Regla, ordre i utilitat.

	La meua generació és també filla de fer viatges lents i deixar testimoni de per què es produïa un desplaçament planificat. Mon pare utilitzava el revés del bitllet de tren per a anotar quants diners li havia costat dinar a ''La Palmera''. Altres viatges, fets per mà de l'ordinari, s'~~utilitzaven~~ per a trametre, a més de fardells i cistells, una carta, una lletra pagada, i tot, d'una manera o altra, quedava constatat per escrit. La dona de Joanet del Gitano rebia de sa casa de Callosa puntuals manteniments de boca, que cronomètricament deixava a casa del meu avi Porcellanes l'atent Savall, honest ordinari d'aquell poble de muntanya; i ma tia Marieta estampava la seua firma al rebut i feia nota al calendari de l'hora de pas del transportista. Que Joanet controlava. Reminiscències professionals de funcionari municipal, encarregat del registre.		La meua generació és també filla de fer viatges lents i deixar testimoni de per què es produïa un desplaçament planificat. Mon pare utilitzava el revés del bitllet de tren per a anotar quants diners li havia costat dinar a ''La Palmera''. Altres viatges, fets per mà de l'ordinari, s'usaven per a trametre, a més de fardells i cistells, una carta, una lletra pagada, i tot, d'una manera o altra, quedava constatat per escrit. La dona de Joanet del Gitano rebia de sa casa de Callosa puntuals manteniments de boca, que cronomètricament deixava a casa del meu avi Porcellanes l'atent Savall, honest ordinari d'aquell poble de muntanya; i ma tia Marieta estampava la seua firma al rebut i feia nota al calendari de l'hora de pas del transportista. Que Joanet controlava. Reminiscències professionals de funcionari municipal, encarregat del registre.

	Els esmentats subministraments de resistència de cuina per a ajudar a pujar amunt la família de l'eficient funcionari quedaven dipositats al magatzem del meu avi. S'havien de guardar les formes oficials i salvaguardar l'honorabilitat d'un bon servidor municipal, que, tot i anar encorbatat i embotit en rigorós vestit negre, hi havia fi de mes que el dipositari dels fons no trobava en caixa municipal més que dos quinzets mal comptats.		Els esmentats subministraments de resistència de cuina per a ajudar a pujar amunt la família de l'eficient funcionari quedaven dipositats al magatzem del meu avi. S'havien de guardar les formes oficials i salvaguardar l'honorabilitat d'un bon servidor municipal, que, tot i anar encorbatat i embotit en rigorós vestit negre, hi havia fi de mes que el dipositari dels fons no trobava en caixa municipal més que dos quinzets mal comptats.

Els dàtils

2026-07-24T15:09:37Z

← Versió més antiga		Revisió del 15:09, 24 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	{{Tendral i marcit}}		{{Tendral i marcit}}
	No tinc, de la meua infància, cap record desagradable referit a l'hora de reprendre els estudis després de Nadal. La fira de Sant Antoni ens esperava la setmana següent de la gran festa dels Reis. Amb tan amable perspectiva era difícil no recuperar amb facilitat, i novament, les il·lusions de les festes ~~nadalenques~~, que tendien a ensopir-se a ~~mida~~ que s'acabaven. Pense també ~~q'ue~~ mon pare, director de l'Acadèmia Sant Antoni, participava del sentiment de prolongació de vacances afegides amainant una mica la seua natural exigència pedagògica. Ja vindria la duresa de febrer. Tot somreia en eixes setmanes de fira en què els raigs de sol lliscaven per sobre les teules dels terrats traient de la molsa humida un perceptible halo de vapor. El forn de Bolufer a les vuit del matí feia olor de pasta cuita de rotllo, d'aquells fets amb mantega; a les nou, de pa comú de casa, i afluixant a mitjan matí l'escalfor, de rosquilla llépola per a xiquets amb dos quinzets gastadors. Tot ens aproximava a una situació de treva, com una complicitat consentida que amagava alguna mancança que no percebíem, però que es sospitava quan molt sovint tocaven les campanes a dol. Gel, sobtada florida d'ametlers i la creu al front. Però la fira de Sant Antoni pujava els ànims i el glop de la vida es bevia com la dolça mistela.		No tinc, de la meua infància, cap record desagradable referit a l'hora de reprendre els estudis després de Nadal. La fira de Sant Antoni ens esperava la setmana següent de la gran festa dels Reis. Amb tan amable perspectiva era difícil no recuperar amb facilitat, i novament, les il·lusions de les festes de Nadal, que tendien a ensopir-se a mesura que s'acabaven. Pense també que mon pare, director de l'Acadèmia Sant Antoni, participava del sentiment de prolongació de vacances afegides amainant una mica la seua natural exigència pedagògica. Ja vindria la duresa de febrer. Tot somreia en eixes setmanes de fira en què els raigs de sol lliscaven per sobre les teules dels terrats traient de la molsa humida un perceptible halo de vapor. El forn de Bolufer a les vuit del matí feia olor de pasta cuita de rotllo, d'aquells fets amb mantega; a les nou, de pa comú de casa, i afluixant a mitjan matí l'escalfor, de rosquilla llépola per a xiquets amb dos quinzets gastadors. Tot ens aproximava a una situació de treva, com una complicitat consentida que amagava alguna mancança que no percebíem, però que es sospitava quan molt sovint tocaven les campanes a dol. Gel, sobtada florida d'ametlers i la creu al front. Però la fira de Sant Antoni pujava els ànims i el glop de la vida es bevia com la dolça mistela.

	Les festes de Sant Antoni de gener a Benissa sempre gaudiren d'unes moderades llibertats impensables en un altre moment de l'any, perquè la gent, embalada encara per una exaltada pujada de sucre pròpia de Nadal, creia que la festa havia de durar. Com he dit: ja vindria febrer. L'estricte capità Cabrera ja arrufava les celles escrivint al seu ''El Centinela'' un paper exaltat en contra de senyoretes que venien a fer la collita en ple hivern. Ja podien els venerables beneficiats de la parròquia fer oficis de reparació, i esmolar la llengua el següent predicador de Quaresma. Ja podia ma venerada besàvia Feliu, des d'aquella severa associació de Sant Vicent de Paül, blasmar paraigües en mà. Tot en va. Tot inútil. La disbauxa, el frenesí, la demència absoluta envaïa la pia i rígida Benissa. Tots no, exceptuem el cercle purità, i quasi quàquer, de don Francisco de Asís Cabrera, que allà a la seua torre oferia als amics una copa de rom, mentre don Eduardo Bordes cantava una part de l'òpera ''I due Foscari'' i la senyoreta Sara, molt elegant, polsava el piano.		Les festes de Sant Antoni de gener a Benissa sempre gaudiren d'unes moderades llibertats impensables en un altre moment de l'any, perquè la gent, embalada encara per una exaltada pujada de sucre pròpia de Nadal, creia que la festa havia de durar. Com he dit: ja vindria febrer. L'estricte capità Cabrera ja arrufava les celles escrivint al seu ''El Centinela'' un paper exaltat en contra de senyoretes que venien a fer la collita en ple hivern. Ja podien els venerables beneficiats de la parròquia fer oficis de reparació, i esmolar la llengua el següent predicador de Quaresma. Ja podia ma venerada besàvia Feliu, des d'aquella severa associació de Sant Vicent de Paül, blasmar paraigües en mà. Tot en va. Tot inútil. La disbauxa, el frenesí, la demència absoluta envaïa la pia i rígida Benissa. Tots no, exceptuem el cercle purità, i quasi quàquer, de don Francisco de Asís Cabrera, que allà a la seua torre oferia als amics una copa de rom, mentre don Eduardo Bordes cantava una part de l'òpera ''I due Foscari'' i la senyoreta Sara, molt elegant, polsava el piano.

Biblioteca Joan Josep Cardona

2026-07-22T13:57:53Z

Restauració de la portada abans de la revisió defectuosa

← Versió més antiga		Revisió del 13:57, 22 jul 2026
Línia 1:		Línia 1:
	== Els noms de lloc de Benissa ==		* Els noms de lloc de Benissa
	~~[[Fitxer:Els-noms-de-lloc-de-benissa.jpg\|thumbnail\|100px\|left\|{{Fitxer:Els-noms-de-lloc-de-benissa.jpg}}]]~~		** [[Els_noms_de_lloc_de_Benissa:_Pròleg\|Pròleg, d'Emili Casanova]]
			** [[Els noms de lloc de Benissa: Introducció\|Introducció, dels autors]]
	* [[Els_noms_de_lloc_de_Benissa:_Pròleg\|Pròleg, d'Emili Casanova]]		** [[:Categoria:Els_noms_de_lloc_de_Benissa\|Llista de topònims]]
	* [[Els noms de lloc de Benissa: Introducció\|Introducció, dels autors]]		** [[Els noms de lloc de Benissa: Galeria d'imatges\|Galeria d'imatges]]
	* [[:Categoria:Els_noms_de_lloc_de_Benissa\|Llista de topònims]]
	* [[Els noms de lloc de Benissa: Galeria d'imatges\|Galeria d'imatges]]
	* [[Els_noms_de_lloc_de_Benissa:_Plànols\|Plànols (PDF)]]
	~~<br clear=all>~~

	~~== Diccionari benisser ==~~
	~~[[Fitxer:Diccionari-Benisser.jpg\|thumbnail\|100px\|left\|{{Fitxer:Diccionari-Benisser.jpg}}]]~~

	* [[Diccionari benisser: Introducció\|Introducció]]
	* [[:Categoria:Diccionari benisser\|Entrades]]
	~~<br clear=all>~~

	== Llibres del Tramuntanal ==		== Llibres del Tramuntanal ==
	~~[[Fitxer:Tendral marcit coberta.jpg\|thumbnail\|100px\|left\|{{Fitxer:Tendral marcit coberta.jpg}}]]~~

	* [[Tendral i marcit]]		* [[Tendral i marcit]]
	~~<br clear=all>~~